JEAN-MARC ROUILLAN
“Escric per a no rebentar, per temor de la mort lenta i a la gangrena de l’amnèsia, en la que es podreix tota una generació (…) Escric mentre percep com em puja per dins la bomba d’explosió retardada d’estos anys de soledat (…) Escric perquè encara no se m’ha ocorregut gens millor per a matar definitivament els matins carceraris. O perquè no he tingut el valor per a fer-ho. Escric perquè eixos matins sense vida s’empresonen i s’afonen en el dolor de les paraules i de la seua fràgil arquitectura.”
Així, encastant soledat, desesperança i substantius, va deixar escrita la seua veu Jean-Marc Rouillan en el seu primer llibre, Odie els matins. Jean –Marc va ser integrant del MIL, dels GARI i després d’Action Directe, empresonat a perpetuïtat des de 1987.El 26 de setembre del 2007 un tribunal de París li concedeix el règim de semillibertat i el 17 de desembre és traslladat al centre de semillibertat de Marsella. Eixe mateix dia ix per primera vegada al carrer després de 21 anys de presó.
Durant el seu empresonament, va escriure en el periòdic francés de crítica i experimentació social CQFD, abreviatura de “CE Qu’il Faut Diré, Détruire, Développer” (El Que És Necessari Dir, Destruir, Desenrotllar), on distints moviments socials aborden temes com la precarietat laboral, l’okupació, l’ecologisme, antiglobalització o les condicions de presos en les presons.
A finals de 2008, el setmanari l’Express publica una entrevista amb Rouillan en la que, a la pregunta sobre si es penedeix de l’assassinat de Georges Besse, respon: “Tinc prohibit expressar-me sobre això… Però el fet que no m’expresse ja és una resposta. Perquè és evident que si escopira a la cara de tot el que vam fer podria expressar-me. Esta obligació de silenci ens impedeix també fer un verdader balanç crític de la nostra experiència”. Segons l’opinió de la fiscalia de París estes frases infringeixen la prohibició, que forma part del seu règim de semillibertat, de fer declaracions que facen referència als fets pels que va ser condemnat. Per això la semillibertat de Rouillan se suspèn de forma preventiva el 2 de novembre del 2008.
El 17 de maig del 2011, Txema Bofill va escriure: “Després de 24 anys de presó Jean Marc Rouillan, ex membre d’Action Directe, ix en llibertat condicional el dijous 19 [en realitat, en semillibertat]. Rouillan està bé de salut, tant física com psicològicament, i no ha renunciat mai als seus ideals. L’activista ha patit més de 10 anys de reclusió en aïllament, 7 anys en un sol període, entre altres vexacions que ha sigut denunciades al llarg dels anys pels seus familiars i amics i pels grups de suport que ara celebren veure’l en llibertat. La justícia francesa i els mitjans oficials li han exigit durant anys que es penedira i renunciara a parlar del seu passat, però no ho han aconseguit.
Per llegir més, cliqueu VULL LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE
Jean Marc Rouillan no haurà de tornar a la presó per a dormir, però portarà una polsera de control i té l’obligació de treballar i d’indemnitzar a les viudes del general René Audran i del president de la Renault, Georges Besse, amb una part del seu salari. Tampoc disfrutarà plenament del dret a la llibertat d’expressió, no podrà parlar del que va fer, fa més de dos dècades, ni de per què ho va fer. Amb esta ridícula amputació del dret d’expressió, un dels més elementals drets humans, el govern francés només demostra que té por, un por atàvic a una insurrecció armada o que ressorgisquen grups armats que facen de justiciers contra banquers, empresaris, polítics, generals, i corruptes de qualsevol tipus. La justícia francesa li l’impedeix expressament davall l’amenaça de tornar-lo a empresonar, com ja va fer l’any 2007 quan va contestar a una entrevista d’un periodista de l’Express.”
Jean-Marc Rouillan ens va deixar escrit una frase que s’escriu des de la convicció més absoluta, des de l’absoluta evidència que és inútil lluitar contra la necessitat LLIBERTAT que el ser humà, que no humanitzat, sent:”Un no s’acostuma mai a la presó. I com més temps passa, més fan mal els matins. D’on continue traient força o inconsciència per a arribar a la nit?”
Poc ha canviat d’eixa presó que va sotmetre la llibertat de Jean-Marc i molts activistes contra el feixisme i el capitalisme. No existeixen materialment els barrots de metall que tergiversaven la realitat exterior perquè, als ulls cecs cruelment, dels presoners, fora una realitat tan dolorosa com viure fora d’ella, sense el seu accés.
Hui el món és una presó gegant, de plantes desolades, prenyades de cel•les sense llum, atibacades de soledat i desesperança. Una no acaba d’acostumar-se a la presó, a esta realitat que ens han anat construint, a traïció, a poc a poc, oferint-nos una safanòria ideològica, coberta de falses promeses, que uns pocs pasten per a enganyar-nos davall l’expressió de “estat de benestar”. Ens han donat en els ulls la fogonada reiterada d’una llibertat que és MENTIDA, a la que mai arribarem, perquè les nostres empremtes, els nostres peus, estan teledirigits pel capitalisme en la seua versió més danyosa. Ens han anat programant, mentalment, mentrestant, al mateix temps, ens deixaven creure que vivíem.
Som morts. Assassinats per la mentida. Ofegats per una mà invisible que ens espenta a endinsar el nostre cap sobre les aigües negres de la inconsciència, la paralització social, l’anestèsia ideològica i la mutilació de l’acció, cada vegada que intentem respirar el miratge incert a què ells anomenen llibertat.
Sense esperança, amb les mans lligades per la fam. Amb la gola tancada per la por que ens desposseïsquen del poc que encara conservem. Amb el cor absolutament en estat de mort induïda, sense batec, lluitem no per recobrar la llibertat, que ens furten cada dia, sinó per no sentir que res mereix el nostre esforç, ni un només dels nostres somnis. Ens han segrestat els matins.
Han fet que cada un dels seus actes assassins -hi ha moltes formes d’assassinar, no sols la de qui arranca la vida a un altre amb una arma- trobe un argument perfecta en el saqueig financer a què estem sotmesos, al palissa de totes i cada una de les faccions de terroristes econòmics que se seuen en les butaques de les entitats que ahir ens van donar perquè hui els deguem fins a la vida. Per què hem oblidat que el capitalisme comporta la destrucció de l’home com ser social? Per què permetem, hem anat permetent, la seua presència en allau sobre la nostra existència? Per què deixem passar al nostre costat a qui ens roba amb impostos i, al mateix temps, ens dóna colps en l’esquena mentre ens asfíxia llevant-nos qualsevol mitjà per a sobreviure?
No pot ser cert que únicament ens quede la paraula. No pot ser. Em negue en veu alta a què la paraula siga l’expressió màxima d’una rebel•lia que hem oblidat. Estem en una presó infinitat en què l’infinitat dels dies es fa crònic i fosc. Caldrà aporrejar els barrots i les portes, eixir de la presó i lluitar contra la mort de la llibertat i contra la victòria dels que xafen els nostres drets més elementals.
Jean-Marc Rouillan deia que, al despertar, la presó se li tira a un a la gola. Jo sent cada dia, que despertar és ser eixa gola retallada i emmudida, però ha d’haver-hi un poc més que la paraula. Jo, que escric per a no rebentar i deixar-me abatre per la desesperança davant de la visió esperpèntica de quelcom que un dia es va somiar com “societat”, cerque més que l’expressió i perseguisc un camí, encara que xicotet, que conduïsca a la revolta, del meu interior, la meua mirada i els meus actes…perquè ha d’haver-hi un poc més que la paraula. O permetre’ns enfrontar a la paraula a l’espill que Ernesto, Che, Guevara va dibuixar en la seua ment per a dir “només veig la paraula si és el gallet de l’acció”.
Una no s’acostuma mai a esta realitat que és una presó on els tirans poderosos, la banca, els jutges corruptes, els polítics mafiosos, els mentiders que besen les banderes ens donen el toc de queda i ens reclouen. I com més temps passa, més me fan mal els matins.
Gràcies, Joan, per apropar-me, amb les teues vivències, a la realitat de gent que va lluitar i que lluita per la llibertat i l’ACCIÓ.
