LA MENTIRA DE L’INDULT ALS EEEUUAA
Em llave la cara. Intente somriure, no amb els llavis sinó amb la consciència, ja colpejada, encara que no rendida del tot, pensant no sols en mi -encara puc permetre’m desdejunar i fer com si fóra possible “mig somiar”- sinó en els que preferirien que el dia no comence per a no veure’s i sentir-se un punt suspensiu, sense drets, sense possibilitat d’un treball, sabent que no podran afrontar les despeses de llum d’una estufa que aviat hauran d’encendre.
Abans l’aigua despertava la meua pell, ara és només el record d’un ahir que està embrutat i térbol pels sons que escolte. La ràdio escup el verí que altres han instil·lat en les nostres vides: Falta d’acord entre Merkel i Durao Fangós sobre els eurobons; primers descartes –ja sabuts per tots, no ens enganyem- dels nous inquilins de la Casa del Poder, els vencedors que estripen vençuts per a justificar que Espanya no va bé, però anirà, gràcies al seu bàcul-amulet amb forma de gavina política, au que es nodrix del fem; un comentarista de reconegut prestigi admet saber perquè Rato s’ha entrevistat amb Rajoy, però adopta una posició reticent, esperant amb el seu ego magne que el presentador del programa li insistisca –és el poder estúpid que dóna saber-se necessitat i requerit per l’altre- per a descobrir el misteriós motiu de la reunió dels dos caps sense cap, un amb més milions, membre del Club secret no secret Bilderberg i, soci del grup “d’Amos econòmics del món”, Rato, i un altre, un titella que se subjecta a la realitat social sobre fils i una creu de mentides; pluges que assolen terres ja assolades per la pobresa; cantants i actors que han començat a depilar-se, amb la tècnica del raig làser, eixa cella que s’havien tatuat sobre el seu ull esquerre, com copagament d’antics favors i prebendes; una dona, una altra, desfent la seua vida en les mans d’un boig que crida que l’amava tant com per a anul·lar-la, primer, i assassinar-la, després, amb una destral i la pretensió d’eximir-se de l’aberració del mal cridat “amor obsessiu” després d’una alienació mental, sempre sospitosament exterioritzada cap a l’altra “part” d’un dos rote fa temps, cap a ella, la qual s’ha atrevit a “rebel·lar-se”, qui és una dona “sense dret a ser”. I l’aigua no em servix per a llavar-me, ni el rostre ni el pensament, ni aconseguix despertar-me del xoc que és VIURE, a estes altures i per la irresponsabilitat de què ens mantenen indignats.
Enmig dels pinzells de paraules que pinten amb notícies, moltes d’elles manipulades amb total intencionalitat, la realitat, m’atordix escoltar una paradoxa que, per un instant, em fa creure que jo no sóc jo, que sóc només un personatge de còmic, tancat en una estranya vinyeta. El locutor estira les lletres duplicades de l’horrible paraula-mentida que és “EEUUAA”. Un any més els americans, en massa ovina, aplaudixen –en realitat dóna igual a qui, es cridara en el seu moment Bush, Clinton Obama o Sam- a un líder irreal, el d’ells mateixos com a “civilització” inciviltizada (açò ho afig jo), perquè és l’hora, el quart dijous de novembre d’actuar amb total perfecció en una perfomance que, si ja era estúpida, hui és surrealista, insultant, vergonyant i inadmissible: En un procés i acte polític –sí, han llegit bé, po-lí-ti-co- s’indulta a un titot i a una tita, per a evitar-los la mort-sacrifici i permetre’ls caminar, desplegades les seues ales, em dic que amb el propòsit secret d’assemblar-se a l’àguila americana, per la casa Blanca que més Negra és de totes les cases del planeta i no acabar com a plat central el famós dia d’Acció de Gràcies, dia que es va instituir en memòria d’aquells pelegrins i persones que van patir penúries i van trobar l’abraç salvador d’aquella Amèrica hospitalària (que es preparava, sense alçar sospites, per a ser una Amèrica distribuidora d’armes en venda al millor postor, de llavors de guerra i mort, això sí, a plantar ben lluny del seu país net i blanc).
El dia de l’agraïment nacional coincidix amb un dels dies d’hipocresia nacional: tots a la taula, menjant els titots que han caigut amb consentiment legal. Paròdia increïble. Insult descomunal d’inadmissibles dimensions i conseqüències. Bush va instituir a finals dels 90 este espectacle nacional, d’abast transnacional: indultar dos titots implica acceptar i validar la mort de milers d’ells, però encara significa molt més, cobrir amb una estora de plomes la porqueria i la mort que amaga Amèrica i els americans que la senten com a pàtria indiscutible, com a icona, escapulari d’una mentida, estampeta de la mort que es porta en la bitlletera o, amb forma de sigles, en les plaques de les matricules dels seus cotxes, tan llargs com a coents. En el país on es té a bé indultar dos aus, es consent, defén, justifica i practica, SENSE PIEDAD, la PENA DE MORT; es planifica el sembrar la llavor adequada i enverinada perquè es produïsca “baix forma d’un despertar inesperat” el genocidi d’un poble, com el libi; la fam canina i la mort induïda, en la banya d’África; les tortures en presons fantasmes els grillons de les quals no són fantasmals sinó REALS, com l’encara oberta GUANTÁNAMO; la fallida econòmica del món després d’haver jugat a saquejar-ho i ja posseir les riqueses dels altres, com succeïx amb les companyies americanes i la banca, proveint a consciència la fallida mundial que ens devora, dia a dia; el consentiment d’assassinats i tràfic de droga en països a què es controla, amagats després de càrtels i màfies; el manteniment d’una xarxa de sicaris i venda d’armes poderossisíma, venedora d’instruments de mort als que se’ls demonitza públicament , encara que en secret, s’estretisquen mans amb ells i se’ls done xecs en blanc; la INJUSTÍCIA SENSE IGUAL de l’embargament al poble cubà i el robatori de la llibertat dels 5 presos cubans, Gerardo Hernández, Fernando González, Ramón Labañino, i Antonio Guerrer, que encara hui mantenen els seus genolls sense clavar-se davant de dit castigador i assassí forrat amb barres i estreles que els manté presos des del 12 setembre de 1998.
Llave la meua cara, deixe córrer l’aigua que encara fluïx per l’aixeta del meu lavabo, però no puc llavar-me l’ànima, la consciència crítica, la raó, la veu que em recorda que sóc un ser social, un un part d’un TOTS. Ja no hi ha aigua capaç de netejar el que sent, allò que em commou, el que em fa veure en l’indult de dos aus una paròdia que no em puc engolir i que, una vegada més, indigna fins a l’últim porus de la meua pell, l’últim pensament i em deixa, també una vegada més, sense una sola resposta al per què? I al fins a quan? que cada dia em faig.
Per a saber més sobre aquest absurd i letal show, llegiu l’article del filòsof Justin E. H. Smith, en el New York Times.
