PENSAMENTS I CIRCUMSTÀNCIES: JO

IRREFLEXIONS REFLEXIVES

PLATJA GIRÓN

 

 

VICTÒRIA EN PLATJA GIRÓN


On una platja, amb la paciència infinita de l’arena
resolta a unir-se, gra a gra, i l’aigua a ser eterna companya d’un
vaivé incessant i vigorós, allí, on fins i tot els peixos van
esmolar les seues dents amb el tall gegant del temor de perdre la
llibertat de les seues escates blanques, allí, on la mala herba
rebutjava cobrir les voreres blanques d’un espai de veus que
cantaven els sons increïbles de la terra, allí, la platja es va
desembolicar, com un mant de rebel·lia, una arma aquàtica i
senzilla per a ser l’oceà en què van caure els peus insospitats
dels hòmens absurds.

Absurds caçadors a traïció de l’esperança, van
arribar amagats en una invisibilitat impossible davant dels ulls que
miren amb la pupil·la certa, davant de la pau, la calma, la
llibertat triada, des d’ella, com a bandera sense ombres, frase
sense verb, paraula que fa lliure
i excelsa a la paraula.

La platja es va engolir la mentida covard que
avançava, tremenda, portant en les seues empremtes les mordasses
venidores, els actes fallits d’embenar els llavis d’una boca
col·lectiva que encara hui mai s’ha permés estar callada.

Platja Girón va
ser i és Cuba: l’oceà que va triar la llibertat per a dóna la
cara als sense cara, als covards, als ganivets brandats per a matar
la vida que en la veu única s’encarna.

Platja Girón és Cuba, una platja que no cessa de
batre contra la costa de la llibertat i l’esperança.

 


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BOQUES DE FERRO

Soldats dels Estats Units es trauen fotos amb
cadàvers de xiquets a Afganistan

Aquesta foto és d’un altre soldat. No
sabem encara si el soldat que riu és Morlock o Holmes. El xiquet
assassinat es deia
Gul Mudin.

ERNESTO
CARMONA / El Ciutadà – Els guerrillers morts o els presoners
torturats ja no estan de moda moda. Ara als soldats nord-americans
els agrada traure’s fotos amb cadàvers de xiquets llauradors
morts.

Estes
fotos van
ser publicades per la revista alemanya 
Der
Spiegel
,
que assegura que té altres 4.000 imatges de la intervenció
nord-americana a Afganistan. Mentre les imatges circulaven pel món
el mateix dia de la visita d’Obama, Piñera deia al mandatari
ianqui que “veiem en EE.UU.
un país poderós i amant de la pau”.

Al
mateix temps,  
Michelle
Obama
 compartía
el dilluns 21 en un museu infantil amb els xiquets pobres del
barri 
La
Granja
 de Santiago i
el seu marit proclamava al Palau de 
La
Moneda
l’amor
dels  
EE.UU. pels
drets humans i la democràcia, la revista alemanya 
Der
Spiegel 
publicava
imatges de soldats nord-americans que suposadament lluiten per eixos
valors en 
Afganistán:
van matar un xiquet llaurador, feren fotos per al record i li van
traure dents i altres “trofeus”.

LLIG L’ARTICLE SENCER AL WEBGUERRILLERO


BOQUES DE FERRO



Cada dia,

les boques de ferro,

hereten bales noves amb què seguir

llançant síl·labes de mort

sobre cossos que preguen

la pròrroga a la vida.

No són suficients

antifaços de teixit
insuportable

per a cobrir els ulls,

ignorar els silencis,

claudicar

o encendre veles
i resos,

idèntiques mentides

que no curaran les llàgrimes

de les mares que perden

fills en els afores del seu ventre,

flores
arrancades del jardí real

del sentiment.

Alló erm, l’eixut,

el desert més ampli

es pobla de mort projectada

en els irremeiables crits

que udolen

i escupen

en les boques de ferro

No són només les mans

dels podrits dits negres

les que estrenyen
el gallet

assassí

de la mort.

Tu i jo els estrenyem,

al despertar l’alba

i girar-nos d’esquena

a les seues veus ,

a les costelles trencades,

a la ferida encarnada

que retalla els cossos

que cauen

com a mosques sense ales,

víctimes triades

a l’atzar assassí
del míssil

disparat sense excuses.

La maledicció de tots els adéus

caurà sobre les mans

que sostenen les armes assassines.

Un dia seran els seus fills els que ploren

els plors que hui ploren

mares i somnis
que amortallen les consciències

en les nits tranquil·les

en les que dormen

hipòcrites i cínics.


Pura María García

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari