jonc

Fins quan tanta mesquinesa extranya i pròpia.

En mans de qui estem. Polítics que per variar haurien de vetllar pels interessos de la gent( Ja tocaria ), justament quan finalment sembla que ens hem tret les puçes del damunt després d’una massa llarga i extensa travessa del desert i sense aigua, aleshores resulta que qui en teoria hauria de reflectir en la seva actuació els desitjos i anhels de tot un poble que creia, crec encara i malgrat ells, que començava a veure un potent i llarg raig de llum, resulta que quasi a les beceroles de tot plegat ja podem tornar a reservar els nostres particulars espais ombrívols pertinents. Quan tot-hom encara està sorprès del gir iniciat per CIU, quan és possible i real una gran majoria a favor dels nostres drets fa segles manllevats, quan els altres partits dits esquerrans podien i poden anar plegats, resulta que per les típiques i patètiques baralles dels diferents capitostos per quí serà el cap de llista o per qui serà el cap de trò no son capaços de posar-se d’acord en uns mínims que haurien de ser màxims. No m’ho puc ni creure. Com deuen riure els de la caverna mesetària. Ara que s’havien començat a espantar de que la vaca amb les seves mamelles aniria a camps més verds, més lluminosos i més lliures abans de que se li assequèssin del tot. Ara que estaven a punt de veure’s quasi de cop abocats a treballar i de haver de guanyar-se les garrofes per ells mateixos. Ara que internacionalment començaven a veure ( fins ara? ) el tracte ignominiós i mesquí  que portem desenes i desenes de anys patint i suportant!!!!!! Bé, és obvi que es podria escriure un memorial de greuges per tot-hom sabut i per només uns patit. Aquèsta és una de les grans i malèvoles ironies de tot plegat: els que fa anys i panys que ens tenen sotmesos prou que ho saben i se’n foten de la nostra situació. Prou que ho saben que només fan que robar-nos i al damunt nosaltres som els lladres i els egoïstes. Massa comentaris. Aquella dita tan nostrada i sembla que tan poc assumida: cornuts i pagar el beure. Espero tornar a haver de anar a un parell de manifestacions cada cop més massives, l’una per tornar a fer notar als nostres polítics que s’oblidin de la cadira i de quin sigui el cul que s’hi assegui, que raonin que sigui una cadira prou forta i massíssa i que qui la faci servir sàpiga sempre que no és només seva sinó que cada part de cadira pertany a tot-hom que va creure en ell. I l’altra manifestació ja hauria de ser per festejar finalment la benvolguda independència. De moment ho deixarem aquí.