Quina gran i certa frase.
Quantes pel.licules s’han fet sobre la guerra incivil!! Ben poques, objectives i que reflectèssin la malaurada realitat.
La crua realitat que encara maldestrament arrosseguem.
El català viscut quasi cada dia com una excepció a la norma imperant, per molt que vulguin manipular-ho.
Recordo que quan tenia uns 4 anys la meva llèngua quotidiana era només el català, obviament a casa. Al carrer en sentia parlar una altra que ni coneixia.
Poc vaig tardar a ser conscient que alguna cosa no quadrava.
Amb el temps i els anys segueix sense quadrar-me, tot i que ara entenc les bases de tot plegat.
De petit i malauradament per poc temps, vaig anar a una escola alemanya. Allà vaig aprendre l’alemany, fet ben natural per mí, donat que l’escola era justament alemanya.
El que no va ser tan natural fou que allà apart de l’alemany, no vaig aprendre pas català, cosa que hagués sigut igualment natural sinó que em van ensenyar el “castellano” cosa que no vaig entendre gens.
I menys després quan vaig veure que aquella llèngua que no coneixia me la fèien aprendre a la força. A la força perqué al carrer si parlava la meva llèngua natural, el català, em dèien que no podia fer-ho, que havia de parlar només en “la lengua del imperio”. No sabia de què em parlaven, no veia cap relació amb cap imperi ni menys en una llèngua imposada.
Només veia, sentia i patia que la meva llèngua no sabia perqué, no la podia parlar.
Recordo a les antigues guixetes del metro comprant el bitllet, demanant-lo en català i sempre em sortien amb allò del “imperio” i el “castellano”.
Recordo que només quan hi havia una cua ja massa llarga i només per respecte a les persones que la feien, aleshores, malgrat meu, feia servir aquella llèngua obligada i forçada i que obviament menyspreava, simplement perqué obligatoriament em negava i anul.lava la meva.
Exemples, menyspreus, volgudes humil.liacions mai reeixides, n’hi haurien a pleret.
“hablais como los perros” a tall d’exemple.
Per cert, a la dita escola alemanya, el “castellano” el suspenia. Cosa que sincerament en el seu moment em va alegrar molt.
Intento dir amb tot això, que la llèngua va lligada amb la persona de cap a peus i de pell a os. I la meva els hi agradi o també només n’és una: la catalana.
Quanta vergonya aliena, quants anys fa que ens volen ofegar amb tots els mitjans legals o no, ètics o mesquins, quan temps fa que s’esforçen i s’entesten en intentar humil.liar-nos.
L’únic en que malauradament han reeixit a costa de anys i panys és haver assolit el fet que el català per una gran majoria de persones, simplement per comoditat sigui una llèngua que no valgui la pena ni de ser apresa ni obviament
de parlar-la.
Ja s’hi miren prou ja, algú recorda allò de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Així estem ara.
Per cert, sabeu d’algún país on es porti a judici a un rector d’una universitat pel simple i natural fet de donar als seus alumnes papers escrits en la llèngua d’aquest país? Sí, la llèngua pròpia i ÚNICA.
Perqué qualsevol altra és forçada, obligada i imposada.
En sabeu d’algún? Ja responc jo mateix, dient que no, no existeix.
Allò dels exemples. I més i més i més………
Estic tant fart!!!.
Però seguiré i seguiré i seguiré i …….
Intuïnt ja els nous temps lliures i justos.
L’únic camí possible: INDEPENDÈNCIA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!