jonc

Espurnes lliures

16 de novembre de 2009
Sense categoria
3 comentaris

No hi han paraules

Supramesquinesa
Em costa, però m’ho haig de creure. Encara tot segueix igual. A la força ens hem d’empassar qualsevol malèvol estirabot que se’ls hi acudeixi vomitar per la seva infecta bocassa. El camí dels impresentables barroers es veu que no té limits.
És de pressumpte i democràtic jutjat de guàrdia.
Com es pot dir tan tranquil.lament que aquell dictador, el que va arribar a fer, tant se li’n fum.
Com es pot intentar fer fonedís tant de dolor i patiment en una abjecta frase. No és la primera ni será la darrera. Això ho sabem abastament.
Davant d’aquest menyspreu tan vil, d’entrada tenim una frase senzilleta que diu: no insulta qui vol sinó qui pot. Però dia que passa, dia que entren més en el seu propi infern.
A petit tall d’exemple puc assegurar que a una familiar meva ja morta, degut als execrables bombardeigs amb que ens van obsequiar els feixistes sobre Barcelona, el gest natural i instintiu d’encongir-se i d’intentar amagar-se d’aquella pluja de mort li va quedar gravat com un malaurat tic ja per sempre.
Aquells xiulets angoixants i eixordadors de les bombes quan queien i que no podies saber on anirien a fer la destrossa.
Aquell moviment esporuguit ja el feia amb xiulet i sense. Senzillament horrorós.
Cal parlar del dolor per haver de deixar la pròpia terra?
Cal parlar del desastròs malviatge cap a la frontera, on per cert, a l’altra banda no els van rebre pas precisament amb els braços oberts ?
Cal parlar de les proclames que feien menyspreant tot allò que olorés a català?
Cal seguir parlant del cavernícola odi que ens tenen només per ser catalans?
Cal encara recordar els judicis a tort i a dret, els afusellaments, les innombrables violacions, les continues vexacions per qui es va quedar o no va poder marxar?
Cal potser parlar del robatori total que van protagonitzar?
Cal incidir encara que tot just començem a redreçar-nos malgrat ells, malgrat el feixuc dolor que ens van fer arrelar en l’ànima?
Aquell impresentable pressumpte personatge dictador, no va fer rés, és ben bé igual el que va fer. No té importància. Quina malèvola visió de la història.
I encara han de demanar perdó.
Perdó?  Aquest altre abjecte personatge que diu que li és igual, si ni és capaç de demanar perdó pel desastre del Prestige. ” solo son unos cuantos hilillos “.
Quin gran fàstic.
Encara bò, que malgrat tot noto vents de compromís i remors de llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!