Bloc de Pere Ribera i Pinós

Apunts entre Vilalta i Cardedeu

25 d'octubre de 2008
3 comentaris

XIRINACS, ENCARA, MALGRAT ALGUNS PROGRES

El passat dia 13 es va omplir de gom a gom el Palau de la Música. A la
llotja principal no hi havia cap autoritat notòria, tampoc no es deixaven veure
gaires representants de l’oposició, també s’ha de dir. De fet, hi havia gent
anònima i amb voluntat de preservar l’anonimat. Era un homenatge a Xirinacs.
Però hi havia alguna cosa més, una voluntat de reivindicació nacional i social
des de la base.

No hi van faltar oradors i adhesions, algunes com la de l’amic Josep Guia,
especialment encertades al meu entendre, perquè ens donaven una dimensió del
personatge plenament nacional i compromesa socialment. Encara que no volia
deixar de fer esment a les altres intervencions que ens parlaven d’un home
savi, coherent i extraordinàriament humà. De fet, la presència de tota aquella
gentada es justificava per això, per homenatjar bàsicament el compromís i la
coherència de Xirinacs.

Però, ai las, les coses no sembla que puguin ser mai del gust de tothom.
Al cap de pocs dies, des del portaveu oficial del psc-PsoE no estalviaven
crítiques als organitzadors de l’acte, i aprofitaven per desqualificar-lo
globalment. L’Andreu Mayayo no s’estava de desqualificar-lo en l’article Èpica independentista, aparegut el
passat 17 d’octubre. Com tampoc no se n’estaria alguns dies després l’Antonio
Robles, aquella mena de censor o inquisidor afeccionat, que va fer de cap de
premsa del nostre govern.

De fet, no ens hauria de sorprendre. Aquests pseudoprogres o
pseudouniversalistes, tan nacional nonacionalistes espanyols (això sí), sempre
han patit d’una certa al·lèrgia a allò que signifiqués alguna manifestació
exitosa de l’independentisme. Els trenca els esquemes, no entenen d’un altre
poble que no sigui el descatalanitzat, el que renuncia o conrea un autoodi
equiparable almenys al seu. Només concedeixen el qualificatiu de popular a
alguna cosa ètnicament allunyada dels paràmetres catalans, si no, és folklore
pur i dur, condemnat al ridícul i a l’etiqueta d’excloent o parcial, si no
d’enganyós i fals.

Els cou que hi hagués tanta gent, i la que es va quedar sense poder-hi
anar, que retés homenatge a la coherència i al compromís insubornablement
nacionals i clarament social, sense elucubracions, sense sigles ni el
vist-i-plau de la progressia oficial, la que reparteix cartes de naturalesa o
no, segons si ets dels que els fan la gara-gara o no. De fet, el 2005, Xirinacs
va  tornar a entrar a la presó per un
delicte d’opinió. Aleshores aquests progres van callar i, com diuen els vells
savis, atorgar. Ja manaven els seus, els del psc-PsoE i els del PsoE. I no van
fer res per evitar l’espectacle gens democràtic de veure entrar gent a la presó
per aquest tipus de delictes. Com tampoc no diuen res quan es produeixen
il·legalitzacions de partits al País Basc i s’aplica descaradament una llei tan
dubtosament democràtica com la llei de partits.

Però, per sort, encara queda força gent que s’engresca i es mou, sense
que el seu nom depengui d’unes fidelitats a sigles, a càrrecs i a grans patums
de la que diuen política real. Encara que els dolgui, som molts els que, sense
renunciar als orígens populars, tampoc no renunciem al nostre país, els Països
Catalans, i volem compartir diferents graus de compromís amb el que això
significa. No volem renunciar a la dignitat que suposa voler ser ni més ni
menys allò que som, i retre homenatge a la gent que ha fet del compromís i la
coherència una raó central del seu discurs.

Amb exemples de dignitat com el de Xirinacs, i el de tota la gent que
som capaços de retre-li homenatge, ens podem permetre el luxe de pensar en un
país millor i lliure. Un país diferent del que permeten pensar les cotilles
imposades pels nostres dirigents polítics, que ens venen la seva falta de
projecte de país sota la forma de govern de gestió i altres eufemismes per
justificar càrrecs i cotxes oficials.

En el moment que en Xirinacs es proclamava lliure amb la seva mort,
perquè ja no era esclau d’Espanya, de França o d’Itàlia, també ens va fer obrir
els ulls per pensar que encara hi ha país, en estat de perplexitat, però viu. I
això els cou, doncs que es gratin!

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Ja ho diu la dita Biblíca de vegades per salvar el còs i l’ànima n’hi ha que despendres d’algún membre.

    Sense una visió d’un Estat confederat respectuós amb els nostres països no n’hi haura mai estats propis en sentit ampli tocant als peus a terra i no amb vòls individuals d’uns quants que tanmateix ens puguen dur al suïcidi de l’impossible col.lectiu.

    Per què sense una visió actual o per damunt de tot passada de tradició d’Estat confederal  amb un Estat jacobià i no confederat Catalunya s’ensorraria al precipici suïcida i col.lectiu donada que la màjoria actual és espanyolista a sobra de tot a territoris com el País Valencià o Balears.

    Ningú arbre pot continuar arrelar si no parteix de les arrels del que és nodreix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.