Bloc de Pere Ribera i Pinós

Aquesta pregunta no és
fàcil de respondre. Si fem cas de la normativa vigent, ja sigui la Llei de política
lingüística o les Instruccions de curs dels darrers anys(que
anualment publica el Departament d’Educació), la llengua de l’ensenyament en
tots els nivells i àmbits dels centres educatius ha de ser el català.
L’enunciat és prou clar i entenedor per a qui els hagi d’entendre i fer
aplicar. Fins i tot es disposa d’unes eines per a fer-ne un seguiment prou
exhaustiu: les declaracions horàries que fem tots els professors dels centres educatius,
en què se’ns demana cada curs amb quina llengua impartirem les classes.

La realitat a les aules,
passadissos i despatxos dels centres és extraordinàriament complexa i
contradictòria. Ja el 29 d’abril del 2005, el Departament d’Educació reconeixia
al diari AVUI que el 20% de les classes de primària i el 40% de les de
secundària es fan en castellà. De fet, el gener de 1997, el sindicat USTEC va
publicar els resultats d’una enquesta, sota el títol El català a
l’ensenyament secundari, encara molt per fer…, en què es constatava que a
secundària el català era la llengua de treball del 69,3 % de les classes.

Si observem resultats
d’enquestes fetes a l’alumnat de diferents centres durant el curs 2004-2005,
veurem que, en un centre de la ciutat de Barcelona només el 20% de les matèries
de batxillerat eren impartides en català i, en el mateix centre, només un total
del 57,04% de les matèries eren impartides en català. En aquest mateix centre,
el 56,2% de l’alumnat deia que usava la llengua del professorat a classe.
Evidentment que es tracta d’un cas extrem de descatalanització a les aules,
però no deixa de ser una realitat que pot reproduir-se en altres centres. De l’anàlisi
de les dades declarades en els horaris no obtindríem aquestes dades en cap
centre de Catalunya, però si ho demanem als usuaris, és a dir a l’alumnat,
apareixen dades força galdoses, com les que ja he esmentat.

Encara dins de l’àmbit
acadèmic, s’han produït alguns casos paradoxals com que alguns alumnes
nouvinguts, és a dir, fills de la nova immigració, que han rebut un procés
d’adaptació als Tallers d’adaptació escolar (TAE) o a les aules d’acollida, es
troben que, en arribar a l’aula ordinària, el professorat de matèries comunes,
com les matemàtiques o les ciències socials, els fan les explicacions en
castellà, i no únicament això, sinó que es neguen a canviar d’idioma quan els
alumnes els comenten la seva situació.

En l’àmbit de l’organització dels centres
sembla ser que tampoc no regeix un criteri lingüístic més enllà de les
declaracions de bones intencions. En algun centre la inspecció ha nomenat per
ocupar la direcció professors que mai no usen la llengua catalana, ja sigui per
adreçar-se a l’alumnat com per adreçar-se al professorat.

En els casos exposats fins ara, tots trets
de diversos centres amb els quals he tingut algun tipus de relació
professional, les deficiències en el procés de normalització lingüística són
atribuïbles fonamentalment a dos col·lectius professionals: el professorat i la
inspecció educativa. El professorat no ha assumit com a col·lectiu la
necessitat de fer accions positives per la plena normalització del català en
els centres, fins i tot hi ha sectors
que hi han oposat fortes reserves i resistències, argumentant el dret
constitucional que els assisteix a emprar una llengua oficial en la seva
activitat professional. Però la inspecció educativa tampoc no hi ha actuat, es
podria dir que, llevat d’algunes excepcions, no ha considerat que els afers
relacionats amb els usos lingüístics fossin un aspecte rellevant de la seva
feina, si no és així, com s’entendrien alguns nomenaments o les declaracions
horàries sense complimentar en l’apartat lingüístic?

Per damunt d’aquesta passivitat, negligència
o resistència d’aquests dos col·lectius, també cal remarcar un autisme notable
de l’administració educativa que es tradueix en dues actituds igualment
suïcides: l’afirmació de la normalitat lingüística que practicava l’administració
de CiU, o la passivitat de l’administració posterior. Una mostra d’aquesta
passivitat és prou evident en dos fets desencadenats des del Departament d’Educació
durant el mes de gener del 2006. Coincidint en el temps amb la publicació d’un
article d’un destacat membre de l’Asociación por la tolerancia i actual
dirigent i diputat de Ciutadans – Partit de la ciutadania al diari El
Mundo, en què denunciava, com solen fer des d’aquestes plataformes, la
política lingüística del Departament d’Educació i les enquestes d’usos
lingüístics adreçades a l’alumnat, es va demanar des del propi Departament que
s’aturés qualsevol d’aquestes enquestes i que es congelés l’elaboració dels
Projectes lingüístics de centre, una eina que permet regular el tractament de
les llengües a cada centre educatiu. També en aquestes dates, es va fer
desaparèixer dels documents marc del Pla per la llengua i la cohesió social
el document La situació de la llengua catalana als centres educatius:
actuacions per consolidar-la i potenciar-la, que figurava com a Annex 4
d’aquest pla adreçat a gestionar els àmbits de la llengua i la cohesió social
del Departament d’Educació. En aquesta mateixa línia, cal preguntar-se què se
n’ha fet del decret de desplegament de la llei de política lingüística en el
camp de l’ensenyament no universitari que ja s’havia anunciat per a l’any 2005.

Vistes així les coses, podem dir que les
afirmacions que es fan sobre la llengua catalana com a pròpia de l’ensenyament,
sobretot a secundària, són pura retòrica en força centres, però sembla ser que
cap de les administracions educatives que hem tingut fins ara no ho ha
considerat un marc adequat d’actuació. Sembla com si es tractés de fer veure
com si les coses anessin bé, encara que no se sap gaire com van, però a força
de repetir que van bé, hi ha molta gent que s’ho creu. Mentrestant, com en la
resta d’àmbits de la societat, la llengua és cosa de tots, com ens deia la Norma o ara ens recorda la Queta, menys de
l’administració i de les instàncies responsables de gestionar la política
lingüística en aquest país. Mentrestant, els informes de l’IEC, de
l’Observatori de la Llengua
i les diferents instàncies que s’encarreguen de fer estudis d’ús, no paren de
constatar una creixent davallada dels usos socials del català, sobretot entre
els més joves. A l’ensenyament, quan contrastem la retòrica amb la percepció
dels usuaris i dels professionals, no ens trobem amb cap excepció, sinó en la
mateixa norma general, o no, perquè no ho podem avaluar degudament. Per tant,
no hi ha una única resposta a la pregunta inicial, només es pot dir que allò
que afirmen les lleis i les instruccions de curs no és cert.

Article
publicat a la revista L’escletxa, núm. 14, hivern de 2007