Bloc de Pere Ribera i Pinós

Apunts entre Vilalta i Cardedeu

16 de novembre de 2010
1 comentari

ELS INDEPENDENTISTES EMPRENYATS

A les properes eleccions del Parlament de Catalunya hauríem pogut
visualitzar en escons la força creixent de l’independentisme, però encara som
aquell corral ple de baralles entre els que es diuen germans. Sembla ser
que, una altra vegada, era demanar massa que hi hagués una única candidatura
independentista. Queda molt lluny l’eximpli de la mata de jonc amb què
Ramon Muntaner lloava la força de la unitat necessària. Però sembla ser que no
en sabem més, i una vegada més, ens permetrem el luxe de perdre un bon grapat
de vots, concretament aquells que vagin a Reagrupament o a Solidaritat
Independentista i no es tradueixin en escons que, segons sembla, poden ser un
munt.

Mentrestant, haurem de diferir, encara més, la visualització de
l’embranzida que ha pres l’independentisme a la nostra societat. Mig milió de
vots recollits en consultes parcials, un bon grapat d’ajuntaments que es
declaren al marge de la Constitució espanyola, la bona feina del Cercle Català
de Negocis i un desacomplexament transversal que fa possible que dir-se
independentista no sigui cap excentrecitat, sinó que permet identificar-se amb
bona part del nostre poble. Tot aquest capital pot quedar minimitzat per
aquesta incapacitat de poder fer una llista única.

 

Construir el país no és una feina fàcil, hi hagut molta gent picant
pedra de diverses dureses, hi ha l’esforç d’un bon grapat de generacions que,
des de diferents perspectives, hi han invertit esforços i temps. Em dol molt de
veure que repetim una vegada i una altra els errors que ens han caracteritzat
en tota la nostra història. I val a dir que, des d’ERC fins a Solidaritat, per
presentar-ho en ordre cronològic, passant pel PSAN, les CUP o Reagrupament, hi
ha una majoria de gent honesta i honrada que treballa per la independència, amb
encerts o errors palmaris, si més no des de la meva perspectiva. Sembla que
demanar la unitat és demanar massa. Sembla com si tinguéssim por o vertigen per
les possibilitats d’èxit d’una iniciativa unitària i coherent. Però, fins a
finals d’agost, tenia la secreta esperança que Reagurpament i Solidaritat
s’entendrien, uns i altres eren la plasmació d’un front patriòtic amb
l’objectiu clar i explícit de proclamar la independència. Però tot plegat se’n
va anar en orris.

 

Des de l’agost podem parlar d’una nova modalitat de català emprenyat:
l’independentista emprenyat que, des de la desconfiança cap a una ERC que ha
jugat a fer de partit de govern, amb la qual cosa ens ha decebut, malgrat les
afinitats polítiques i personals que poguéssim tenir amb moltes de les persones
que impulsaven l’acció d’ERC al govern. Tot plegat ens ha portat a allunyar-nos
de l’estructura, no pas de les persones, i a esperar que els esdeveniments ens
permetin tornar a confluir políticament i personalment. Però les dues forces
emergents havien generat moltes expectatives, especialment si considerem que
parteixen de la suma de les aspiracions dels que desconfiàvem de l’efecte
corrosiu de l’autocomplaença per l’exercici d’una part marginal del poder. Però
no, no ha estat possible. Tothom et pot donar raons, no sempre comprensibles
per explicar aquesta falta d’unitat. Amb això, ens deixen orfes d’entusiasme, i
ens tornen a situar en el grup dels independentistes emprenyats, no només amb
ERC, sinó amb les altres dues organitzacions que es presenten a les eleccions
reivindicant l’espai independentista. Ens obliguen a pensar quina opció pot ser
més útil a la nostra circumscripció, a fer càlculs que sempre resten,
especialment si penses en què es podrien traduir els grapats de vots que es
perdran i no es traduiran en escons independentistes.

 

Una de les coses que més m’emprenya és que em faran triar entre dues
opcions que, vistes per separat, totes dues podrien satisfer les expectatives,
i que, faci el que faci, sempre em quedarà la recança d’haver pogut triar
l’altra opció. I, mentrestant, el país per endreçar una temporada més.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. A mi les diferències entre SI i Rcat em sembla que venen més pel fet que es tracta d’una lluita de galls pel control del galliner que no pas altra cosa. Carretero i Laporta són dos egòlatres amb deliris de grandesa (de Laporta ho dic per la seva imatge pública, de Carretero perquè l’he hagut de patir a la feina). I a l’altre cantó, Puigcercós ve a ser el mateix.
    L’independentisme es mou en les mateixes coordenades actuarials que l’extrema esquerra dels  anys 70: quan semblava que un partit tenia una certa implantació, immediatament en sortia una escisió…
    Serà curiós veure com en el moment en què hi ha més sobiranisme en la societat, la representació política d’aquest serà més minsa que 8 anys enrere. Algú dirà (ja ho diu) que CiU inclou al seu si bona part d’aquest sobiranisme, però tots sabem de quin pal van els d’aquesta coalició i tots podríem dir quin serà el preu que es cobraran per amortir no sé si definitivament l’independentisme.
    De totes maneres per a mi el problema és un altre. No crec en històries transversals, que sempre acaben beneficiant a la dreta (i crec que això és el que busca Solidaritat: Laporta és un freaki de dretes i m’ha decebut molt el PSAN afegint-se encara que sigui simbòlicament a l’aventura; i Carretero no és una persona d’esquerres, i ara queda clar que tampoc no pretèn semblar-ho).
    En fi, sé que no ho arreglarem pas. Tinc clar que votaré, però encara no m’he decidit per qui ho faré. Si em deixo dur pel vot útil potser acabaré fent-ho per un partit que no sent independentista em fa sentir còmode en el missatge (ICV); si he de votar en consciència, tinc clar que votaré els de “Des de Baix”.

Respon a antonicasals Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.