Bloc de Pere Ribera i Pinós

Des d’aquest diumenge en Xavier Vendrell ja no és membre de l’executiva nacional d’ERC. Jo no tinc autoritat moral per fer retrets a ningú perquè no hi vaig participar, però crec que tota la militància d’ERC no hem estat gaire justos amb el company Xavier. L’hem fet servir de cap d’esquila dels mals del partit, i li hem fet pagar a ell tot sol els errors que, si més no, eren responsabilitat col·legiada dels òrgans de decisió del partit.
Vagi per davant que jo sempre he estat molt crític amb el segon tripartit, l’anomenat govern d’Entesa, i, en conseqüència, em considero molt crític pel que fa al paper d’ERC en aquest govern, per la qual cosa he col·laborat amb els companys de Reagrupament. Però això no és obstacle per reconèixer la feina feta pel company Xavier en l’àmbit de l’organització i el de les finances, que no és poca cosa.

Com a secretari d’organització va fer possible un salt endavant sense precedents en l’ERC moderna pel que fa a la presència pública del partit. És capaç com pocs de moure la gent, de convèncer-los per assistir a les diferents convocatòries i de fer que les coses, si s’hi compromet, rutllin i surtin com toca. El partit, amb en Xavier, ha estat present en tots els actes públics importants que han passat al país, i això no s’improvisa, sinó que vol d’algú que s’ho cregui i faci possible que d’altres s’hi engresquin.
En l’àmbit de les finances el seu pas també ha servit per posar ordre i rigor als comptes del partit. Quan se’n va fer càrrec, el 1996, els comptes del partit semblaven un forat negre que era impossible d’omplir. Avui, les finanaces d’ERC són sanejades i permeten pensar en una certa estabilitat i tranquil·litat econòmica. No van faltar persones disposades a defenestrar-lo en l’afer de la carta financera, però aleshores, com ara, va donar la cara i va fer complir els acords que s’havien pres per fer un finançament del partit transparent i clar. Personalment, sempre he cregut que, en aquell afer, la figura del Xavier va ser usada com a cap de turc per gent que negligien el seu deure de contribuir a l’economia del partit, tal i com s’havien compromès en accedir al càrrec que ocupaven. Si he de qualificar d’alguna manera aquest episodi, em ve al cap la paraula misèria, però no referida al Xavier, sinó als que es dedicaven a escampar fem a la premsa per cobrir la seva negligència.
Per tot això, i pel fet d’haver-lo considerat sempre un bon amic, crec que tots hem estat injustos amb el Xavier. Si és alguna cosa, és un patriota que ha treballat sempre per la independència dels Països Catalans, i no es mereix que se’l presenti com si fos poc menys que el responsable únic de tots els mals del partit.
Des de l’amistat personal i la militància compartida, encara que no des de la coincidència en l’anàlisi del moment polític actual, crec que tots devem una mica més de respecte al company Xavier Vendrell. No pot ser que la seva figura sigui menystinguda públicament, i encara menys pel fet d’haver fet allò que tots li havíem encomanat quan exercia càrrecs al partit.