Bloc de Pere Ribera i Pinós

Alguns diuen que l’opció de Montilla pel segon tripartit va ser valenta,
perquè s’enfrontava a un PsoE que optava per la presidència de la Generalitat
en mans d’Artur Mas, i per una sociovergència més domesticable des de Madrid.
No m’ho puc creure. El Montilla havia tret un dels pitjors resultats del psc-PsoE
a les autonòmiques. La seva opció i la de la seva gent (Josep/José/Pep Sala, el
José Corbacho, el José Zaragoza, el Manuel Iceta i altres) havia perdut, i no
podia accedir a la presidència de la Generalitat si no era amb la complicitat
d’ERC. La nostra direcció va fer de salvavides d’aquesta gent, no només al
govern, sinó al seu partit. I ja tenim muntada la història del govern de gestió
per justificar-ho tot.

Sembla ser que, quan en parles amb alguna gent, només hi havia dues
opcions: pactar amb el Montilla, o bé pactar amb el Mas. Només es podia
considerar l’opció d’estar al govern amb companys de viatge que no ens
convencien. Mentre que l’opció de ser la primera força política de l’oposició
sembla ser que no entra en alguns pronòstics. Potser han oblidat que els 23
diputats del 2003 es van assolir des d’una oposició ferma i responsable.

Amb l’acceptació d’aquest govern hem posat en joc la nostra credibilitat
i engegat en orris un patrimoni d’il·lusió de la militància i de molta gent que
ens havia fet confiança. El resultat és la desafecció que consulta electoral
rere consulta electoral aboca ERC a un retrocés que no sabem fins on ens
portarà.

Qui en surt beneficiat, de tot això? El psc-PsoE i la seva actual
direcció, que equival a dir el sector més espanyolista i sectari dels
socialistes catalans. Són aquella gent que sempre han treballat per
descatalanitzar el país allà on han governat, sense ni prendre’s les molèsties
de dissimular-ho. Han impulsat la FECAC, el Foro Babel (ara Ciudadanos), el
col·lectiu Crisol, les processons de la Macarena i la major part de mogudes
anticatalanes que han afectat seriosament la construcció i cohesió del país. Han
estès els seus tentacles a tot el país, amb ERC i ICV fent d’escolanets.

Hem fet que el govern sigui una caricatura sense més projecte de país
que el de la gestió, cosa que, sigui dit de passada és l’obligació de tot
govern, amb idees o sense. O és que el govern basc d’Ibarretxe no fa gestió? I
tant que en fa, però alhora impulsa iniciatives que, a mitjà termini, poden
servir per internacionalitzar el conflicte basc i fer-lo conèixer arreu del
món, ja que el tribunal constitucional els refusarà un referèndum
d’autodeterminació, perquè no cap a la democràcia de via estreta espanyola,
però ells el duran a instàncies internacionals, fent evident el seu plet amb
l’estat espanyol. Mentrestant, aquí, discutirem amb el tribunal constitucional
per la legalitat d’un estatutet que afecta una part del nostre territori, per
continuar essent autonomies espanyoles.

De la mateixa manera que podem estar molt contents del camí que ens va
portar a l’avenç innegable del 2003, ara tenim molts motius per estar
preocupats per les conseqüències d’aquest segon tripartit, en el sentit que té
una capacitat desmobilitzadora que ens pot portar a una caiguda lliure de cara
al 2010 i dates posteriors. Crec que la direcció actual, amb tots els mèrits
que els corresponen i que no són pocs, han acabat el seu cicle, convé que
deixin pas a una renovació profunda de l’estratègia d’ERC, que ens permeti
acabar amb l’anestèsia paralitzant que impregna bona part de la nostra
societat. Potser cal pensar en un fort revulsiu ara que encara hi som a temps,
que ERC encara ocupa un espai central a considerar en la política catalana. Si
hi esperem gaire, haurem participat de l’eutanàsia del nostre país i de la
nostra societat que, tot i ser encapçalada pel psc-PsoE, haurà comptat amb
l’inestimable col·laboració d’ERC.

Els convergents van muntar un miratge de país que consistia en un
aparador ple de caixes buides. Però la política d’ERC amb el segon tripartit,
en què ja no es presentava cap nou horitzó de país, pot consistir en la
trencadissa de l’aparador. Refer-lo pot ser una feinada difícil d’emprendre,
perquè suposaria tornar a partir de zero, amb l’agreujant que s’hauria cremat
bona part de la gent que s’hi havia engrescat.