Bloc de Pere Ribera i Pinós

Aquests darrers dies hem vist com a l’entorn del català en passaven de
tots colors. Hi ha hagut cinc esdeveniments que tenien relació amb l’estatus
legal o l’ús de la nostra llengua arreu del territori: una sentència del
tribunal superior de justícia, una reforma constitucional francesa, una roda de
premsa del Barça, el desplegament de la tercera hora de castellà a primària i
els exabruptes del director general d’Air Berlín.

Començarem per les bones notícies. D’una banda, com apunta l’amic Agustí
Cerdà al seu bloc, la Generalitat Valenciana, amb tres anys de retard això sí,
s’ha dignat a publicar al Diari Oficial de l’autonomia la sentència del
Tribunal Superior de justícia que l’obliga a acceptar la denominació de català
per a la llengua dels valencians, tal i com ja constava als estatuts de les
universitats de València i Castelló, i ara també constarà als de la universitat
d’Alacant. A més a més, això també permetrà validar com a títols de Filologia
Catalana els expedits al País Valencià i al reconeixement dels certificats de
llengua expedits a Catalunya i les Balears. Això, a més d’ajudar a dir les
coses pel seu nom, potser ajudarà també a silenciar encara més les veus dels
blavers, siguin d’on siguin, que no només n’hi ha al País Valencià d’això. Es
miri com es miri no deixa de ser una gran notícia que, per cert, no ha tingut
el ressò mediàtic que hom creu que mereixia. Sembla ser que el País Valencià
només és noticiable si es tracta de despropòsits i fets negatius.

Seguint encara amb el capítol de les bones notícies i, per desgràcia, no
donarà per a més coses aquest bloc, també cal fer esment de la reforma
constitucional francesa que, entre altres aspectes, el passat dia 3 de juny
aprovava un afegit a l’article 1 en què reconeixia l’existència de les llengües
dites regionals a França i el fet que formaven part del seu patrimoni. Sembla
ser que la política lingüística francesa ja no només es basarà amb els
prejudicis heretats del jacobinisme de l’època d’Henry Grégoire, que proposava és molt important que no pensem en una altra
política que la que ens permeti extirpar aquesta diversitat d’idiomes grollers
que perllonguen la infantesa de la raó i la vellesa del prejudici, que va
inspirar campanyes tan clares com les que feien escriure a les escoles
franceses aquell sigueu nets, parleu
francès. Encara que, com reconeixen la major part d’organitzacions
catalanistes de Catalunya Nord, l’optimisme ha de ser moderat, si és que hi ha
de ser, perquè durant el darrer mes de maig, el president de l’Assemblea nacional
francesa, en Bernard Accoyer, va prohibir d’expressar-se en català al diputat
nord-català Daniel Mach i, pocs dies després, encara era més greu l’actitud de
l’alcalde de Perpinyà, Jean Paul Alduy, que s’enfrontava al regidor d’ERC
d’aquest ajuntament, l’Enric Vilanova, per haver usat el català. Sembla ser que
encara cal córrer força camí per pensar en un ús públic del català a Catalunya
Nord sense entrebancs, però això no ha de ser obstacle per a una petita alegria.

En el capítol de fets negatius, potser que comencem pel nostre Barça,
que com podíem llegir el 29 de maig, el cap de premsa de la secció de bàsquet,
l’Oriol Bonsoms, va prohibir que dos jugadors s’expressessin en català en una
roda de premsa prèvia a la final del campionat de l’ACB al palau Blaugrana. Els
jugadors amonestats eren Roger Grimau del Barça i el jugador del Tau Sergi
Vidal. La justificació que van donar des de can Barça era que es tractava d’una
roda de premsa de l’ACB. On és l’empremta catalanista que ens prometia el Joan
Laporta?

El segon aspecte negatiu, més que d’un aspecte és un serial, el de la
tercera hora d’espanyol a primària. El Departament d’educació, darrera una
certa imatge de fermesa en els temes lingüístics, sempre ha adoptat una actitud
passiva, això ja se sap prou. Els projectes lingüístics de centre sempre han
estat un material marginal de cara al seguiment del seu compliment, com també
ho ha estat el desplegament de la llei de política lingüística pel que fa als
aspectes relacionats amb la llengua vehicular dels centres. Però ara sembla ser
que no. Des que s’han posat al cap de millorar
el nivell d’espanyol del nostre alumnat de primària, han decidit que això dels
projectes lingüístics havia de ser seriós. I perquè quedés ben clar, s’hi
comença a establir terminis. El primer que van preveure era el 13 de juny
d’enguany, es veu que el conseller del ram tenia pressa per enllestir-ho d’una
vegada, però s’ha trobat amb alguns entrebancs que li han permès d’obrir una
pròrroga d’un any més. Quan es tractava d’assegurar que l’ensenyament fos fet
en català era un aspecte molest, i no calia córrer. Ara que es tracta
d’incrementar les hores  d’espanyol i fer
trontollar els plans d’immersió a primària, sembla ser que es tracta d’una cosa
molt seriosa i inajornable.

Per acabar amb aquest apartat negatiu, no em puc estar de comentar
l’estirabot del director general d’Air Berlín, herr Joachim Hunold, que juga a
sociolingüista i pontifica com un agent colonial sobre les llengües que es
troba als diferents punts de destí dels seus avionets. Després surten campanyes
de boicot a Air Berlín i s’esvera, amenaça amb possibles venjances legals
l’exdiputat Joan Puig per haver-hi participat, s’ofèn perquè li planten una
esvàstica, i es defensa dient que les seves declaracions eren humor alemany.
Potser cal que entengui que l’afer de l’esvàstica és humor català, encara que
li faci tanta gràcia com els seus estirabots. Però el tal herr Joachim ja
comença a rebre mostres de suport, com les expressades pel secretari d’estat
(espanyol, evidentment) de turisme, que no s’està de criticar les campanyes de
boicot a Air Berlín. Es veu que espanyols i alemanys tenen la pell molt fina en
coses de l’humor, i tan expansius que són quan afecten els altres, no ho trobeu?