Bloc de Pere Ribera i Pinós

Apunts entre Vilalta i Cardedeu

20 de maig de 2008
0 comentaris

ALGUNA COSA FA AIGÜES

Aquesta sequera i les seves conseqüències han posat en evidència que hi
ha moltes coses en aquest país nostre que fan aigües. Una de les més evidents
ha estat la credibilitat del nostre govern, i del seu marge de maniobra a
l’hora de prendre decisions. Si aquesta no fos prou greu, també s’ha posat de
manifest que hi ha una greu buidor en de l’esquerra per crear allò que fa uns
anys
es va creure convenient d’anomenar la
nova cultura de l’aigua
, encara que de fet no en fa tants del Plan
Hidrológico Nacional
.

Sembla ser que aquesta nova cultura de l’aigua que se’ns prometia s’havia
de basar en la racionalització del seu consum i en estalviar les temptacions de
grans obres de transvasament d’aigües d’una conca a una altra. Però tot ha anat
riu avall. Primer va ser l’amenaça del transvasament del Segre, després la de
l’Ebre, no ha faltat qui ha tornat a parlar del Roine…, sort que encara ningú
no ha parlat del Sena, de l’Orinoco, del Volga o del Tàmesi.

Mentre es feien aquestes propostes, es descobrien les grans pèrdues
diàries que es produeixen en una conducció entre Badalona i Barcelona que,
sembla ser que ja fa anys que duren i que servirien per abastir d’aigua de boca
milers de persones cada dia. Això, però sembla ser que no és el gran problema,
el problema és els pagesos que, sembla ser, tenen el mal costum de regar els
seus productes, això els que tenen accés al reg.

Mentrestant, i amb la imposició del govern de debò, el de la metròpoli
espanyola, com no podia ser d’una altra manera, es va optar per transvasar
aigua del regants de l’Ebre i dels pous de Tarragona per abastir d’aigua de
boca Barcelona i la seva conurbació. No se’n podia dir transvasament, com ens
va quedar clar des de les declaracions oficials, les del programa Polònia
incloses, sinó transferència temporal (i reversible, això sí) d’aigua, o altres
delicadeses lèxiques que serveixen per anomenar una canonada de molts
quilòmetres per on es farà anar aigua d’una conca fluvial fins a una altra.

No hi van faltar els especialistes, progressistes, ecologistes i
universitaris ells, que parlaven, fins i tot, de la creació d’un banc d’aigua.
Quan ho van explicar em va caure l’ànima als peus, ja que parlaven de proposar
a alguns pagesos que deixin de regar un temps per, mentrestant, portar l’aigua
que els “sobraria” a Barcelona i així s’asseguraria que no faltaria aigua de
boca per a la ciutat i les seves activitats econòmiques. La pagesia no deu ser
una activitat econòmica segons aquests savis, es deu tractar d’una activitat de
caràcter lúdic, esportiu o complementària, ja que es reserven els recursos per
a les activitats econòmiques de debò (ponts de rentat de cotxes, indústria,
hostaleria…, i potser alguna piscina). Amb això ens deixaven clar, una vegada
més, què entenien pel territori de més enllà del Baix Llobregat o el Vallès,
alguns savis de l’esquerra social nostrada.

Però jo em pregunto si no plou a Barcelona i a l’àrea metropolitana, si
no hi ha aigües freàtiques, si no hi ha recursos hidràulics propis per explotar
abans de recórrer a l’aigua dels rius de mitja Europa, part d’Àfrica, Àsia,
Amèrica o, qui sap si d’Oceania. L’altra pregunta que hem faig és què punyetes
se’n fa d’aquestes aigües de pluja o del subsòl? Que no s’hi poden fer pous,
com els que, en part, serveixen per omplir els vaixells que surten de
Tarragona? Que no es poden recollir en cisternes? No ho sé. Jo no sóc cap savi,
però mirant-m’ho des de terra, no m’atreviria a dir quants metres quadrats de
teulada té Barcelona i la seva conurbació, però suposo que deu ser una xifra
força considerable, de les que maregen. Si es recollís i es tractés, ni que
només fos l’aigua de la pluja, segur que ens estalviaríem un munt de
quilòmetres de canonades des dels rius tropicals fins al Baix Llobregat.

Potser que comencem a pensar en una nova cultura de l’aigua de debò, que
tingui en compte, a més a més, que hi ha un país, amb unes activitats
econòmiques diverses, i que potser cal que no es maltracti, sinó que s’hi
preservin els recursos econòmics, humans i naturals perquè continuï essent un
país, no una conurbació d’indefinides corones metropolitanes. La gent de les
terres de Ponent, de les terres de l’Ebre o del Pirineu, per només posar alguns
exemples, han de poder triar continuar vivint-hi i desenvolupant aquelles activitats
que els són pròpies. Potser sí que han de millorar algun dels sistemes de reg
que encara usen, però no se’ls pot culpabilitzar de malversar l’aigua, mentre
en les zones metropolitanes i industrials no es fa res per usar els propis
recursos i per evitar-ne pèrdues vergonyants.

L’aigua és un bé preciós, necessari i escàs a tot arreu. Si de cas en
una zona, després de fer un ús responsable i global dels propis recursos,
resulta que encara no en tenen prou per satisfer les necessitats de les persones,
potser sí que podem plantejar-nos la necessitat de fer-hi aportacions, o bé de
facilitar que la població i les estructures econòmiques i de serveis es
traslladin a zones menys deficitàries d’elements bàsics. Al cap i a la fi,
lluny de Barcelona i de la seva conurbació, al Pirineu, a la depressió central
o a les terres de l’Ebre, també s’hi pot viure i desenvolupar activitats
econòmiques. Com diu, sàviament la consigna antitransvasament, lo riu és vida, i potser cal pensar a
redistribuir la població en llocs que, tot i ser lluny dels grans centres
urbans, poden permetre un nou model de desenvolupament demogràfic més
sostenible, només cal que es pensi a fer-hi possible l’arribada de serveis i
infraestructures que permetin el seu desenvolupament.

De passada, i tornant al començament, també ens estalviaríem el ridícul
del nostre govern, descobrint-se com a administració perifèrica dels governs de
debò, i no farien espectacles patètics com el dels nostres consellers fent
plans absurds i havent d’entrar a la solució que els dicten a Madrid. Almenys no
els ho caldria fer en aquest aspecte, i ens podrien reservar l’espectacle de
submissió per a altres temes com el finançament i tots aquells altres que
tinguin a veure amb els traspassos pendents d’infraestructures o de qualsevol
altre tipus, que ja es prometen prou patètics de per si.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.