Bloc de Pere Ribera i Pinós

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La caverna mediàtica i política ataca, una vegada més, la llengua
catalana a l’ensenyament sense cap mena de contemplacions. Com sempre la
reacció nostrada parteix d’un acomplexament digne de millors causes: que si els
nens saben les dues llengües, que si el model està avalat per Europa… Amb els
jocs de mans conceptuals de sempre, sense agafar el bou per les banyes ni
rectificar bajanades com la dels nens d’Olot que havia usat el mateix conseller
Maragall. La imatge que es genera és la d’una comunitat lingüística, la nostra,
a la defensiva eternament, sense ser capaç de defensar una política lingüística
més decidida que pateixi del fet que la llengua dels Països Catalans és el
català i, per tant, ha de ser l’hegemònica i de relació social, que les altres
llengües, les que siguin, també hi són, però que si ocupen el lloc de llengua
de relació i cohesió social, interfereixen el procés de normalització de la
llengua catalana i ens aboquen a un conflicte lingüístic, en què de fet ja ens
trobem instal·lats, que és probable que ens porti a la substitució de la nostra
llengua. I això, llei d’educació catalana a banda que, per cert, no seré jo qui
la defensi, ja fa temps que ho diuen els nostres sociolingüistes, des del
Manifest de la revista Els Marges, aparegut el 1979, amb el títol Una nació sense estat, un poble sense
llengua, fins al moment actual, amb diferents documents, entre les quals
destacaria la declaració de l’Institut d’Estudis Catalans sobre l’Ús social de la llengua catalana,
apareguada el 2004. Tot això sense fer esment detallat dels diferents treballs,
articles i declaracions de lingüistes de la solvència intel·lectual de Joan
Solà, Josep Murgades o Modest Prats. Potser la base principal del problema rau
en el fet que, des del liquidacionisme lingüístic es construeix un discurs
banal, immediat, demagògic i cridaner (ja sigui en versió blavera, pepera,
babèlica, filosocialista…), al qual s’hi oposa un discurs acadèmic i
científicament impecable, per part dels nostres intel·lectuals, que és el que
els toca, sigui dit de passada, però poruc i ambigu per part de la nostra
classe política, que és el que ens perd en la gestió de la política
lingüística.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Hem assistit a una exposició de despropòsits com els del president de la
Diputació de València, Alfonso Rus, que afirmava: los professores que dicen aleshores o gairebé són unos gilipollas, i
promet rematar-los des de Xàtiva. De fet, es comenta per si sol el comentari
d’aquest senyor, del partit que dóna suport al govern basc del pse-PsoE, i
podem dir que no es tracta de res més que d’un escalfament d’aquell discurs
banal populista que tan bons rendiments els aporta entre la dreta espanyolista
més intransigent. Es tracta d’una més de les proclames viscerals i, per tant,
irracionals, d’aquests sectors. Però no és el mateix, encara que parteix d’una
mateixa perspectiva el contingut de l’anunci del PPC Suspenso en calidad, suspenso en libertad, aparegut el dilluns 11
de maig a la premsa, en què s’equipara ensenyament en català amb falta de
qualitat. Aquest argument ja és més proper a allò que deien els jacobins
francesos del Sigueu nets, parleu francès,
destinat a fomentar l’autoodi i la diferenciació entre llengües de
essencialment cultura i llengües secundàries per definició (patois que en diuen els mateixos
jacobins). En la mateixa línia es troben les declaracions del cap de llista del
PP a les eleccions europees, Jaime Mayor Oreja, que el dissabte 9 de maig es
despenjava argumentant que la política lingüística de l’educació a Catalunya
condemna els joves a la ignorància i menysprea la llibertat dels pares. Aquests
hereus d’Henry Grégoire, no entenen com hi ha gent que podem pensar a viure
sense usar l’espanyol. No sé que en deuen pensar dels centenars de milions de
nens xinesos que no són escolaritzats en espanyol, o dels pobres nens i nenes
de Finlàndia que són obligats a estudiar en finès o suomi, podent ser
escolaritzats, com dicta el sentit comú en espanyol. Però la reacció dels
nostres polítics no passa d’una tebiesa insultant, com quan el nostre conseller
d’educació, l’Ernest Maragall, ens parlava d’aquell nen d’Olot que no sabia
prou castellà, amb la qual cosa justificava la seva intenció d’implantar la
tercera hora de castellà a la primària. Aquest pobre nen d’Olot del Maragall,
no sé per què, sempre m’ha recordat la pobra nena del Rajoy, un argument banal,
demagògic i populista.

Ara bé, l’agressió més greu i cínica a la llengua catalana perpetrada
des del País Valencià darrerament ens arriba des de la Conselleria d’Educació
de la Generalitat Valenciana, dirigida per Alejandro Font de Mora, que ha
decidit que eliminen línies de valencià, no en creen de noves en base a un
programa plurilingüe, en què s’imparteixen el 80% de les matèries en anglès. Si
considerem que cada curs escolar queden milers de nens i nenes valencians sense
poder accedir a les línies en valencià, com voldrien, i s’han de resignar a una
escolarització en espanyol, no he sentit cap defensor de la llibertat
lingüística que en digués res, tampoc no s’ha creat cap nen de Bètera per
referir-se a aquest fet, ni ho ha denunciat el nostre govern de la Generalitat
de Catalunya, ni cap mitjà de comunicació se’n fa gaire ressò. Tampoc no he
vist que, més enllà de la societat civil valenciana i les organitzacions d’educadors
amb sensibilitat lingüística, la resta de professionals de l’educació es (ens)
preocupem gaire per aquesta greu limitació dels drets lingüístics dels nens i
nenes valencians.

Tot plegat no passaria de ser un munt d’expressions de l’espanyolisme
groller i banal, si no fos que afecta a les possibilitats de l’escola, sinó a
la mateixa percepció de la llengua catalana. El més preocupant, però, no deixa
de ser la passivitat i indiferència dels polítics i els mitjans de comunicació,
o bé, si hi ha reaccions no són prou fermes com per fer valdre els drets de la
nostra comunitat lingüística i de l’amenaça que aquestes mesures o afirmacions
suposen per a la vitalitat i supervivència de la nostra llengua. Si no
reaccionem nosaltres i no ho exigim als nostres polítics, difícilment ho farà
algú altre per nosaltres, senzillament, si algú se’n recorda i té temps, potser
es lamentarà per la decadència de la llengua i la cultura catalana.