27 de novembre de 2007
Sense categoria
1 comentari

Vola Colometa, vola!!!

Abans de res, disculpes pels que alguna vegada hagin visitat el meu blog, ja que he estat uns quantes dies, per no dir mesos, sense escriure-hi ni una sola paraula. Inicio una nova etapa, potser amb més força que abans i amb algunes coses noves per explicar. Així doncs, obrim l’agenda de la setmana? Som-hi…

Dissabte passat vaig anar a veure la sempre emblemàtica història de la Natàlia: aquella noia que es va casar amb en Quimet, però que s’hauria d’haver casat amb en Pere. La història de la noia que es va enamorar a la plaça més famosa de Gràcia. Una Natàlia que, malgrat els anys i les adversitats que viu al llarg de la seva vida, pot fer front a  la seva penosa existència amb dignitat i aconseguir trobar un equilibri inesperat. Potser és la història de moltes dones,  però la Mercè Rodoreda va decidir explicar la història de la Colometa.

Tots ho sabem que són quatre hores el que dura la funció, però la veritat és que val molt la pena. No vaig badallar ni una sola vegada. Havia sentit a dir de tot: que era costumista, carrinclona i fins i tot feixuga. Per part meva, aquests qualificatius no els comparteixo, però si haig de fer-ne alguna crítica, sobretot si és constructiva, penso que es podrien haver treballat, amb més credibilitat, els papers dels fills de la Natalia i el Quimet. Potser no és políticament correcte dir-ho d’aquesta manera; sobretot tractant-se de nens petits, però amb la d’actors d’aquesta edat que corren pel món, vaig trobar que es tractava d’ una interpretació molt fluixa (sense afany d’ofendre a ningú, és clar). A banda d’això, la interpretació més merescuda, a part de la perfecte i encomanadíssima Sílvia Bel, també l’enhorabona per a una Anna Sahun molt potent i republicana, interpretant al paper de la infatigable Julieta. De debó que val molt la pena estar-se quatre hores encongit en aquelles incòmodes butaques del Teatre Nacional de Catalunya que, una vegada comences a pujar les escales de l’entrada principal, sembla com si entressis al New Opera Award de Nova York. Enhorabona per la magnífica temporada del TNC!

  1. Ai, no, Polansky, vull dir! A veure si és veritat que ara ja no pararàs. Però no m’espantis: quatre hores dúra, La plaça del diamant, al TNC? Rebufa, però si la cosa s’ho val! En fi, veig que gràcies a tu aprendrem de cinema i també de teatre. I la música, com la tenim? Vinga va, reina!, llença’t decididament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!