La democràcia espanyola mai ha estat lliure de tendències autoritàries. Hom sap que l’article 2 de la Constitució el va imposar el exercit franquista, sense possibilitat de modificació per part dels constitucionalistes. L’elecció de la llei d’Homs, el número i la forma de distribució de escons al Parlament Espanyol, va ser decidida per assegurar una majoria de dretes al Parlament. El cop de estat de l’any 1981 va aconseguir en part el seus objectius. En un moment de debilitat dels partits de dretes espanyols, provoca la dretització del PSOE. Així s’entén el recolzament a l’Otan i la reconversió industrial aplicada en benefici dels de sempre. Encara mes clar l’intent de re-centralització del Estat expressat amb la famosa LOAPA, aturada parcialment per un tribunal Constitucional que encara disposava de prestigi. El període de debilitat de la dreta s’atura al 1996, quan ocupats pel PP la majoria de governs de les autonomies, arriba al poder de l’Estat Aznar. Si la primera victòria resulta insuficient i precisa de suport de la CIU de Jordi Pujol, que evitarà alguns despropòsits fent-lo passar per el adreçador, l’any 2000 aconsegueix la majoria absoluta que li permet imposar tocs totalment centralistes i autoritaris.
És en aquella legislatura, que neix a Catalunya la necessitat de modificar l‘Estatut, a fi i efecte de neutralitzar la centralització de tota presa de decisions que imposa el nou cabdill de la dreta, l’autoritarisme del qual queda demostrat en la forma d’imposar la participació a la guerra de Iraq, a la que cap membre important del PP es va atrevir a posar en dubte públicament, a pesar de que molts d’ells en privat manifestaven la seva oposició. Havia estat un membre del govern socialista, Alfonso Guerra, qui va imposar “el que se mueve no sale en la foto” i Aznar ho va consolidar.
Amb Aznar passen a controlar el govern el conjunt d’alts funcionaris i empresaris radicats a Madrid, que han governat Espanya des de Felip II (Felip I a Catalunya), i que quan han perdut han maniobrat per tornar-lo a obtenir. L’assassinat del general Joan Prim i Prats per part del General Serrano, que li va valdre un dels carrers mes importants de Madrid, n’és un exemple. El poder d’aquest funcionaris queda demostrat en el retall que pateix el Estatut de Catalunya que s’havia d’aprovar tal com sortís del Parlament de Catalunya. La celebració amb cava al ministeri de foment quan es treu el traspàs de ports i aeroports del Estatut, va ser molt comentat.És en aquest anys que el Tribunal Constitucional comença a deixar de ser un intèrpret de la constitució per convertir se en una tercera cambra terriblement centralista. Un dels jutges arriba a posar en qüestió el estat de dret.
La deriva autoritària arriba al seu súmmum amb el governs de Rajoy. Amb el primer en el que te una majoria absoluta, nomena com a president del tribunal constitucional un militant del seu partit, s’assegura que el poder judicial estigui controlat per membres de la seva facció, suprimeix el debat polític del parlament, deixa les autonomies com simples entitats administratives, tot llevant-los els recursos necessaris per sanitat i educació per posar-los al servei dels bancs.
No cal anar molt lluny per veure la seva xenofòbia. La forma en que l’actual líder a Catalunya del PP va arribar a la alcaldia de Badalona, amb una campanya que no amagava el component racista en vers els immigrants romanesos. O les seves declaracions sobre els atacs racistes a la regidora Taleb.
La posició xenòfoba d’aquest govern a quedat palesa amb la seva actitud davant de la immigració. Las pilotes de goma llençades a Ceuta contra els que intentaven salvar les tanques a través del mar o l’actitud a la Comissió Europea contra l’acolliment dels refugiats que fugien dels horrors de la guerra de Síria son fets aclaridors. Es un dels pocs governs Occidentals que no ha aixecat la veu contra les mides racistes empreses per el president Americà Donald Trump.
Un representant avançat d’aquest neo-franquisme es l’exministre de interior, Jorge Fernandez Diez que, apart de condecorar verges, munta una policia política a la vegada que crea una llei que limita la llibertat d’expressió i de informació perquè no es pugin destapar excessos policials.
Aquesta política repressora s’acompanya d’un dels medis preferits per Goebbels, la propaganda basada en el menys-teniment del contrari. Així s’entenen articles difamatoris com el publicat en el diari “El Pais” per Francesc de Carreres.
No podem negar que l’estat espanyol es formalment democràtic, però la deriva autoritària del mateix es indiscutible. La independència de Catalunya, els preocupa, perquè seria el final d’aquell imperi que varen crear al segle XVI amb la fi de explotar-lo i del qual varen perdre la majoria de territoris d’ultramar al segle XIX, i lo que restava al segle XX. Ara al segle XXI aquest imperi que ara en diuen Nació pot acabar i no dubtaran a utilitzar qualsevol arma de la que puguin disposar per evitar-ho. Potser evitaran la opció de l’ús de la força física (exercit i policia), perquè la por d’una guerra no ha esta oblidada a cap cantó de l’Estat Espanyol i el descrèdit no seria sols internacional sinó també dintre de l’Estat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!