Existeix tot un espai de l’esquerra independentista que està abandonat en aquest moments. Es el espai que en política social coincideix amb els Comuns. Però que no ho pot fer en política territorial. Perquè no entenem que un grup polític com els Comuns parli de sobiranisme de Catalunya, però aquest sobiranisme el sotmeti a la voluntat de l’estat espanyol. Si som sobirans, perquè cal demanar permís per exercir aquesta sobirania?
Sembla com si la defensa de la sobirania catalana no fos més que un aspecte estratègic de la política dels Comuns, sense cap voluntat d’aplicar-la realment mentre la independència sigui possible. No s’entén sinó que partits, que en teoria representen polítiques trencadores, parlin de submissió a la voluntat política de tercers.
Parlen d’avenços en el reconeixement de la sobirania catalana per part dels pobles espanyols, però aquest reconeixement no sembla que es vegi a les urnes. La suma de vots del PP i del PSOE el 26 de juny supera el 55 per cent dels vots emesos i sumant els vots dels anti-calanistes de “ciudadanos” arriben pràcticament al 70 per cent. No en veig gaire d’avançada.
Estic d’acord que no es pot repetir un 9N. Però d’un Estat en que la doctrina per la interpretació de les lleis es basa en el “Lazarillo de Tormes” no es pot esperar que cap pacte que signin no el reinterpretin amb una manipulació de las paraules, com quan neguen que el terme Nacionalitat referit al territori vol dir Nació.
Però a més, com pot ser democràtic considerar que la meitat dels vots + 1 no són suficients per declarar la independència? Es que el pes de les armes que van aixafar el sobiranisme polític de Catalunya és mes important que la voluntat popular?. És a dir que la meitat – 1 dels vots , si son favorables al unionisme tenen mes força.
Com ho pot defensar això un membre destacat dels Comuns com es Joan Coscubiela. Les declaracions de Coscubiela, Dante Pachin i Rabell fan dubtar de que representin la esquerra trencadora que diuen. Mes aviat semblen les d’aquells, que defensen a crits mesures revolucionàries, i quan estan davant del poder miolen com a gatets tot demanant perdó per haver esvalotat el poble.
En aquest moment em trobo més a prop d’un Errejon que defensa el dret a un referèndum unilateral, que a les postures d’una Colau, que diu que el referèndum o es pactat o no serà.
Per un vertader espai d’esquerres i sobiranista a Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!