Mites, enquestes i d’altres petiteses
Aquest cap de setmana “La Vanguardia” ha tret una enquesta d’intenció de vot a les municipals per a l’ajuntament de Barcelona que ha provocat un cert nerviosisme a les files sobiranistes. No és per menys, altrament. El sobiranisme real, aquell que el té al seu ADN més enllà de les conjuntures, obté uns resultats penibles en relació a les expectatives.
La resposta des d’aquests sectors ha estat, diguem-ne, massa tòpica. L’única enquesta són les eleccions, vénen a dir; encara hi falta molt, afegeixen; han estat cuinades amb parcialitat manifesta, conclouen.
No es pot negar, tanmateix, un cert desencís, com si el globus del camí cap a la construcció de l’estat català s’hagués desinflat, i aquí rau l’error terrible del sobiranisme, quelcom que alguns, des de la minsa repercussió mediàtica, hem estat advertint. No es pot construir un Estat des de la contingència de les conjuntures polítiques, una part important fins ara de l’aire que omplia el globus. Allò que volem fer, que avui amb més força que ahir volem bastir, és un Estat, un ésser propi en el que els ciutadans del nostre país siguin els protagonistes, en allò que fem bé, però també en els fracassos que puguem tenir, que en tindrem perquè no deixem de ser humans.
La contingència és inseparable de la política del dia a dia, i hauríem d’entendre que el que estem fent és treballar amb física social. I en física social, com en física d’objectes, la inèrcia és molt poderosa; només una força exterior pot modificar l’estat de repòs o de moviment uniforme. I el que estem intentant fer arribar al major nombre dels nostres conciutadans és la necessitat de canviar aquest estat. Per això, la referència a les contingències és necessària, però insuficient. Entre d’altres raons perquè quan similars propostes vénen embolcallades en una no modificació de l’estat de repòs o inèrcia, ja hem begut oli. Així, com que uns altres proposen la sortida de la contingència, la crisi, sense modificar el marc d’estat, la tendència natural d’una part dels nostres conciutadans serà escollir el canvi sense trasbalsos essencials.
Un poble no es mou, he dit en diverses ocasions, per un percentatge major o menor de PIB; ni per una promesa de modificació de condicions conjunturals com poden ser una crisi, o un cataclisme si m’apuren. Les persones, el pobles, necessiten un projecte esdevingut mite; és a dir, virginal en la seva puresa i que vagi més enllà del fred raonament intel·lectual. La necessitat de la independència dels pobles, com de la independència de les persones se sent, abans no s’explica. El camí serà més llarg o més curt, no en base als fets objectius, sinó a l’assumpció, per part del major nombre possible de ciutadans catalans, del fet interior dem no ser membres de l’Estat essencial espanyol, perquè la seva essència, la seva voluntat, ja els ha fet canviar el marc mental de referència.
I amb tot, guanyarem la llibertat nacional, car, finalment, aquest nou marc mental, de manera natural, ja forma part de l’ADN de bona part de nosaltres. Les enquestes ens han de permetre administrar els esforços en un o altre aspecte; mai ens poden fer variar el rumb.