El Poble Català

Publicació de debat del sobiranisme d'esquerres

El mite de l’adoctrinament (i 3)

I per acabar aquestes reflexions sobre el suposat adoctrinament, vora totalitari, que ha dut els catalans a la reivindicació de la seva sobirania, hem de fer referència a la política educativa, potser el més significatiu dels tòtems invocats des del nacionalisme espanyol.

Cal dir, com a qüestió prèvia, que tots els Estats, sense excepció, cerquen la legitimitat des de les aules. Es dóna una imatge de país, del passat, de mites i llegendes que enforteixen en els ciutadans en creixement els lligams amb els membres del propi Estat-Nació i marca, sovint grollerament, la diferència envers l’altri.

En el nostre cas, des de l’any 1983, si no em falla la memòria, s’ha establert al sistema educatiu català el programa d’immersió lingüística i s’ha fomentat el coneixement de la història particular de Catalunya, enfront de la visió prèvia que, per exemple, només explicava processos com la Reconquesta des d’uns orígens asturians. El mite de don Pelai, en una paraula.

Fem per tant una reflexió sobre aquest adoctrinament aulari. Si acceptem com a hipòtesi que els primers nens que amb 6 anys iniciarien el seu currículum escolar amb aquest model formatiu s’incorporessin a les anàlisis estadístiques de CIS i CEO als divuit anys, al primer estudi del CEO (juny de 2005) hi podrien haver participat fins a 10 promocions, entre els 18 i els 28 anys.

Caldria per tant suposar que, per raons biològiques, successives onades d’aquests joves formats en el model educatiu català anessin entrant als mostrejos i modificant significativament les dades. Però no és així.
En el moment d’analitzar als estudis demoscòpics la identitat catalana com a única que marca l’entrevistat, no és fins el 2011 que s’assoleix el llindar del 20%. És a dir, quan han entrat a l’univers de l’estudi persones de 18 a 34 anys que hagin estudiat amb el model d’immersió lingüística i amb programes educatius que incorporen la història de Catalunya.

Aquesta població podia representar entre un 35% i un 40% de la mostra, i per tant la seva incidència hauria de ser semblant, és a dir el creixement dels només catalans no es podria restringir a un 20 per cent, sinó que amb les noves incorporacions de generacions “adoctrinades” el pes d’aquesta resposta hauria d’estar, pel cap baix, en un 30 per cent. I sabem que aquest llindar no s’havia assolit ni a la tercera onada del 2012 (29,6%). Però és que el darrer estudi del CEO de finals del 2013, amb dues generacions més que el 2011 el percentatge supera escassament el 30 per cent (31,3 per cent).

I aquestes dades no poden respondre a la relació directa ensenyament adoctrinament i per tant ramat nacionalista, perquè per amarar plenament la població de determinats continguts cal que la influència rebuda tingui caràcter total. És a dir, per molt que es vulgui vendre un model de cultura, nació, història o mite, si el medi no repeteix aquest model, hi ha poca cosa a fer. Els anglesos, alemanys, francesos i espanyols no creen exclusivament la seva visió de la nació a l’aula. En sortir-ne reben milions d’inputs “banals” que reforcen el discurs educatiu. Sense aquest reforç, aquest bombardeig inadvertit però implacable, allò, l’ensenyament rebut, s’incorpora en forma d’erudició, no en vivència.

Sembla mentida que, qui des de mitjans del segle XIX ha assajat lleis d’educació per vendre’ns la Nació espanyola eterna, ara ens assenyali denunciant la palla al nostre ull.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per pnespereira | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent