Un canvi sociològic
He llegit amb atenció, com gairebé sempre, l’editorial de Vilaweb d’avui. Cal dir que, en conjunt, em sembla una anàlisi força correcta. Només trobo a faltar, en aquest com en d’altres anàlisis, un punt de reflexió a l’entorn del fet sociològic que ha provocat aquest tsunami en el panorama dels partits al Principat.
A veure si m’explico. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat t’està produint un fenomen similars amb conseqüència, no sé si antitètiques, però si dispars. Mentre la crisi dels partits espanyols és una crisi del sistema establert durant la Transició, amb un fort component polític, de regeneració democràtica i pèrdua de prestigi de les elits fins avui governants, a Catalunya aquest element, sense ser inexistent, es restringeix en bona mesura als partits espanyolistes o a aquells que han tingut una vinculació més estreta amb el poder espanyol. A Catalunya hem tingut, i tenim, una crisi nacional. El fet “diferencial” del tsunami català rau en les noves fidelitats i en el nou imaginari col·lectiu , que ja no veu Madrid com a referència, sinó que ha desplaçat aquesta referència a la capital del Principat, Barcelona, entesa de manera metafòrica.
En aquestes circumstàncies, com ja he descrit en d’altres escrits, els partits polítics tindran sentit només en la mesura que responguin a aquesta mutació. La dialèctica mental dels ciutadans catalans ja no estreba en què farà Madrid, sinó en què faran els nostres polítics i en quin serà el proper pas que proposi l’ANC.
Negar la importància de la crisi de l’Estat del benestar seria absurd. Hi és. Però en bona mesura la resposta ciutadana a aquesta crisi ha estat la voluntat de construir una nova realitat estatal, de bell nou, que arraconi els condicionants i els llasts de la Transició, per a construir una república nova. I que per ser nova, necessita ser lliure. I que com va dir ahir la presidenta de l’ANC, es basteixi sobre la justícia social. Ambdues potes, en aquest procés nostre són, i han de ser, indestriables.