El pols de la llengua als Països Catalans

Un text ha de tenir context

Us convido d’entrada a llegir el text que es facilita als alumnes de 3r d’ESO. Crec que no m’equivoco si afirmo que un escrit dirigit a aquesta edat (i a la majoria d’edats!) hauria de tenir en compte -i encara més en tractar-se d’un material amb finalitats, se suposa, educatives- els següents elements:

• Títol, subtítols

• Altres informacions, autor, procedència, data

• Organització general del text

• Frases curtes

• Lèxic bàsic

• Repeticions

• Connectors

• Estructures que afavoreixin l’anticipació

• Variació tipogràfica (negreta, cursiva…)

• Il·lustracions

Una passejada pel text ja ens confirma que la majoria d’aquests principis bàsics no s’han respectat, ja que no hi trobem cap títol general, no sabem res de l’autor (en un cerca per internet he trobat que el material l’ha fet un tal José María González-Serna  Sánchez, professor de llengua i literatura castellanes a Sevilla, del qual ha manllevat, amb permís o no, aquest text la professora esmentada –que no es molesta ni a citar-lo) i trobem paràgrafs com aquest, molt “apropiat” per a nois de 14 anys (sort que era professor de secundària l’autor):

“No podemos cerrar este estudio de la modalidad andaluza sin recapacitar sobre ciertos puntos. En primer lugar, si observamos los rasgos anteriormente enunciados, hemos de concluir (una vez tenido en cuenta lo dicho sobre el nivel léxico) que los rasgos caracterizadores del andaluz se localizan casi exclusivamente en el nivel fónico, puesto que los citados en el nivel morfosintáctico son claramente vulgarismos. Y ahora que hablamos de vulgarismos, es el momento de hacer una reflexión sobre esos rasgos fónicos: ¿consideramos que decir arcarde por alcalde es un rasgo característico andaluz, o es un vulgarismo? En este caso, parece claro que todos diríamos que es un vulgarismo, y aquí está la clave del problema: todos esos rasgos (casi todos, mejor dicho) se dan preferentemente entre hablantes pertenecientes al nivel vulgar, puesto que el hablante culto tiende a la expresión normativa, y ésta es común a todos los hispanohablantes. ¿Significa eso que no podemos hablar de la modalidad lingüística andaluza? Se puede hablar, en efecto, sería absurdo negarlo, pero es igualmente absurdo intentar establecer una norma lingüística andaluza, en parte por lo que se ha dicho de la norma común, y también en parte porque no nos pondríamos nunca de acuerdo los sevillanos y los granadinos, por ejemplo, sobre la determinación de esa norma. Si hacemos un estudio de los hablantes vulgares, o incluso de las manifestaciones coloquiales de los hablantes de nivel culto o medio, podemos localizar estos rasgos con facilidad, pero la mayoría desaparecería en el registro formal de un andaluz culto. Hemos dicho “la mayoría”: en efecto, siempre queda algo difícilmente definible y que se refiere sobre todo al ámbito de la fonética (es decir, de la realización de los fonemas, no de la fonología: eso implicaría la adopción de un sistema distinto).”

Pobres alumnes (i, per cert, pobres andalusos, com els estigmatitzen!).

Errors (o no)

A part de com estigui presentada la informació i el nivell de complicació del text, hi trobem alguns errors importants:

Parla d’uns suposats dialectes històrics de l’espanyol, que són, segons ell, l’asturlleonès, el navarroaragonès i el judeoespanyol. Com es pot veure, parla, en els dos primers casos, del que molts autors consideren llengües i, en tot cas, quan parla de dialectes mai no diu que el castellà (o castellans) de les Castelles també és un dialecte. Que lluny de la nostra concepció del món, segons la qual tan dialecte del català és el que parlem a Barcelona com el que es parla a València, és a dir, no hi ha una llengua i unes derivacions d’aquesta llengua, dites dialectes! En trobem davant d’una visió centralista de la llengua (hi ha un bon castellà i la resta, com hem vist en el cas de l’andalús, són com de segona) enfront d’una visió més democràtica de la llengua que, tot i la unitat evident del català, deixa que cada variant dialectal pugui usar fins i tot en registres formals moltes de les seves formes genuïnes: els acabaments verbals, el possessius meua, meues…, la combinacions de pronoms febles del País Valencià, no cal dir la fonètica…

Fa referència a unes suposades parles de trànsit (l’extremeny i el murcià). Trànsit cap a on? I, finalment, d’un espanyol atlàntic que és subdivideix en andalús –n’hi ha només un–, canari i espanyol atlàntic (?) un altre cop (potser es refereix a les diverses variants dels espanyols d’Amèrica?).

Em fa gràcia que faci una classificació de les llengües romàniques actuals segons una diferenciació que arrenca del llatí vulgar (literalment afirma l’autor: “En el organigrama anterior habías encontrado las lenguas que en la actualidad componen las dos Romanias”. Per a un noi de 14 anys veig difícil que veient el mapa de la pàgina 3 (que separà suposadament les llengües romàniques) entengui res: segons el mapa, l’italià es parla al sud de la línia la Spezia – Rimini i, per tant, a tot el nord de l’actual italià no se sap que s’hi parla… No toca en aquesta edat explicar les diferències de les variants gal·loitàliques amb respecte a l’italià (als italians) de més al sud (que, en el cas del toscà, és la base de l’actual estàndard italià).

Per cert, quan parla de les llengües romàniques, l’espanyol es diu espanyol (i no pas castellà, que quedi clar!), hi falten l’occità (llengua oficial també a Catalunya!), el francoprovençal i, evidentment, l’asturlleonès –oficial a Portugal– i l’aragonès. A més, en aquest mapa (que, dit sigui de passada, té unes fronteres totalment mal dibuixades perquè no sabem si indiquen estats o com, en el cas del francès o del romanx, límits lingüístics) només situa una part del retoromànic (la del romanx, precisament) i es deixa la part ladina i la part friülana…

Quan fa referència a “en el organigrama anterior habías encontrado las lenguas que en la actualidad componen las dos Romanias. Mira en el siguiente mapa su situación geográfica…”, hi trobem un mapa de les llengües preromanes de la Península ibèrica (això és rigor!).

Queda clar que el tema mapes no el porta gaire bé l’autor, com podem observar també a la pàgina 4, on ens ofereix un mapa ficció de l’expansió de l’àrab en els primers anys de la conquesta, com si de cop s’haguessin eliminat bona part de les parles romàniques o, com si l’àrab, s’hagués parlat més enllà fins i tot de la Catalunya Nord! Confon expansió territorial militar amb expansió immediata de la llengua…

Per acabar-ho d’adobar, a la pàgina 5 trobem un mapa que respon a la idea següent: “Con el paso de los siglos, los reinos cristianos del norte fueron organizándose y reconquistando territorios. Hacia el siglo X, el panorama lingüístico que nos encontramos debía ser algo similar a lo que refleja el siguiente mapa”. Doncs bé, s’hi deixa tranquil·lament la llengua basca (com que està tan capficat amb les llengües romàniques!).

Quan parla de l’expansió del castellà comet una omissió i un error. En primer s’”oblida” que bona part de Múrcia va ser repoblada en un primer moment per catalans, la llengua dels quals es va mantenir durant força temps (només cal veure la toponímia i el cognoms murcians actuals) i cita que les Canàries varen ser conquerides el segle XIV quan realment ho foren el segle XV.

Pel que fa al català afirma que “el catalán es otra lengua (junto con el portugués) que resiste el empuje castellano. No sólo resiste, sino que se extenderá por nuevos territorios, Valencia, Baleares y Rosellón, como consecuencia de la reconquista llevada a cabo por el reino de Aragón, donde se convierte en la lengua más importante”. Només un petit matís històric: el Rosselló no va ser “reconquerit”, sinó que formava part del nucli fundacional dels comtats catalans, la Catalunya Vella, on neix el català, no on s’expandeix per motius de conquista (perdó!, de reconquesta, en paraules del nostre desinformat professor sevillà).

Quan parla del basc, també “oblida” que aquesta llengua actualment es parla a territoris que formen part de l’Estat francès (de fet, a la pàgina 6 ofereix un mapa on el català i el basc queden tallats per les fronteres actuals de l’Estat espanyol –això és, un altre cop, rigor, sí senyor!).

No cal dir que, segons l’autor, el procés d’expansió del castellà “culminará en el siglo XVIII con la imposición del uso exclusivo del castellano en la enseñanza, así como con la regularización del idioma llevada a cabo por la Real Academia de la Lengua con su tres obras principales de este período: Ortografía, Diccionario de Autoridades y Gramática.” Em faria gràcia saber què vol dir aquest terme de culminar, com si el procés d’expansió d’aquesta llengua no hagi continuat i continuï encara…

Tornant al tema mapes, a la pàgina 8 n’hi ha un de les llengües “més parlades” del món, on trobem errors diversos: Confon Guinea Equatorial amb Guinea (Conakry), inclou com a zona anglòfona el Quebec francès, destaca els llocs on es cooficial l’espanyol a Amèrica, però, en canvi, s’oblida que també és cooficial a una part molt important de l’Estat espanyol… La referència que cita –si més no aquí n’hi ha, de referència– és l’Instituto Cervantes (doncs anem bé!).

Després ens ofereix un quadre, de collita pròpia. Afirma: “Pero debemos centrarnos ya en la situación de nuestro país y de la lengua española. Como ya dijimos en el apartado dedicado a las variedades diacrónicas, desde el siglo XVI nos encontramos en España con las mismas lenguas habladas. Veamos en un cuadro cuáles son esas lenguas y sus dialectos”.

El quadre no té pèrdua. Si parla d’Estat espanyol, no sé per què incorpora un “catalán norteño” que es parla en la “región francesa en torno a Perpignan”. Dues qüestions, no és una regió sinó que és o un grup de comarques o és, administrativament parlant, un departament; i en segon lloc en espanyol el mot Perpinyà s’ha escrit històricament Perpiñán, per tant, no té sentit el topònim en francès. Si fes referència als llocs on es parla català, fora fins i tot de l’Estat, és evident que es deixa Andorra i l’Alguer (en el cas de l’Estat espanyol també es deixa la Franja de Ponent).

Pel que fa al basc, també incorpora les zones euskaldunes que són dins de l’Estat francès.

En el cas gallec, “oblida” que també es parla en una franja d’Astúries, mentre que sí que incorpora, i aquí sí que ho fa bé, la franja amb Castella-Lleó (visca altre cop el rigor!).

Pel que fa al castellà, ens col·loca, un altre cop, com a variants d’Espanya el sefardita (que, en tot cas, es parlava fora de l’Estat) i un suposat “espanyol” (en singular) d’Amèrica.

Quan hi aprofundeix, els errors es tornen a multiplicar:

• Quan parla de l’asturlleonès, que torna a titllar de dialecte de l’espanyol, comenta que es originari de Lleó (però es deixa Astúries!). També es deixa el mirandès, una variant d’aquesta llengua que és oficial a Portugal!
• Pel que fa a l’aragonès, afirma, sense vergonya, que aquesta llengua té “conflictos con el catalán en el oriente (el aragonés parece que gana terreno respecto del catalán), con el castellano en la zona occidental y con el dialecto valenciano en el sur, lo que le confiere al habla de esta zona un carácter arcaizante”… No sé què té a veure tot plegat amb el caràcter arcaïtzant d’aquesta llengua, no sé d’on treu que l’aragonès avanci amb respecte del català i no sé quina pot ser la relació amb el valencià quan en aquestes zones de frontera en tot cas es parla, a l’Aragó, un castellà amb substrat aragonès, però no es parla pas l’aragonès…
• Pel que fa a l’andalús, afirma que “se ha hablado de “dialecto” (andalús), aunque pocos lo sostienen en la actualidad. En general, se suelen usar los términos “hablas andaluzas” y “modalidad” o, más bien, “modalidades” andaluzas, debido a las diferencias que existen entre unas zonas y otras”. Ja hem vist al principi del text que, tot i de tractar-se d’un autor andalús, aplica tots els tòpics a la seva variant dialectal, a la qual nega cap possibilitat d’esdevenir una variant formal… i, fins i tot, li nega que es pugui dir “dialecte”…
• Però, en canvi, reconeix “l’andalusisme de l’espanyol d’Amèrica”. Que jo sàpiga, aquestes variants sí que han desenvolupat variants formals estàndard del castellà… Es veu que no és el mateix parlar una variant “no castellana” de l’espanyol a la península Ibèrica que a Amèrica…

Del basc, arriba a afirmar que és una llengua que “hoy, se intenta unificar” (cosa la qual està ja feta, però es veu que el nostre autor ho ignora).

La perla…

En el fragment següent, podem descobrir què pensa, en el fons, l’autor de les altres llengües de l’Estat espanyol:

“Catalán y gallego son las dos lenguas romances que coexisten con el español en la actualidad. Ambos no han merecido una consideración importante y continuada hasta el Romanticismo, con la aparición de la Renaixença (catalán) y el Rexurdimento (gallego). Hasta entonces, se les consideraba lenguas rústicas y poco dignas de atención. En aquellas épocas –erróneamente– se las denominaba “dialectos”, denominación que ha perdurado hasta hace poco (y perdura en ciertos ámbitos).”

Tot i la concessió del mot “erróneamente”, aquí queden qualificatius com rústegues o llengües dignes de poca atenció, o l’afirmació que el terme dialecte per a aquestes llengües “perdura en cert àmbits”. Insultant, per al català i per als alumnes, tant per als d’Andalusia com, evidentment, per als alumnes catalans que han d’estudiar aquestes ximpleries a causa del poc rigor d’una professora… L’autor oblida, per exemple, la importància del català a l’edat mitjana o el fet que fos la llengua de la immensa majoria de la població fins a la segona meitat del segle XX.

Explicacions molt apropiades per a alumnes de 3r d’ESO…

Abans ja n’hem tingut un tastet, però crec que aquest fragment on es pretén explicar el terme diglòssia encara és millor, a veure si l’enteneu a la primera:

Diglosia es un concepto de reciente aplicación[1] y que poco a poco va siendo aceptado mayoritariamente. Con diglosia hacemos referencia a una situación en la que los miembros de una comunidad son conscientes de que las modalidades lingüísticas que usan están jerarquizadas y, además, tienen conciencia de que ninguna de las modalidades, por sí sola, es suficiente para integrar socialmente a todos los miembros de tal comunidad. De una forma más simple, podemos definir la diglosia como la utilización habitual de dos lenguas o dos variedades de una lengua con intenciones diferentes o en situaciones sociales diversas. Etimológicamente, significa lo mismo que bilingüismo (este es cultismo latino; aquel, griego); pero, como podemos apreciar, no son términos sinónimos.

En aquesta línia, també trobem curiós els esforços per definir els termes de pidgin i crioll, que potser depassen el que pertocaria saber a un alumnat d’aquesta edat. Sigui com sigui, no ens deixa de sorprendre que un autor tan espanyol es deixi l’únic crioll americà de base majoritàriament espanyola, el palenquero

I això que té problemes de redacció

Algunes frases queden inexplicablement tallades: “Añadamos también que, durante todo el siglo, los comerciantes eran mayoritariamente andaluces. Y las mujeres (no olvidemos que la lengua se llama materna por algo).”

I, fins i tot, de la pròpia collita de la professora que exerceix a Catalunya

Per acabar amb tots aquests despropòsits no em puc estar de dir que la professora que va difondre aquest text, en un exercici que va corregir a un dels seus alumnes va escriure que “el gallego-portugués se convierte en lengua cultural durante toda la Edad Media en toda la península (Alfonso X el Sabio)”. Caram, fins i tot, quan aquest paper no el fa el castellà (l’espanyol per excel·lència), hi ha una mena d’unitat “natural” entre tots els regnes peninsulars (potser aquesta professora oblida que en l’època a la qual es refereix bona part de la península encara és a mans dels musulmans o que a les terres catalanes, que jo sàpiga, el galaicoportuguès mai no ha estat llengua de cultura…!).

Conclusions

Ens trobem davant d’un autèntic nyap, davant d’una professora (i del professor autor del text), vull pensar, mal informada en aquests temes (si no fos així, i fos una qüestió de convenciment personal, seria molt i molt greu). A voltes, amb casos com aquests, enyoro els llibres de text -si més no, estan fets i validats per persones competents i són públics… I pobra canalla que s’han d’examinar de mentides, prejudicis, errors sense explicació, veritats a mitges, menyspreus per a llengües i parlants, redactats obtusos… El text, encara que sembli mentida, no era per treballar la lectura crítica, per saber llegir entre línies, sinó senzillament per tenir un apunts per estudiar per al dia de l’examen… Penós molt penós i preocupant…