El pols de la llengua als Països Catalans

Massa vegades des del Principat de Catalunya es veu el País Valencià com el germà pobret, on no hi ha res a fer pel que fa al tema de la llengua. Si bé és cert que la classe política no ajuda gens ni mica (ei, i no em refereixo únicament al PP!), també ho és que la societat civil valenciana és molt dinàmica i, fins i tot, m’atreviria a dir que ho és més que la del Principat. Tres exemples d’aquest cap de setmana darrer…

Divendres vaig poder assisir, com a ponent, en un acte organitzat pel Centre Carles Salvador (que té la seva seu a l’edifici Octubre d’Acció Cultural del País Valencià) en què representants de les grans regions del nostre país van explicar les polítiques d’integració al sistema educatiu de l’alumnat nouvingut. El professorat assistent (bàsicament de secundària) va poder escoltar (i comparar) la diferent atenció (pel que fa a recursos i pel que a la llengua en què es fa aquesta integració) a l’alumnat nouvingut. Com en tantes altres coses, les diferències eren prou evidents entre Catalunya i les Balears, d’una banda; i el País Valencià, d’una altra. La societat civil valenciana, però, havia aconseguit reunir en una mateixa taula representants de les tres administracions, cosa la qual, com sabeu, no és gens fàcil.

Divendres al vespre vaig ser a Riola (a la Ribera Baixa) a casa del bon amic Isidre Crespo, organitzador de l’acte que acabem de comentar. Parlar amb l’Isidre, una persona nascuda a Valladolid que als trenta i escaig d’anys va decidir esdevenir valencià (català), és un privilegi professional i personal: fou dels primers professors de secundària de valencià i és un dels màxims coneixedors de l’obra de Joan Fuster (vaig poder llegir textos manuscrits del propi Fuster, on vaig poder comprovar el model de llengua del gran escriptor de Sueca abans de passar pel sedàs absurdament centralitzador dels editors barcelonins).

Dissabte al matí vaig anar fins a Alacant, on vaig poder viure la gran manifestació en defensa de la llengua i de TV3 (a voltes, penso que TV3 no es mereix tant de suport des del Sud). Milers i milers de valencians (a més d’uns pocs, poquíssims, centenars de principatins) van reivindicar la valencianitat d’una forma lúdica, pacífica, en una de les ciutats més espanyolitzades del país. Cal dir, però, que, fent el mateix que faig aquí pel que fa als usos lingüístics (parlar sempre i a tothom en la llengua del país), no vaig tenir cap mena de problema a Alacant, ans al contrari.

L’endemà, els amics de l’Associació el Tampir  (Josep Escribano i Salvador Valero) em van acompanyar en una visita per Elx, un antic carrer de Barcelona (com tantes altres ciutats catalanes), i em van fer descobrir meravelles com el Misteri (la Festa) o com els horts de palmeres.

Sens dubte, un cap de setmana de luxe, redescobrint un País Valencià diferent del que ens expliquen pels mitjans de comunicació, un País Valencià en clau catalana on la llengua encara és molt més viva del que ens pensem habitualment i on sobretot hi ha gent que hi deixa la pell per mantenir-la.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!