El pols de la llengua als Països Catalans

Aquest llibre és la demostració que amb bona voluntat no n’hi ha prou per fer un material didàctic que, com es diu a l’hora d’esmentar els objectius pels quals ha estat fet, vol, entre d’altres qüestions, “reconèixer, valorar i promoure la diversitat lingüística” i “respectar els llenguatges aliens” (sic!).

Tot i que en l’apunt desgraneré els errors continuats del text pel que fa als aspectes relacionats amb la diversitat lingüística, també m’han sorprès, en tractar-se d’una publicació de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, alguns referents marcadament espanyols i, a més, innecessaris, quan, per exemple, parla de “llegat dels àrabs a Espanya”, del Marroc com “el país més proper a Espanya pel sud” (tan difícil és fer materials didàctics no etnocèntrics però sí nacionalment autocentrats?) o alguns errors importants en la llengua escrita: “una ciutat que se’n diu Barcelona”, “ja que explica la història en qui un nen arriba a un poblat”, “fins hi tot”…, o alguna falta de rigor quan es confon el que és una transliteració amb una transcripció fonètica.

Pel que fa als aspectes pròpiament sociolingüístics:

Quan es refereix al Marroc, “el país més proper a Espanya pel sud”, afirma, sense problemes, que “l’idioma que parlen és l’àrab”, ignorant que bona part de la població té com a llengua pròpia l’amazic, que, com hem dit en altres apunts, segurament és la tercera llengua més parlada a Catalunya a causa de la immigració o ignorant també que al Marroc la llengua col·loquial dels arabòfons és el darija, la variant de la zona de l’àrab (variant, per cert, que és l’única que coneixen els nens petits).

Quan tracta una cançó del Perú en castellà  fa una afirmació que, sense voler, connota una certa gradació de llengües: “ens referim al Macchu Picchu, que té un nom força estrany (?) perquè està escrit en quítxua, llengua que encara (?) coneixen moltes persones al Perú”. Els interrogants són nostres perquè el fet que una llengua sigui estranya és, com tothom sap, relatiu i encara més quan és una llengua parlada per tantes persones com el català, s’ensenya en algunes escoles i té un cert grau d’oficialitat al Perú (i a Bolívia i a Equador, estats que també apareixen en el llibre i dels quals no es cita en cap moment la presència de llengües ameríndies, especialment importants en el primer cas).

Segons l’autora, l’urdú és la llengua del Pakistan. La llàstima és que només és la llengua d’un 8% de la població i que el panjabi sigui la llengua de la majoria dels pakistanesos que viuen al nostre país.

Quan parla de la cançó del Nepal s”oblida” de dir-nos a quina llengua es refereix, perquè, a part del nepalès (llengua indoària), a l’Himàlaia es parlen llengües tibetobirmanes. Per cert, si estem fent un material intercultural potser caldria recordar, ja que el cita, que el nom autòcton de l’Everest, un nom evidentment anglès, és en tibetà  Chomolungma o Qomolangma (Mare de l’Univers) i que, en tot cas, el nom oficial és, en aquest cas en nepalès, des de 1960 Sagarmatha (Cap al cel).

Curiós també el cas de Guinea Equatorial, ja que parla, en tot moment, de Guinea (i Guinea és el nom de l’estat que té com a capital Conakry) i no pas de l’estat on es parla la llengua que reprodueix, el bubi, de la qual, per cert, no s’està de dir que és una “llengua que habitualment no s’escriu, només es transmet oralment” (unes afirmacions que, sense matisar, poden tenir connotacions negatives).

El cas de Filipines també és curiós: ho resolt dient que a les Filipines l’idioma és el tagàlog, quan en realitat es parlen més de 150 llengües, algunes, com el cebuà, parlat per uns 20 milions de persones!

Del Senegal afirma que “com passa a Catalunya” el “mandinga” (llengua que posa entre cometes, potser perquè li fa gràcia el nom?, ja que no les posa en les altres llengües que cita en el llibre) “no és l’única (llengua) que hi ha al país”. Certament confon el que són llengües territorials, amb el que són les llengües que es parlen en un territori.

Quan ens parla de Xile, el país “més llarg i estret del món” i que “per això la música és molt diversa i diferent dels del nord fins al sud; fins i tot hi canvia l’idioma!”. no especifica a què es refereix: a la diversitat dialectal del castellà de Xile? (com passa, per cert, a tot arreu), a la presència de llengües ameríndies (com passa a pràcticament tots els estats sud-americans?)…

I, finalment, recordar-li a l’autora que, com ella mateixa diu, a l’hora de fer aquest material el que ha volgut és “obrir el nostre currículum i donar entrada al coneixement d’altres cultures a les aules”, i per fer-ho es basa en el fet que “actualment”, aquest és un “objectiu prioritari recollit en el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social -LIC- del Departament d’Educació. Doncs si és així li recomano la lectura d’uns dels annexos d’aquest pla: Una aproximació a les llengües de l’alumnat nouvingut, on podrà descobrir una part de l’autèntica diversitat lingüística i cultural, i no fer un llibre on ajuda, encara més, a la confusió sobre la diversitat lingüística real del món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!