El pols de la llengua als Països Catalans

En el nostre català de Barcelona, el numeral dos té femení i, per tant, ens trobaríem davant d’un error de tipus morfològic, tret que el que s’hagués volgut dir fos una altra cosa: dos terres, entès terra com “paviment o altra superfície sobre què hom està, camina, etc. (El terra d’una habitació)”. Aquest “terra” és una paraula masculina… Però no sembla el cas, oi? 
 

  2. Dialectals

Tot i que el restaurant és a Barcelona i, per tant, la hipòtesi s’hauria de descartar d’entrada, caldria recordar que en la major part dels parlars occidentals del català (inclòs el valencià) el numeral “dos” no té femení. En aquest sentit, l’Insititut Estudis Catalans ens recorda que “en els registres informals de certs parlars, el numeral dos no presenta flexió de gènere: dos llapis, dos llibretes. Tanmateix, en els registres formals, cal mantenir sempre la variació de gènere del numeral dos: dos llapis, dues llibretes”, tot i que a la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II Morfologia s’afirmava “és pròpia de l’àmbit general la flexió de gènere en dos/dues. És admissible, però, l’ús invariable de dos: dos barques, per dues barques”.

3. Sociolingüístiques   

Destacar que la idea del restaurant de barrejar en un títol dues realitats (i en català) és un model d’integració i no d’assimilació molt interessant. Sumar i no restar, sense deixar de tenir present la llengua i la cultura del país on som, i sense oblidar d’on venim…

Òbviament, sempre és preferible un rètol amb un error (ì, a més, si l’error és simpàtic com aquest) que no pas un rètol que obviï la llengua del país.

I, finalment, una reflexió una mica menys agradable. En el magnífic llibre de M. Carme Junyent Vida i mort de les llengües, editat ara fa vint anys, ens recordava que un dels fenòmens concurrents a la substitució lingüística és el que afecta aspectes lingüístics. En els casos estudiats per Junyent es demostra que en aquests processos hi ha reducció i simplicació del lèxic, en fonètica les regles obligatòries es tornen opcionals i augmenten les formes en variació lliure, es perden les regles morfofonològiques, es constata la reducció del sistema sintàctic, augmenten els calcs d’estructures de la llengua dominant i es redueixen les opcions vinculades als registres (diferències, per exemple, entre registres formal i informals de la llengua). És evident que el català no es troba en l’extrem del gallec (despersonalitzat i molt allunyat, conscientment, del seu germà portuguès) ni del bielorús (amb el trasyanka) o de l’ucraïnès (amb el surjik), on s’han creat parles híbrides a causa de la pressió del rus…, però alerta…

Com podeu veure, un simple rètol pot donar molt de joc per treballar la llengua d’una manera diferent…