El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

3 de juny de 2018
0 comentaris

Retalls per a una autobriografia sociolingüística

Jo soc fill de l’Hospitalet de Llobregat, concretament dels blocs Ciutat Comtal del barri de Sant Josep. Per aquest motiu, en Carles Ferrer Sales, també fill del barri, m’ha demanat un escrit on expliqui alguns dels records de la meva infantesa. També l’ha demanat a altres persones fills dels blocs, com, per exemple, l’Eugeni Rodríguez, el conegut activista pels drets  del col·lectiu LGBT. Realment, ha estat un plaer.

A l’escrit, que us adjunto, inevitablement he fet referència a la situació lingüística que es vivia en aquell moment a l’Hospitalet. Deformació professional? Necessitat d’explicar-me? Necessitat de fer entendre el que va passar amb els catalanoparlants durant el Franquisme? Necessitat de reivindicar l’existència d’una classe treballadora d’origen català? Necessitat de recordar amics que van morir per culpa de la droga… No ho sé, segurament de tot una mica.

L’ESCRIT

Fill de la nevada del 1962

Jo soc fill de la nevada del dia de Nadal de 1962, ja que vaig néixer el 15 de setembre de 1963, pràcticament nou mesos després. Els meus pares vivien als blocs Ciutat Comtal des de l’any 1961, gràcies a les gestions de Mn. Francesc Xavier Bartrolí (1908-1967), un capellà de Capellades (l’Anoia), que el 1955 havia estat nomenat  rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana. De fet, els meus dos segons noms, Antoni i Xavier, corresponien, respectivament, al meu avi matern i al nom d’aquest mossèn. El nom de Pere, per tradició familiar, em venia del meu avi patern, el qual treballava a la fàbrica tèxtil Guasch de Capellades –va ser famós l’anunci de televisió de quan érem petits: “Pañuelos Guasch, pañuelos con classe”. El meu avi matern treballava a la fàbrica de paper de fumar Smoking, que l’empresa Miquel i Costas, d’origen també capelladí, tenia a Barcelona, al costat del riu Besòs.

El meu pare era de Capellades i de molt jove havia anat a viure a Barcelona –passant abans per Santa Coloma de Gramenet– a fer d’escenògraf, ja que li encantava dibuixar i pintar. Fins al final de la dècada dels 50 va treballar a diversos tallers d’escenografia de Barcelona, on va tenir l’oportunitat de conèixer personatges tan interessants com, per exemple, Salvador Dalí.

La mare era de l’Hospitalet de Llobregat, del carrer Major, on els meus avis, que també provenien de Capellades, havien muntat una botiga de llegums cuits, amb els diners que l’avi Antoni havia fet després de passar vuit anys a Filipines. La guerra va arruïnar el negoci i, finalment, van anar a viure al barri del Clot, on es va criar la meva mare, la qual, quan es va casar, va tornar a l’Hospitalet. Després de treballar de secretària a les oficines del famós laboratori mèdic Doctor Andreu a Barcelona, en contraure matrimoni, com, dissortadament era habitual en aquells moments, va deixar la feina.

Com dèiem, els meus pares arriben als blocs, al carrer Sant Eugeni, l’any 1961, any en què es casen. En aquell moment, era un barri viu, ple de parelles joves que provenien en alguns casos d’altres punts de Catalunya o, fins i tot, del País Valencià, i en molts altres casos –segurament la majoria– de zones castellanoparlants de l’Estat espanyol. Fins i tot, en recordo de Galícia, gallegoparlants que, malauradament, en la majoria de casos, no van transmetre la llengua del seu país d’origen als fills, com vaig poder comprovar a casa d’alguns amics. De petit, recordo com el meu pare, de cultura diguem-ne de poble, havia rebatejat els veïns, dels quals, en molts casos, desconeixia el nom, amb motius, tal com s’havia fet sempre a Capellades: l’Exòtica, l’Índia, l’Andalusa, l’Ogru –per cert, una bellíssima persona amb un peculiar caràcter sorneguer, però que tenia una imatge molt ferrenya…

I era també un barri ple de petits locals comercials: el rellotger de sota casa, la bodega del Pere Casals –el Peret–, la fusteria del Ramon, el forn de la plaça de Sant Jordi –encara en recordo el pa amb una presa de xocolata–, la pastisseria de la mateixa plaça, la merceria, el bar Suspense, la botiga de roba de la carretera –nom amb el qual a casa coneixien el carrer que a hores d’ara es diu Prat de la Riba, i en aquell moment Generalísimo Franco– i, sobretot, recordo cal Campos, on comprava uns soldadets de plàstic molt petits en una mena de sobre: n’hi havia de tot el món, des de japonesos –de color groc, evidentment– a russos –de color vermell!–, passant per la Legió francesa, soldats italians, anglesos, nord-americans… Encara els tinc!

De petit, vaig anar a l’escola més propera de casa, la Inmaculada, on vaig aprendre de llegir i escriure, en castellà únicament, i on vaig descobrir que no em deia ni Pere-Anton –com en deien a casa– ni tan sols Pere, sinó un nom que sempre m’ha sonat estrany: Pedro. Quan va ser legal posar-se el nom en català, en els primers anys de la transició, ho vaig fer immediatament!

Quan es va inaugurar l’escola nacional Pau Esteve (l’havia vist escrita Pauesteve), al carrer aleshores Alps –ara Tarradellas–, va haver-hi una fugida, jo diria que massiva, si més no és el record que en tinc, d’alumnes d’una escola a una altra. El que vaig viure allà segurament no li desitjo a ningú. Només n’explicaré dues, d’anècdotes.

La primera fa referència a un noi del meu carrer, el Pepito García. Fill de vídua, sempre havia estat un alumne que ara en diríem conflictiu –petits robatoris a companys, per exemple–. Recordo que un dia, a quart d’EGB, quan tenia 10 anys (sí!, només 10 anys!), no sé què va fer, però el professor nacional va agafar el Pepito pels cabells (era assegut al pupitre), el va posar dret, el va tirar a terra, el va tornar a aixecar i el va tornar a seure. Encara en recordo els xiscles… El Pepito el vaig anar veient pel carrer i sé que va entrar en una espiral que el va portar a la presó i, crec, al món de les drogues. Va morir, com tants altres, molt jove. De ben segur que l’escola d’aquell moment no va fer res per ajudar-lo, ans al contrari.

L’altra és una experiència personal i també fa referència al mateix professor. Recordo que jo no era un alumne especialment dolent, però tenia dos problemes. En primer lloc dir-me Mayans Balcells. La majoria de professors –vinguts de la resta de l’Estat i, segurament, a contracor– no sabien pronunciar els meus cognoms i jo no em podia estar de rectificar-los, la qual cosa no els feia gens de gràcia. I el segon, quan escrivia en castellà –és a dir, sempre– feia habitualment l’error següent: les paraules acabades amb –D les escrivia amb –T: ciudad l’escrivia ciudat. El perquè és molt fàcil de saber: els catalanoparlants pronunciem amb [t] totes les D finals… La incomprensió d’aquells mestres era total i, un dia, emprenyat ves a saber per què, el professor, davant d’aquest error, em va etzibar una bufetada tan forta que em va deixar l’anell marcat a la cara durant una setmana, tot recordant-me que “te he dicho que se esribe con D”!

Arran d’aquests fets els meus pares em van canviar d’escola un altre cop i vaig anar a parar a l’Acadèmia Sant Josep, l’escola del senyor Josa… L’ambient era molt diferent i, sobretot, recordo una certa presència de la meva llengua. Després, amb els anys, vaig descobrir que el senyor Josa i la seva dona havien estat docents en l’època de la República i que no havien pogut fer de mestres nacionals durant el Franquisme. Això en va permetre entendre per què el senyor Josa havia esbroncat durament davant nostre una mestra que ens havia dit que el català era un dialecte del castellà…

L’anada a l’Acadèmia Santa Marta (TECOAD) i, després, per sort, a l’Institut Torras i Bages, de Can Serra, obren una nova etapa (la secundària, aleshores optativa) allunyada de la vida dels blocs.

Bo i això, recordo, com si fos ara, bons amics d’aquells anys, com l’enyorat Carles Ametller –segurament no ho escrivia així–, de la plaça de Sant Jordi. Anar a casa seva a jugar escacs, amb ell o amb el seu pare, és un bell record, però, segurament, el més intens és el de les magnífiques fogueres de Sant Joan –un dels dies més esperats de l’any– que fèiem cada any entremig dels blocs. Certament, ara seria impensable, però en aquell moment tot era possible: en recordo una d’especialment gran al capdamunt de l’interior del carrer de la Mare de Déu de la Mercè, en l’espai que s’obre a la plaça de Sant Jordi… Quan jo ja havia obert el camí universitari, vaig perdre el contacte habitual amb en Carles… Després vaig saber que també havia mort molt jove… No en sé, i no sé si les vull saber, les causes.

Records d’un barri de gent treballadora, de procedència diversa, d’interessos diversos, amb aquelles grans entrades no tancades, amb una reixa horrorosa a l’escala que es tancava a la nit, amb aquells maons d’obra vista, amb aquella mena de gelosia que des de l’escala, sense ascensor, et permetia veure els patis interiors dels blocs, en aquells moments simples descampats on la canalla jugava, amb carrers amb unes voreres molt estretes i amb unes columnes que el senyor Casals anava colpejant, involuntàriament, cada cop que transportava begudes del magatzem a la seva bodega…

 

Pere Mayans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!