El pols de la llengua als Països Catalans

En aquests dies en què jutges (espanyols) legislen un cop sí un altre també contra la llengua catalana i contra les decisions que, democràticament, ha pres la ciutadania d’aquest país, no deixa de ser curiós que, malgrat tot, la gent que treballa per a la nostra llengua té iniciatives que podem titllar, sense por a equivocar-nos, de pràcticament úniques al món.

És un plaer, en aquest sentit, fer conèixer els llibres que, coordinats per la doctora Lluïsa Gràcia, de la Universitat de Girona, s’han fet per poder identificar les dificultats (o les facilitats) en el procés d’adquisició de la llengua catalana que tenen els parlants del rus, de l’hindi/urdú, del quítxua o del rus, a causa de la influència de la seva primera llengua.

(…)

El curs 2000-2001, arran d’un conveni de col·laboració entre el, aleshores, Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Girona, s’inicia el projecte “Llengua, immigració i ensenyament del català”, coordinat per la professora de la Universitat de Girona Lluïsa Gràcia. El projecte tenia una finalitat molt clara: havia de servir als docents catalans per apropar-se a les llengües que parlen alguns dels seus estudiants i per poder identificar les dificultats (o les facilitats) en el procés d’adquisició de la llengua catalana a causa de la influència de la seva primera llengua.

El resultat d’aquesta col·laboració que, en els anys darrers, ha continuat el Departament d’Educació, ha estat la publicació de deu llibres: el primer és d’introducció a la diversitat lingüística, a l’adquisició de segones llengües, al tema de l’escola, la llengua i la immigració a Catalunya, i a la didàctica de segones llengües; i la resta són dedicats a llengües en concret, o a grups de llengües relativament properes: àrab, xinès mandarí, soninké i mandinga, amazic, fula i wòlof, panjabi, romanès, ucraïnès i tagal. Els podeu trobar actualment a la pàgina del Gabinet d’Assessorament Lingüístic per a la Immigració.

Recentment, l’Editorial Fasolcat, amb el suport del Departament d’Educació, ha publicat els llibres que fan referència al búlgar, a l’hindi-urdú, al quítxua i al rus.

En aquest sentit, cal recordar que:

1. El búlgar es parla principalment a Bulgària (on és la llengua majoritària i oficial) i també al sud d’Ucraïna, al sud de Moldàvia, al sud-est de Sèrbia, al nord-est de Grècia, al sud i oest de Romania, i també a zones d’Hongria, de Macedònia i de Turquia. És una llengua molt propera al macedònic.

2. L’hindi i l’urdú es consideren com a part d’un mateix contínuum lingüístic i és que es tracta de dues varietats estandarditzades diferentment. Mentre que l’urdú (parlat majoritàriament per musulmans) té un estàndard ple de manlleus perses i àrabs i s’escriu en alfabet nastaliq (d’origen àrab), l’estàndard hindi (parlat majoritàriament per hindús) treu els cultismes del sànscrit i s’escriu en alfabet devanagari. L’urdú i l’hindi pertanyen al mateix diasistema lingüístic, anomenat hindustànic.

Pel que fa a l’urdú, cal recordar que és llengua oficial i obligatòria en l’ensenyament escolar a tot l’estat del Pakistan, tot i que només el parla com a primera llengua el 7,5% de la població, rere el panjabi (45%), el paixtu (15%), el sindi (14%) i el saraiki (11%). És usat com a segona o tercera llengua per parlants nadius d’altres llengües del Pakistan (bona part dels immigrants pakistanesos a Catalunya tenen com a llengua familiar el panjabi). A l’Índia, encara que l’urdú és cooficial en alguns estats, on és present a les escoles, tant el sistema educatiu com els mitjans de comunicació privilegien l’estàndard hindi (és parlat per uns 250 milions de persones).

Pel que fa a l’hindi, és llengua pròpia de molts estats del nord i del centre de l’Índia i la parlen uns 400 milions de persones. A més, com que és llengua oficial de la Unió Índia (com l’anglès) és parlat com a segona llengua per uns 200 milions més de persones.

3. El rus es parla a Rússia (on és la llengua més parlada). Hi ha minories russòfones a Ucraïna (Crimea), Bielorússia, NE i SO de Moldàvia , Letònia, Estònia, Lituània, Finlàndia, Polònia, SE de Romania, Bulgària, Kazakhstan, Kirguizistan, N de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan.

4. El quítxua és la llengua ameríndia amb més parlants: Perú (entre 4.400.000 i 5.000.000); Equador (2.230.000); Bolívia (de 1.500.000 a 2.500.000); Argentina (de 60.000 a 120.000); Colòmbia (de 4.400 a 16.000); Xile (4.500); Brasil (entre 700 i 800). Té reconeixement oficial a Colòmbia, Perú i Equador.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!