El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

5 de gener de 2012
0 comentaris

Quetzalcoatl

En una botiga de llibres saldats i d’andròmines diverses de segona mà de Mataró, oberta durant aquests dies de Nadal i, certament, de dubtosa continuïtat, he trobat alguns volums de la col·lecció de la història en còmic Quetzalcoatl, que va publicar en espanyol Edicions Glénat al final de la dècada dels 90 i fins a la meitat de la dècada passada (se’n van publicar sis volums, ara descatalogats, dels set que originalment formen la col·lecció completa d’aquest còmic francès del dibuixant i guinista Jean-Yves Mitton).

Quetzalcoátl és una paraula nàhuatl, una de les llengües autòctones de l’actual Mèxic, que, abans de l’arribada dels espanyols, en ser la llengua dels asteques, havia esdevingut una autèntica llengua franca de la zona.

El còmic ens narra la història d’un personatge històric, la Malintxe, i de la trobada (de la topada podríem dir) de dos mons: l’hispanocatòlic i l’amerindi… És una història dura, molt ben travada, i  sense concessions, com, segurament, ho van ser aquells temps de conquestes, d’exterminis, d’incomprensions…, però el que ens interessa en aquest bloc és el tractament sociolingüístic que hi trobem… 

Als qui ens agrada els còmics, sabem que personatges com el nostrat Capitán Trueno o el Corto Maltès es passegen pel món sense problemes lingüístics, talment sembla que es puguin comunicar amb tothom amb una mena de llengua internacional… Just al contrari del que passa en aquest còmic que us presentem. Des del primer moment, hi ha la presència de la llengua nàhuatl, quan s’intercalen paraules d’aquest idioma en les intervencions dels personatges amerindis (al final de cada volum trobareu un petit lèxic nàhuatl / castellà i una miniguia de pronunciació d’aquesta llengua). Es justifica també per què i com el personatge principal aprèn l’espanyol, l’idioma d’un suposats déus que acabaven d’arribar…). I, principalment, es mostra els menyspreus (a la il·lustració de l’apunt i a l’arxiu adjunt, en trobareu els exemples) que tot colonitzador (especialment el qui té darrere -potser millor davant- un exèrcit) té envers la llengua dels perdedors: “las palabras de esta jerigonza me despellejan la lengua comi si fueran cactus”, “que complicada es esta bárbara lengua”, “esta lengua parece absurda”… Malauradament, molts “hispans” encara pensen el mateix de les llengües ameríndies que (sobre)viuen a Amèrica, la qual cosa explica que molts parlants d’aquestes llengües amaguin que a casa, ells, els seus pares o els seus avis parlen llengües ameríndies… Un còmic que ens pot ajudar a interpretar, per tant, que va significar, sociolingüísticament, aquella topada de dos mons tan diferents…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!