El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

1 d'agost de 2008
0 comentaris

Quatre (o cinc) constitucions per als catalans (1). Estat italià

Com sabeu, recentment s’ha aprovat que a l’article 75 de la Constitució francesa es declari que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni” de França. Si voleu, un pas per a nosaltres més simbòlic que real, però que per a una òptica jabobina és un gran avenç, perquè, si més no, existeixen legalment unes llengües, entre les quals el català, que per a molts francesos han estat (i són) una realitat a eliminar.

En aquesta sèrie d’apunts us remetrem a les constitucions que patim (i només en un cas gaudim) els catalans: l’espanyola, la francesa, la italiana, l’andorrana i, sense oblidar, l’europea.

Com tots els Estats d’aquesta part d’Europa en la qual ens ha tocat de viure a la comunitat lingüística catalana, l’Estat italià s’ha caracteritzat per un centralisme lingüístic molt accentuat. A voltes, aquest centralisme ha fet servir mètodes expeditius, com els que es van viure en temps de Mussolini, quan, per italianitzar, es van portar contingents de població de llengua italiana a llocs com la Vall d’Aosta, de parla francoprovençal, o com el Tirol del Sud, de parla alemanya. A voltes, però, ha tingut com a principal característica una sospitosa deixadesa a l’hora d’aplicar polítiques a favor de les minories lingüístiques.

 

I, justament, aquesta afirmació darrera és l’anàlisi que es pot fer de l’article 6 de la Constitució italiana (llei marc que data de 1947), que diu textualment: La Repubblica tutela con apposite norme la minoranze linguistiche. De fet, podem afirmar que aquest article ha estat buit de contingut fins a l’aprovació de la llei, per cert, eternament ajornada, sobre Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche e storiche  (Legge 15, de 15 de desembre de 1999, publicat a la Gazzetta Ufficiale, num. 297, de 20 de desembre de 1999). Més de 50 anys després!

 

Caldria destacar, però, casos puntuals de reconeixement de minories lingüístiques: com, per exemple, la minoria de parla alemanya, o els parlants del francès de la Vall d’Aosta, que, curiosament, al darrere –o potser millor dit al davant– tenen la pressió d’un Estat poderós. En aquest sentit, cal recordar, també, que la Legge 15 estableix que, a les regions amb estatut especial, i també a les províncies de Trento i Bozen, s‘ha d’aplicar tenint sempre en compte els respectius estatuts (en cas d’haver-hi alguna altra normativa, sempre s’aplicarà la més favorable a la llengua i cultura de la minoria). En el cas català, per tant, s’ha de tenir present la Legge regionale, d’11 de setembre de 1997, de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna. De fet, es pot afirmar que la llei estatal l’únic que fa és consolidar allò que ja s’estableix en la legislació de Sardenya.

 

Analitzem, però, la Llei italiana. En primer lloc queda molt clar que “la lingua ufficiale della Repubblica è l’italiano”, no fos que hi hagués cap dubte. Ara bé, d’acord amb l’article 6 de la Constitució i d’acord amb els organismes europeus i internacionals “la Repubblica tutela la lingua e la cultura delle popolazioni albanesi, catalane, germaniche, greche, slovene e croate e di quelle parlanti il francese, il franco-provenzale, il friulano, il ladino, l’occitano e il sardo”[1]. Cal remarcar, pel que fa al cas de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, la referència explícita al gentilici català, la qual cosa, de ben segur, pot afavorir el que s’estableix en l’article 19 pel que fa a les relacions transfrontereres: promoure amb altres estats el desenvolupament de la llengua i de la cultura de les poblacions que abans s’han esmentat.

 

Tot i que és innegable que la llei ha significat un gran avenç legislatiu per a la majoria de les minories lingüístiques a Itàlia, també és cert que, difícilment, podrà capgirar cap situació de substitució lingüística. Òbviament ha estat un gran avenç que la llei garanteixi la presència de personal administratiu als organismes públics que entengui la llengua de la minoria o que hom pugui inscriure el nom i el cognom en la seva pròpia llengua. Una lectura atenta, però, de l’articulat ens pot fer adonar de l’abast real de la llei. Per exemple, en l’article 7 s’estableix que la llengua de la minoria es pot usar en els municipis i en l’estructura col·legiada de l’administració, però quan només un membre d’aquest estructura desconeix la llengua en qüestió ha de ser garantida “una immediata traduzione in lingua italiana”. En aquesta línia, òbviament, quan els escrits administratius estiguin escrits en la llengua tutelada i en italià, l’única versió que té validesa jurídica és la italiana.

 

Pel que fa a l’ensenyament, s’estableix que la llengua pot ésser utilitzada en les activitats educatives (ensenyament de i en la llengua minoritzada). Ara bé, sempre tenint en compte l’autonomia organitzativa del centre, els límits de l’horari curricular definit a nivell estatal i, sobretot, partint de la base que aquest ensenyament s’ha de fer amb el requeriment dels pares.

 

Pel que fa a la toponímia, els consellers municipals poden decidir l’adopció de topònims “conformi alle tradizioni e agli usi locali”, sempre, però, al costat del topònim oficial, que “lògicament” és l’italià.

 

Amb aquests exemples hem pogut comprovar que es tracta d’una llei de mínims, que sempre depèn de la voluntat dels consellers (es necessita, en el cas d’un municipi, que un terç dels consellers hi estiguin d’acord), dels professors, dels parlants…, però que en cap cas hi ha una voluntat política de fer de la llengua minortizada una llengua imprescindible per viure en el territori on aquesta llengua es parla. Potser l’excepció és el cas de la minoria alemanya de Bozen (el Tirol del Sud) per les especials característiques d’aquell territori (pressió austríaca a l’ONU, violència política als anys 60, bilingüisme amb dues llengües “de primera“…). En definitiva, un futur complicat per a la majoria de les minories lingüístiques de l’Estat italià, però que, en tot cas, les escletxes que permet aquesta Llei (i les lleis regionals) s’han de saber aprofitar per, justament, treballar per conscienciar la ciutadania en general sobre la importància de conservar la diversitat lingüística.


[1] En un informe elaborat pel Ministeri de l’Interior italià, previ a l’elaboració de la llei, a l’Estat italià hi ha les minories lingüístiques següents: albanesos (98.000 a Calàbria, Puglia, Sicília, Molise i als Abruços), alemanys (290.000 a Bozen), catalans (18.000 a l’Alguer), croats (2.600 a Molise), eslovens (70.000 a Trieste, Gorizia i Udine), francoprovençals (90.000 a Aosta, Torí i Foggia), francòfons (20.000 a Aosta?), friülans (526.000 al Friül), grecs (20.000 a Reggio de Calàbria i a Lecce), ladins (55.000 a Bozen, Trento i Belluno), occitans (178.000 a la Vall de Cuneo, Torí, Cosenza i Imperia), sards (1.269.000 a Sardenya), a més dels parlants del romaní (130.000 gitanos).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!