Un mapa fet amb molt de rigor i de coneixement a partir d’una sèrie d’indicadors que permeten veure quina és la realitat de les diverses identitats nacionals d’Europa.
Per parlar de com s’ha fet aquesta mapa, comptarem amb la presència de David Forniès, autor del mapa i responsable de Nationalia, diari digital de referència de les nacions d’Europa i del món (sens dubte una de les persones d’aquest país que més coneix l’actualitat de les nacions sense estat), i d’Aureli Argemí, president emèrit del CIEMEN i una de les persones també de referència a Europa en el dret dels pobles a decidir…
De fet, uns dels indicadors usats per determinar l’estat de la qüestió en un territori concret ha estat el de la presència de llengua pròpia i la situació sociolingüística en què es troba aquesta llengua.
L’observació del mapa, però, ens dóna algunes informacions molt interessants sobre la relació llengua/identitat nacional:
No sempre compartir una llengua implica, necessàriament, compartir una identitat nacional. Hi ha casos com el de l’alemany molt interessant d’analitzar. Tot sembla indicar que els ciutadans d’Alemanya, d’Àustria, de Luxemburg, d’Alsàcia, de Suïssa -la part alemanya-…, tot i compartir la llengua no comparteixen una mateixa identitat alemanya. Ara bé, cal recordar que els austríacs eren uns fervorosos defensors de la unitat alemanya, si més no fins al final de la 2a Guerra Mundial (la seva amnèsia històrica els fa presentar-se com les primeres víctimes del nazisme, tal com expliquen en el camp de concentració de Mauthausen). Recordem que, després de la 1a Guerra Mundial Àustria va intentar de dir-se República alemanya d’Àustria. Un cas de travestisme històric molt interessant.
Bo i això, en el mapa, però, sembla que s’hi indica que els alemanys de Bèlgica sí que se senten part d’aquesta identitat alemanya més general.
L’existència de l’estat ajuda a crear identitat nacional i, fins i tot, a separar en dos -o més- una mateixa llengua. El cas més clar seria el de Macedònia, la llengua de la qual ha estat considerada per la majoria de lingüistes una variant del búlgar (recordem que abans de ser un estat, Macedònia havia format part de l’òrbita ugoslava).
Un altre cas similar podria ser el de Galícia i Portugal…
Sigui com sigui, però, darrera la majoria de les identitats nacionals s’amaga, de forma més o menys evident, una realitat lingüística, amb llengües clarament diferenciades o amb variants lingüístiques de les quals es destaca el seu particularisme (potser el cas més dubtós entre els emergents el trobaríem a l’Alta Silèsia, on es remarquen les diferències entre el seu polonès i el de la resta de Polònia…)… Un bon exercici seria comparar aquest mapa amb el mapa de les llengües d’Europa que fa uns anys va editar el CIEMEN.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!