El pols de la llengua als Països Catalans

En nom de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua agrair-vos la presència al V Sopar per la llengua.

Com sabeu el lema al voltant del qual giren els actes del Sant Jordi 2005 que organitza la CAL és El català, única llengua oficial. I justament volem explicar-vos que volem dir quan fem aquesta afirmació:

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que, en el context sociolingüístic actual de la societat catalana, on només al sistema educatiu tenim alumnat procedent de més de 160 estats d’arreu del món (des de Papua Nova Guinea al Bhutan, passant per Kirguizistan o les illes Marshall), la qual cosa vol dir que segurament el nombre de llengües que es parlen al nostre país ultrapassa les 250!!!!!!!!!, és evident que el català ha d’esdevenir la llengua de cohesió social, la llengua comuna de la societat catalana, és a dir, dient El català, única llengua oficial, volem dir que al costat de termes com el de llengua pròpia (que ens remet a un passat) hem de sumar-hi el de llengua comuna (que ens fa anar cap al futur).

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que, com es va dir a la inauguració de l’excel•lent exposició Les llengües a Catalunya, que la professora de UB, i col•laboradora de la CAL, Carme Junyent ha organitzat al vestíbul de l’edifici central de la UB, tot el món és a Catalunya, ara només falta que el món sàpiga que Catalunya, que els Països Catalans existeixen, ja que som una part més de la riquesa lingüística i cultural d’aquest món. Volem que les altres llengües –les altres vol dir totes les altres, no únicament les que tenen un Estat al darrere, com podria passar amb l’àrab, o el xinès mandarí– dins de les possibilitats del país i amb la col•laboració dels llocs d’origen tinguin una cabuda a la nostra societat (al sistema educatiu –experiència amazic–, als mitjans de comunicació –TV locals–), on ningú no hagi d’amagar la llengua que parla a casa, com passa a moltes persones de l’Amèrica dita llatina (quítxues, aimares, guaranís o maies).

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que totes les llengües sumen, cap resta i que en un futur molt proper els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país no seran bilingües, no hauran de ser bilingüe per força, sinó que han de ser poliglotes, han de conèixer com a mínim 4 llengües, és l’únic futur per a les comunitats lingüístiques com les nostres si volen sobreviure. Ara bé, a part de les llengües de difusió regional com poden ser el francès o l’espanyol, una llengua d’abast realment internacional com pot ser l’anglès actualment, també serà evident que el català serà la llengua necessària per viure en aquest país, un país obert al món, però també fidel a ell mateix, perquè, si no, no serem res, serem una simple regió espanyola. Si no aconseguim que el català sigui la llengua necessària per viure aquí, difícilment podrà sobreviure. Ara bé, recordem-ho, també és clar que els nostres ciutadans hauran de saber altres llengües, aquí els únics tancats que hi ha són aquells qui volen ser monolingües espanyols (o francesos). I és més, com diem, hem de ser generosos amb les altres llengües, amb les persones que vénen de fora, ja que gràcies a ells s’ha acabat de parlar de bilingüisme, perquè amb l’espanyol o el francès sempre perdrem. La nova immigració és, sens dubte, una gran oportunitat, potser la darrera, però el que segur que no és és un problema.

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que hi ha n’hi ha prou de pidolar pel català a Europa. No pot ser que demanem les engrunes. És la història de sempre, la història que només escriuen els Estats (al Tractat no es reconeix en cap moment els drets de les nacions sense Estat). No importa que el català sigui parlat en un territori de 11 milions de persones i que superi Grècia, Portugal, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Lituània, Letònia. Eslovènia, Estònia, Malta i, òbviament, el moribund gaèlic irlandès. Totes les llengües d’aquests països seran a Europa per la porta gran (i no per la porta del darrere), i hi seran perquè els pobles que les parlen han pogut esdevenir un Estat. El català, com de fet ho mereixen totes les llengües és clar, per història, per nombre de parlants, per vitalitat, per lluita mereix ser a la primera divisió de les llengües d’Europa. No ens acontentem a ser els primers de la segona divisió, volem jugar la premier league. I com que tampoc no volem ser els més rics dels cementiri (de llengües) volem que això sigui ara i no a la vall de Josafat, que, com vostès saben, és on ressusciten els morts. Ara bé, amb un Tractat, i amb tota una documentació europea, on l’idioma de l’Estat espanyol reconegut com a oficial a la Unió Europea és l’espanyol què voleu? Cal recordar que, segons la Constitució espanyola, “el castellà és la llengua espanyola oficial a l’Estat”, mentre que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. És a dir, només una llengua espanyola té nom, castellà, la qual, a més, “tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d’usar”. Les altres, en canvi, no se sap ni quines són, però sí que queda clar, no fos cas, que són també llengües espanyoles. Una pregunta, per tant, quan presenten una versió en espanyol (en singular) vol dir que neguen, fins i tot, el que els diu la seva pròpia Constitució? Potser s’hauran de preocupar per la versió castellana (el nom “constitucional” de la llengua oficial a l’Estat) d’aquest Tractat? O és que senzillament espanyol és un sinònim exacte de castellà!

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país no tan sols han de tenir el dret a conèixer la llengua sinó, de la mateixa manera que fan llengües tan importants com l’espanyol (amb 300 milions de parlants, amb una obra com El Quixot, única en el món, i per a la promoció de la qual els catalans i les catalanes ens hem gastat els nostres milionets –algun dia els hauríem de gastar amb el Tirant per exemple- amb milions de persones que l’aprenen com a segona llengua) en el cas català també hauran de tenir el deure de conèixer aquesta llengua. Aleshores segur que ens diuen que ens volem imposar antidemocràticament, que anem contra la llibertat… I ells? O els que ho tenen tot ho poder exigir, i nosaltres, no?

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que no és possible que de l’única assignatura de la qual hom pot estar exempt al nostre sistema educatiu, tret que tingui problemes físics, que aleshores hi haurien d’incloure l’educació física, sigui la llengua catalana. En quin país del món, hom es lliura de l’assignatura de la llengua vehicular de l’ensenyament (per cert no hi ha exempció d’espanyol)? Quin missatge fem arribar a les persones nouvingudes? Fixeu-vos que la “magnífica” llei de política lingüística 1/98, que havia de ser el gran detonant del procés de normalització ni tan sols va poder solucionar aquest tema que s’arrossega de l’època de la transició per no ferir militars i altre gent de malviure, en afirmar que hi ha alumnat al qual se li pot dispensar el fet d’aprendre la llengua.

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que ja n’hi ha prou que persones que exerceixen una feina pública (i estic pensant en jutges, metges, professors) no facin servir la llengua del país. I també estic pensant en empresaris que no es creuen el país, i que no formen els seus treballadors (a l’hoteleria, per exemple, et poden atendre en anglès o en francès però a molts llocs, a molts, no et poden atendre en la llengua del país, a voltes ni t’entenen, i aquest és un fenomen que, malauradament, cada cop està més estès).

Dient El català, única llengua oficial, volem dir que el país necessita d’una societat civil que treballi per la llengua, que empenyi els polítics i, si és el cas, que els ajudi. El pitjor error que es va poder fer va ser desarmar la societat civil catalana en temes de llengua catalana. El país necessita de CALs, de Plataformes per la Llengua, d’Òmnium Culturals (del Principat, de Catalunya Nord i de l’Alguer), de Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, d’Accions Culturals del País Valencià, de Casals Jaume I (del País Valencià, de la Franja i de Catalunya Nord), d’Obres Culturals Balears, de Joves de Mallorca per la Llengua, de FOLCS… si no no avançarem. I una referència, permeteu-me que sigui personal, el país necessita de gent com Jordi-Carles Burillo, Pere Cardús, Joan Domingo, Toni Claramunt, Jordi Estalella, Jordi Gabarró, Montserrat Pérez… gent jove que, als que som un xic més granadets, ens aporta la nova saba d’un país que no vol morir i que, sorostament, va trobant gent que va agafant la flama que tan bé simbolitza la nostra llengua. Sense ells actes com aquest no serien possibles!!!!

I, finalment, dient El català, única llengua oficial, volem dir que per al català només volem allò que tenen l’espanyol i el francès a Madrid i a París, respectivament, però amb una avantatge, per a nosaltres, que per no tenir ni nosaltres tenim papers –o si més no els papers que voldríem- és català (sense que això li impliqui renunciar a res) tothom qui parla la nostra llengua. Tenim un potencial inimaginable d’acollida, que ells han perdut.

Gràcies un altre cop.

Pere Mayans

Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana