El pols de la llengua als Països Catalans

Sé que el títol és exagerat, però llegint, en llibres de text, afirmacions com les següents no puc deixar de pensar que no acabem d’entendre del tot bé la diversitat de la nostra llengua i que no hi ha variants del català millor que altres. 

En un llibre de 2n d’ESO de l’Editorial McGraw-Hill, s’afirma, a l’apartat “les propietats textuals” de la part sobre l’ús de la llengua de la primera lliçó, fent referència a l’adequació, que “un text és adequat si l’emissor té en compte la situació comunicativa en què es troba”. Fins aquí cap problema, però mireu com continua:

“Si volem informar uns amics sobre un tema en concret l’emissor utilitzarà un registre informal i probablement emprarà trets de la seva varietat dialectal. En canvi, si adreça una carta al director d’un periòdic utilitzarà l’estàndard i evitarà incloure trets dialectals”.

Pobres xiquets que diuen “seua” o que no diuen jo canto…  

Si en l’apunt anterior ens sorpeníem que, després de 5 tongades de representacions a Catalunya, l’obra de teatre Pel davant i pel darrere, sempre s’havia representat al nostre país en una versió bilingüe català/castellà i que mai no s’havia jugat amb una versió en què entressin en joc els diversos registres de la llengua catalana (com sí es va fer en la versió original anglesa i s’ha fet en les més de 25 traduccions a altres llengües), ara també ens sorprén que, 20 anys després de la publicació per part de l’Insititut d’Estudis Catalans del llibret Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I Fonètica i 18 anys després de la seva continuació Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II Morfologia, encara hi hagi professionals de la llengua (en aquest cas, autors de llibres de text i professors de secundària) que, segurament per desconeixement o per no haver-hi reflexionat prou, facin les afirmacions que hem llegit a l’entrada d’aquest apunt: els trets dialectals no poden aparèixer en textos formals, en textos en què s’hagi de recórrer a l’estàndard.

Fixem-nos que ens diu, però, l’IEC des del 1990:

“Talment com els models de codificació lingüística obeeixen a dos tipus bàsics, l’anomenat unitarista, i el participatiu, també els dissenys previstos per a l’estàndard poden reduir-se a aquestes dues modalitats. Atesa la realitat sociolingüística de la comunitat catalanoparlant, entenem que la proposta més viable d’estandardització ha d’orientar-se d’acord amb els postulats d’una normativa composicional, basada en diverses solucions polimòrfiques: una varietat de la llengua que contingui suficients elements comuns al diasistema perquè pugui assolir el valor referencial i, alhora, que sigui una varietat no pas monolíticament unitarista sinó més aviat múltiple, això és, que disposi d’opcions alternatives d’acord amb les grans varietats territorials que configuren l’espai català. Altrament dit: si cal descartar el procediment consistent a privilegiar una modalitat dialectal del català sobre les altres, no es tracta tampoc de crear una varietat supradialectal elaborada per especialistes d’una manera artificiosa,sinó més aviat de reforçar els trets que són comuns a les grans modalitats catalanes dialectals i evitar tot allò que pot dificultar la ràpida comprensió per part d’un auditori de procedència geogràfica diversa.”

Per tant, un estàndard pensat en clau polimòrfica i de caràcter composicional, on sí que hi tenen cabuda els trets dialectals, els que tenen més prestigi i tradició d’ús, com, per exemple, les formes verbals, els possessius, les combinacions de pronoms febles, l’ús proclític de les formes plenes d’aquests pronoms febles (per citar, sens dubte, els més importants -potser només ens deixem la qüestió del lèxic i poca cosa més…).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!