I, malgrat el que es pugui dir des de, fins i tot, Catalunya, la llengua és l’element més evident que ajuda a autoidentificar-nos com a grup, com a poble, com a nació (si més no, en el cas dels Països Catalans és així). Per això van per la llengua, perquè si acaben amb ella a la Franja o a una part important del País Valencià, a les Illes… saben que, també de retruc, acaben amb un possible esperit de llibertat, de creure’s que es pot ser alguna cosa diferent a la de ser espanyol.
I en això, a Espanya, les diverses ideologies polítiques es donen la mà. Només cal recordar aquestes paraules de Miguel de Unamuno, citades en un article d’Els Marges per Josep Murgades (núm. 96, hivern de 2012, p. 90): “Creo que el catalán irá a fundirse en el castellano como fueron el leonés y el aragonés y están yendo el gallego y el valenciano” (1906); “No oculto que mi deseo –y el deseo lleva aparejada la esperanza- es que llegue un día en que no se hable en la Península española o ibérica –es decir en España- otra lengua que la española o castellana, con los matices que cada región le de. Y que a esa lengua española única irán, para enriquecerla o flexibilizarla, elementos íntimos del catalán y del portugués, como en el castellano literario de hoy se han sumado elementos leoneses, aragoneses, andaluces…” (1914); “al fin y al cabo se unificará el lenguaje en toda España y (…) no se debe dar validez oficial a otro que no sea el idioma oficial a otro que no sea el idioma nacional castellano. Los demás que se defiendan como puedan, pero sin protección oficial alguna del Estado.” (1916)”
Els espanyols, de totes les ideologies -i amb rares, raríssimes, excepcions- com sempre, ho tenen clar…
Estic convençut que, a mesura que avanci el procés independentista al Principat de Catalunya, la pressió de l’Estat s’accentuarà també en els altres territoris catalans, per por d’un possible “contagi” (per això l’atac contra la preseència de la llengua a l’escola, àmbit en el qual alguns han volgut veure -ja ens agradaria, ja, que l’escola catalana fos tan potent!- l’augment de l’independentisme a la CAC.
Per tant, no ens ha d’estranyar que des de l’Estat i des dels mitjans de comunicació espanyols s’incentivi l’anticatalanisme -vestit d’espanyolista, però també de valencianisme, d’aragonesisme, de mallorquinisme (?)- a la resta dels Països Catalans. És en aquesta línia en què s’han d’entendre actes com l’enfrontament entre alguns fragatins i una colla gegantera de Mollerussa, perquè un gegant portava una estelada, o la declaració recent del govern balear en la qual es deia que els Països Catalans no existeixen o, fins i tot, que per tapar el tancament de Canal 9, ara diguin que res de res a l’acord de reciprocitat per facilitar l’arribada de TV3 al País Valencià. Un cop sí i un altre també s’atia el fantasma de la ingerència “catalana” als seus territoris.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!