El pols de la llengua als Països Catalans

También la lluvia és una pel·lícula de la directora espanyola Iciar Bollaín. El guionista ha estat el seu company l’escocès Paul Laverty, guionista habitual de les pel·ícules de Ken Loach, entre les quals cal destacar El vent que agita l’ordi, que també hem comentat en aquest bloc.

A la pel·lícula s’entrellacen dues històries. En primer lloc, la de un equip de rodatge que està gravant a Bolívia -un dels estats on els costos de producció són dels més barats d’Amèrica-, l’arribada de Colom i dels espanyols, i com es va tractar, des del començament, la població autòctona (representada per l’indi Hatuey, el primer que fou cremat viu en una creu per oposar-se als castellans) amb el contrapunt que representen personatges com Bartolomé de las Casas (o Bartomeu Casaus, segons alguns autors) i Antonio Montesinos. En segon lloc, i mentre es roda la pel·lícula, alguns dels actors bolivians (amateurs) contractats per fer-la, intervenen en la coneguda com a “Guerra de l’aigua” de Cochabamba.

D’aquesta pel·lícula, alguns blocs també n’han vist una aplicació didàctica.

Pel que fa al tema sociolingüístic, la pel·lícula incorpora la presència de la llengua quítxua, tant pel que fa als indis coetanis a Colom i a Casaus, com pel que fa a l’ús que en fan els bolivians actuals de Cochabamba. D’entrada, per tant, la incorporació d’aquesta llengua, molt en la línia del compromís ideològic del guionista que ja hem vist en altres pel·lícules, ha de ser considerada molt positiva, però hi ha alguns elements que ens permeten fer una reflexió un xic més enllà i que podríem treballar amb els nostres alumnes d’orgien bolivià…

Per fer-nos una idea de la importància de l’alumnat d’orgien bolivià, dels més de 19.000 alumnes atesos el curs passat en aules d’acollida de primària i de secundària (es tracta d’alumnat estranger que porta menys de 2 anys al nostre sistema educatiu, exepcionalment, tres) 466 alumnes eren de nacionalitat boliviana, dels quals 3 declaren que parlen aimara a casa, 1 és bilingüe aimara/castellà, 1 bilingüe aimara/quítxua, 13 parlen quítxua i 7 més tenen algun coneixement d’aquesta llengua.

Pel que fa als elements sociolingüístics que es poden treballar a partir de la pel·lícula podem trobar els següents:

. Molts dels personatges demostren, amb el seu castellà poc fluid, que viuen normalment en quítxua.

. Malgrat que al carrer es parli en quítxua, quan s’ha de parlar en públic (manifestacions, proclames…), es fa sempre en castellà (concessió de la pel·lícula o diglòssia real…?).

. El protagonista “bolivià”, Juan Carlos Aduviri (el personatge real no parla quítxua i, segons sembla, va tenir força problemes per gravar les escenes en què parla aquesta llengua), que representa que és un home inquiet, que, fins i tot sap anglès perquè va viure dos anys a Estats Units, tot i saber parlar quítxua a la pel·lícula, quan parla en públic i, pitjor, quan parla amb la seva filla, ho fa en castellà. El tema de la filla acaba d’arrodonir-se pel fet que la mare, que clarament es veu que no té fluïdesa en castellà, també li parla en castellà. El missatge, potser no volgut, és demolidor contra l’ús del quítxua.

. La llengua també s’usa amb valor simbòlic, per designar conceptes com l’aigua, per exemple, un fet força habitual en llengües minortizades.

. Els indis als quals fa referència la pel·lícula, el grup dirigit per Hatuey, eren de parla taíno i se situaven al que avui dia seria la costa oriental de Cuba

Com a curiositat, en els documents adjunts trobareu un mapa de la ciutat de Cochabamba amb el percentatge de persones que saben parlar quítxua per barris el 1995. El mapa fou fet pel català Xavier Albó. Veure que, si més no, fa quinze anys el quítxua era molt i molt parlat (la pel·lícula representa que es grava l’any 2000).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!