L’he volguda recordar perquè em sembla que tots plegats, començant, és clar, pel Voltas, l’únic que hem fet és situar en el centre del debat lingüístic el paper de la llengua castellana (que vol dir, cal no oblidar-ho, llengua espanyola) i un possible arraconament dels castellanoparlants, oblidant que, de moment, les úniques llengües oficials d’aquest país en seriós perill de desaparició són el català i l’occità d’Aran.
Com deia en una entrevista fa poc la Carme Forcadell, molts vam arribar a l’independentisme i a una concepció de país bastant més àmplia que el que ens oferia la Comunitat Autònoma de Catalunya, gràcies a la llengua catalana, que, en el nostre cas, és l’element cohesionador i de referència per excel·lència del nostre país
Per a molts de nosaltres, se’ns fa molt difícil d’entendre que la independència no serveixi, com a mínim, per garantir un futur per al català… i que, com a mínim, arribem al mateix estatus que té la llengua a Andorra, on és l’única llengua ofical. I, per garantir-lo, ho sento, una altra llengua ha de recular, ha d’esdevenir la prescindible per viure a Catalunya (ara el català és la llengua prescindible, mentre que l’espanyol continua sent la llengua imprescindible per viure al nostre país, i tenim un perfecte baròmetre per demostrar-ho amb la majoria de la nova immigració.
En el cos d’aquest apunt he volgut fer algunes reflexions sobre el que ha significat la nostra llengua per a nosaltres (però també per als estats que ens han oprimit durant aquests segles) i crec, sincerament, que el català no es mereix un debat que és a punt de fer molt de mal a moltes organitzacions sobiranistes i que, sobretot, té la (mala) virtut que ens pot deixar desarmats, d’una banda, si no aconseguim l’estat propi (perquè haurem donat molts arguments als contraris a la plena normalització del català) i, d’una altra, si ho l’aconseguim, perquè, aleshores, com podrem defensar que no fem ensenyament en l’altra llengua oficial, o que no tenim mitjans de comunicació públics en aquesta llengua o que l’administració no funcioni d’ofici de forma bilingüe? L’excusa que la llengua oficial a tot l’Estat espanyol és omnipresent justament perquè té la força de l’Estat segurament, espero, ja no ens serà vàlida.
Fem-li voltes a aquest bon pa amb tomàquet en el quals ens hem ficat!
La llengua catalana i la independència
Des que ens van ocupar espanyols i francesos, l’obsessió d’aquests dos estats ha estat la d’acabar amb la nostra llengua: l’Estat francès ho intenta des del segle XVII (quan, després de la Guerra dels Segadors, una part de Catalunya, l’actual Catalunya del Nord, fou cedida per la monarquia hispànica a França) i l’Estat espanyol, des del segle XVIII (després de la Guerra de Successió), amb èpoques d’especial agressivitat, com han estat, per exemple, els períodes dictatorials del segle XX (dictadura de Primo de Rivera ?1923/1930? i, especialment, la dictadura de Francisco Franco ?1939/1975).
Per als catalans, la llengua ha estat, segurament, un dels elements diferenciador més clar que ens ha fet resistir com a poble, que ens ha ajudat a autoidentificar-nos entre nosaltres, que ens ha permès tenir una cultura clarament diferenciada dels nostres veïns espanyols i francesos, que ens ha permès sobreviure com a poble. En els temps més foscos de les dictadures del segle XX, el manteniment i l’ús de la llengua catalana era un símbol de resistència i de fidelitat envers aquest país. Després de la Guerra del 1936/1939, era molt clar que els catalans d’origen que adoptaven l’espanyol com a llengua familiar eren els qui més s’havien adaptat al règim dictatorial, els qui estaven en el bàndol dels guanyadors ?la dreta espanyola més rància, els militars, la jerarquia eclesiàstica espanyola, una part significativa de la burgesia catalana… I una de les maneres de demostrar-ho era parlant en espanyol als seus fills…
A més, s’ha de recordar que, gràcies a la llengua, molta gent del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Franja (actualment a l’Aragó), de la Catalunya del Nord i, fins i tot, de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya (a l’Estat italià), ha descobert que hi ha molt més que un passat comú compartit amb el Principat de Catalunya: hi ha uns mateixos referents, hi ha una mateixa manera d’entendre el món, hi ha uns mateixos interessos econòmics, hi ha, sobretot, un estats que sempre ens han volgut eliminar, perquè saben que, si ens tornéssim a unir, s’esdevindria la fi definitiva d’estats com l’espanyol.
Per això no ens pot estranyar que, en aquests moments en què sembla que una part del país pot aconseguir la independència, els atacs de l’espanyolisme se centrin, d’una forma especialment dura, en la llengua catalana a l’ensenyament i a l’administració de les Illes, en el nom de la llengua a la Franja (amb aquest ridícul Lapao, inventat per no dir-li català al català, no fos cas que els franjolins s’adonessin que parlen català perquè, senzillament, són catalans…), en els símbols “catalans” del País Valencià (on, fins i tot, molesta que es digui aquest nom, tot defensant l’espanyolíssim ?i gris? nom de “Comunitat valenciana”)…
A més, la llengua a Catalunya, al conjunt dels Països Catalans, ha estat el “passaport simbòlic” que ha permès que milers de persones vingudes de fora de les nostres terrers s’integressin al nostre país i s’hagin convertit en un més dels “nostres”, sense que això hagi implicat que hagin renunciat als seus orígens. Lluny d’idees racistes i etnicistes, la llengua catalana ha esdevingut la carta d’identitat que hem pogut oferir a aquestes persones: una carta d’identitat que fa que una persona que hagi vingut de fora i parli en català ja no sigui vista mai més com una persona estrangera.
I ara, quan som a punt de recuperar, si més no una part del país, el que pertoca a un poble amb una història, amb un bagatge cultural, amb una realitat econòmica i social com les nostres, no podem oblidar el paper de cohesió social, el paper identificador, el paper de llibertat que sempre ha significat la llengua catalana. Segurament, sense la llengua catalana no haguéssim arribat a on som i, possiblement, seríem molt similars a pobles com l’aragonès, que, un cop abandonada la seva llengua, s’ha aferrat a un folklorisme immobilitzador i, sobretot, profundament espanyolista (i, per això, també profundament anticatalanista: som el que ells van deixar de ser quan va perdre la llengua, una nació, un poble, un país).
Per tot això, cal que el català esdevingui l’única llengua oficial del futur estat català, com el francès ho és a França, el danès a Dinamarca o el portuguès a Portugal, sense que això impliqui que no s’hagin de respectar i valorar (cosa la qual no fan, malauradament, molts estats) les llengües de les persones que han vingut a viure al nostre país d’ençà la segona meitat del segle XX: primer espanyols en general i gallecs, després bàsicament persones del nord d’Àfrica ?àrabs i amazics? i d’Amèrica del Sud i, en els anys darrers, persones d’arreu del món…
El català, però, ha de continuar tenint aquest paper identificador i de referència per al nostre país, ha d’esdevenir la llengua de relació de les persones de diferència procedència que conviuen als Països Catalans, perquè, si això no passa aquí, on passarà? I el que és clar que en una situació d’un pretès bilingüisme català/castellà, el català sempre tindrà les de perdre davant d’una llengua amb el pes econòmic i demogràfic de l’espanyol…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!