El pols de la llengua als Països Catalans

Crec que algun dia s’haurà d’estudiar a les facultats de ciències de la informació i de ciències polítiques tot el que els mitjans de comunicació espanyols (inclosos els mitjans de comunicació espanyolistes establerts a Catalunya com “El Periódico” o “La Vanguardia”) han fet per anar en contra dels procés democràtic a favor del dret a la independència que, per mandat del poble de Catalunya, han dut a terme els nostres representants polítics.

La pressió mediàtica ens ha volgut fer creure que les agressions policials de l’1-O no van existir o, en el millors dels casos, que van ser una resposta “proporcionada” a una resistència que no va ser tan pacífica… Les desqualificacions als nostres líders polítics han estat constants; el menyspreu a les nostres institucions, començant per l’escolar, s’han convertit en una constant;  el menyspreu als representants de la societat civil ha arribat a quotes que traspassen totes les línies vermelles.

En la imatge dos exemples: la portada de la revista “El Tiempo” no s’està de titllar de “fanáticos” Jordi Cuixart i Jordi Sànchez; la revista Interviu insisteix en la idea llançada per certs ministres i fiscals, segons la qual  a les escoles de Catalunya es difon l’odi contra la policia espanyola… i contra tot allò que s’ensuma a espanyol.

Tot plegat una demostració que en l’era de la comunicació la veritat es crea, es construeix tal com volen fer-la veure que és els qui tenen el poder polític, econòmic i, de retruc d’aquests tots, el mediàtic. I, evidentment, per crear estats d’opinió la gran arma (a part de les garrotades i de les sentències judicials) és la paraula: “De Carles Puigdemont hubo que aprender hasta cómo se pronunciaba su apellido·, ens deia un periodista d’aquell diari que hom es va pensar que era d’esquerres i que es diu “El País” en un article intitulat “El feroz bestiario del separtismo“.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!