El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

26 d'octubre de 2008
0 comentaris

Les veus de l’Alguer

Aquest país nostre (aquests països nostres) encara és capaç d’engrescar, d’aconseguir que hi hagi gent que, desinteressadament, treballi per la nostra llengua i per la nostra cultura. I, justament, aquest és el cas del Jordi Ametller i de l’Eulàlia Ara, que han dut endavant un projecte certament ambiciós d’edició de la musicació i de la interpretació de vint poemes algueresos: deu del recentment traspassat Rafael Caria i deu d’Antoni Canu.

Constituïts en editorial (FASOLCAT Edicions Musicals SCP), han entidat un CD amb les magnífiques interpretacions de la soprano Eulàlia Ara de les versions musicades per Manuel Garcia Morante d’aquests vint poemes. A més, podem gaudir de sis recitacions més fetes per l’actor Fèlix Pons. Paral·lelament, han editat també un llibret on podem trobar també les partitures de Manuel Garcia Morante.

Per a més informació dels autors podeu consultar:

Rafael Caria (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/88568)
Antoni Canu (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/71312)

Podeu adquirir aquest CD i aquest llibre a:

CD
·          Castelló Discos   carrer Tallers 3  BCN
·          Gong  carrer Consell de Cent 343  BCN
·          CAL Sta. Perpètua 15 BCN
 
Llibres
·          Casa Beethoven   La Rambla 97  BCN
·          Audenis     València 316   BCN
·          Llibreria Catalana de Perpinyà




I a: http://fasolcat.com/ 
 

 

Presentar-vos aquest llibret i aquest CD amb versions musicades i recitades de poemes de Rafael Caria i d’Antoni Canu és, sens dubte, una oportunitat magnífica per fer-vos conèixer dos dels poetes més representatius de l’Alguer actual i, de retruc, fer-vos redescobrir la realitat singular i diferent d’aquest indret de Sardenya que anomenaven popularment “Barceloneta”, i que és, en el mig de la Mediterrània, el més petit i més oriental dels Països Catalans.

 Com és sabut, el fet que es parli català a l’Alguer és producte d’una repoblació feta ara fa més de 650 anys majoritàriament per catalans. De tota manera, cal recordar que la barreja de la població catalana amb els sards ha estat constant al llarg de la història, com ho demostra el fet que els actuals cognoms dels algueresos són en la seva immensa majoria de procedència sarda. De fet, fins als anys 60 del segle XX, tots els sards que arribaven a la ciutat aprenien la llengua catalana, ja que era l’única llengua viva del carrer, l’única llengua que permetia arribar a llocs importants dins de la societat algueresa. El potencial integrador de la societat algueresa es va mantenir, per tant, intacte malgrat que les circumstàncies polítiques ja no fossin favorables.

 A partir dels anys 60, però, tot canvia. El desenvolupament del turisme, la mobilitat de la població, les immigracions, les emigracions, l’allau dels mitjans de comunicació de massa en italià, l’escolarització únicament en italià i universal, el despoblament de la ciutat vella són alguns dels elements que fan iniciar el retrocés de la llengua. Moltes famílies van deixar de parlar el català als seus fills i usaven l’italià, la llengua de l’Estat, de l’escola, dels mitjans de comunicació, del turisme, dels nouvinguts, del suposat “progrés”…

De tota manera, tot un seguit d’entitats culturals i polítiques alguereses van iniciar en els anys 70 un moviment de conscienciació i recuperació de la cultura catalana. D’aquestes entitats, les que actualment fan una tasca més important són l’Obra Cultural de l’Alguer, l’Escola de Alguerès Pasqual Scanu, l’Ateneu Alguerès, l’Associació per la Salvaguarda del Patrimoni Històric i Cultural de l’Alguer i l’Òmnium Cultural de l’Alguer, impulsora, conjuntament amb la Universitat de Sàsser, del Centre de Recursos Pedagògics “Maria Montessori”, el qual és adreçat a professors, mestres, joves i adolescents per tal de recuperar el català com a llengua social i que ha portat el català a l’escola.

 És en aquest context en què cal situar l’obra de Canu i de Caria, dues persones que han estat fidels a la llengua del país, que l’han transmesa als seus fill i que ambdós, cadascú en la seva mesura, han treballat per la llengua del país, esdevenint autèntics ambaixadors de la llengua i la literatura catalana de l’Alguer a la resta dels Països Catalans.

Antoni Canu

 Antoni Canu és un autor nascut el 1929 a Ocier (població sarda del nord de l’illa), que va arribar a l’Alguer a l’edat de 10 anys. Per tant, la seva llengua materna és el sard. La figura de Canu (casat amb una algueresa i membre actiu d’entitats que lluiten per conservar la llengua) i la seva obra (en català), que no només ha estat reconeguda amb diversos premis a l’Alguer, sinó a nivell de l’Estat italià, és una demostració de com s’han integrat durant segles els sards que arribaven a la ciutat.

 Per conèixer més en profunditat l’alguerès Antoni Canu freqüenta, a partir de 1985, l’Escola d’alguerès “Pasqual Scanu” i a partir de 1990 comença a utilitzar l’alguerès també com a expressió poètica. Algun crític ha dit que Canu ha fet seu l’idioma del país que als 10 anys el va adoptar, portant, però, dins la memòria i els costums de la terra d’origen: segurament aquest és un dels trets més originals de la seva poesia, que li ha permès ampliar el propi horitzó i, en definitiva, l’horitzó de la literatura catalana de l’Alguer.

 Antoni Canu ha publicat, fins al moment, tres reculls de poesia. El primer, que portava per títol Poesies, fou publicat l’any 1995. El segon, En l’arc dels dies,  l’any 2000 –un llibre que fou presentat a moltes localitats de Catalunya i de Sardenya. I el tercer, Nou cant, publicat 2007. Tots tres han estat publicats per Edicions del Sol de l’Alguer amb el suport de l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu i l’Obra Cultural de l’Alguer.

 La característica més remarcable de la seva poesia és que, mitjançant un vers curt, àgil i precís, desproveït d’artifici, sap comunicar-nos la seva experiència viscuda i, a voltes, recuperada nostàlgicament. Sap dignificar allò que és quotidià amb un ritme poètic personal, altament intuïtiu. Cal destacar la utilització de figures metafòriques certament inèdites.

 Els poemes de Canu presenten una calculada meditació estilística i lèxica, malgrat que, a voltes, per a algun lector pugui semblar que l’autor recorri a allò que hom ha anomenat “paraula viva”. Podríem dir que amb una aparent senzillesa, com, d’altra banda, és ell com a persona, aconsegueix comunicar uns sentiments, uns records, uns anhels. Al darrere, però, hi ha una feina constant de revisió, d’autoexigència, d’ajustament, de recerca del mot precís per a aquell context buscant la musicalitat (cercant, si cal, en les fonts de tot el català).

 A nivell lingüístic, també cal destacar la recerca de Canu per trobar una llengua literària que, sense renunciar als trets d’identitat algueresos, sigui compresa per la resta dels catalans. No és una obra localista, d’àmbit reduït, sinó una obra que vol arribar al conjunt de la comunitat lingüística catalana i més enllà (per això la seva obra també ha estat traduïda a l’italià).

 Rafael Caria

 Rafael Caria va néixer el 1941 a l’Alguer i malauradament ens va deixar aquest any 2008 després d’una llarga malaltia. Si em permeteu, us diré que vaig conèixer Rafael Caria a l’aeroport de l’Alguer, on treballava, l’any 1992. Aleshores no hi havia els vols directes que hi ha ara des de Girona i, certament, érem pocs els catalans que hi arribàvem (calia fer vols fins a Milà o Roma i després anar fins a l’Alguer -quasi un dia de viatge i, sobretot, d’un cost econòmic molt elevat). Recordo que ens va facturar les maletes (sospito que, quan sentia catalanoparlants, procurava atendre’ls i poder parlar de l’Alguer, de la llengua que compartíem “pobles agermanats per rastres d’una mateixa història nacional”, com ell mateix diu en el pròleg del seu llibre de poesia Só tornat a Sant Julià).

Efectivament Rafael Caria treballava a l’aeorport de Fertília (al terme municpal de l’Alguer),  on havia fet protestes per aconseguir que els megàfons anunciessin en català les arribades i les sortides dels vols. Però Caria no era únicament un activista de la llengua, sinó una persona altament interessada per la història de la ciutat de l’Alguer, per la història de la llengua catalana de l’Alguer i per la realitat sociolingüística de la ciutat catalana de Sardenya, la qual cosa féu que fos nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2006.
En aquest sentit, cal destacar que impulsà Revista de l’Alguer, publicació de gran qualitat que aparegué durant la dècada dels 90, féu estudis de toponímia algueresa (com, per exemple, Toponomastica algherese), llibres sobre la realitat sociolingüística de l’Alguer (L’Alguer. Llengua i societat / Alghero. Lingua e società, publicat el 1987), llibres sobre l’art i la cultura alguereses (L’Alguer, ciutat d’art i de cultura, publicat el 1999) o articles on no defugia la polèmica amb aquells sectors de la societat algueresa  que ell considerava que estaven excessivament allunyats d’una visió més pancatalana de l’Alguer; per això no ens poden estranyar títols com el de l’article que publicà a Serra d’Or el 1997:
L’alguerès al llindar del 2000 entre substitució i anticatalanisme.

En el seu vessant de poeta, Jordi Carbonell, aleshores professor de la Universitat de Càller, va destacar-ne el 1986 que “és la veu d’un poeta autèntic, d’un home que estima el món i li plau de viure-hi, d’un ciutadà conscient de les seves responsabilitats, que per mitjà del missatge poètic esdevé consciència sensible de la seva gent, anhel de llibertat que ha trobat la seva forma d’expressió”.
Part de la seva obra poètica ja havia estat  també musicada per la compositora valenciana Matilde Salvador (Só tornat a Sant Julià, Tríptic de l’Alguer). Certament, una persona de referència, com bé ens recordava el filòleg Joan Bastardas: “… no em puc estar de dir que si cada generació ens donés alguns homes amb l’entusiasme i la força de voluntat de Caria, amb l’esperit universal, modern i crític que Jordi Carbonell descobria en la seva poesia, res no s’hauria perdut a l’Alguer”.

 Els responsables d’aquesta iniciativa

No voldria acabar aquesta presentació sense felicitar per la feina feta les persones que han treballat en aquest CD: la soprano Eulàlia Ara, l’entusiasme i professionalitat de la qual (que l’han duta, per exemple, a aprofundir en la variant estàndard de l’alguerès per oferir una versió més fidel dels poemes que ha cantat) diria que són incombustibles; el saber fer de la Tània Parra, la pianista que forma duo amb l’Eulàlia; el reconegut internacionalment compositor Manuel Garcia-Morante, un autèntic luxe; i la feina feta per Fèlix Pons i Ferrer, l’actor que ha recitat alguns dels poemes. Finalment, no seria just deixar-me en Jordi Ametller, una persona que treballa incansablement per la llengua (i per la música) d’aquest país i que ha fet possible que es materialitzi aquest projecte. A tots ells, gràcies per ajudar a agermanar l’Alguer amb la resta dels Països Catalans.

 Pere Mayans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!