El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

3 d'abril de 2009
0 comentaris

L’Alguer es fa sentir

Malauradament, des del Pirncipat de Catalunya, hi ha una certa tendència a considerar la situació de la llengua catalana a la resta de territoris com a molt més precària del que realment és (que ho és, és clar, però potser no tant), sobretot perquè hi ha una certa comparació, si voleu de bona fe, amb la situació del Principat (que potser no és tan bona com ens pensem).

De fet, en aquest apunt us reproduïm la contesta que el responsable del Centre de Recursos Pedagògics de l’Alguer, Luca Scala, va fer a un article del diari Avui on l’articulista afirmava que a la ciutat catalana de Sardenya ningú no parla alguerès. Una afirmació feta justament el dia que certs polítics qüestionaven al Parlament el perquè la Generalitat obria una representació permanent a l’Alguer. Sort que el periodista Salvador Cot sí que estava al cas (llegiu l’article Fidelíssima ciutat de l’Alguer).

Llig amb una certa sorpresa l’articlet delicat “Concert d’ocells” a la  pàgina “Diàleg” de l’Avui del 2 d’abril, notant-hi una “coseta” (bé,  pareix una sentència del Suprem, vaja!) expressada molt de passada  sobre l’Alguer: «Comprovem que a l’Alguer la gent sap català però  ningú el parla normalment».

Ui, quin despertar-se tan improvís i traumàtic per a nosaltres!

I jo que pensava que alguns centenars de persones que conec i amb qui  tract cada dia “normalment” en català a casa, pels carrers, botigues,  oficines, gimnàs, mercat etc. (i uns milers més que no conec  personalment) érem “algú”! Ara resulta que no sem “ningú”. O potser no  ho sem “normalment”, ves a saber tu…

Aleshores, cal redreçar la situació, cal que mos adaptem a la realitat  de pressa (“a corrida feta”, com en diem dialectalment) i comencem a  emprar, també entre nosaltres, l’italià definitivament i normalment,  allò que la gent gran nostra encara defineix amb ironia “parlar en  senyor”.

Com que no parlem “normalment”, cal que deixem la nostra parla  habitual a dins del cervell i no la facem eixir de ninguna manera per  la boca. S’ha acabat, no sem “ningú”!

Bé, a part de la ironia, dissortadament des d’aquí constatem una manca  d’informació sobre l’Alguer molt gran. Potser és natural que sigui  així, no dic que no, però a una turista que posteriorment escriu a un  diari en català se li podria exigir un gram d’atenció més, com a mínim.

De totes maneres, crec (tenc la presumpció) de saber d’on naix  l’equívoc.
La gent que ve a l’Alguer s’està sobretot al casc antic (el que  nosaltres diem “l’Alguer vella”, perquè la declinem al femení), perquè  més bonic, amb els carrers “enginquetats” (‘amb còdols’), les  esglésies i els palaus, restaurants i bars a les terrasses, torres i  muralles, amens passejos amb l’escenari del mar i del Cap de la Caça  de fons. Es pensen, doncs, que a la part antiga resideixin tots  algueresos i que, com sempre s’ha dit “míticament”, hi parlin  conseqüentment català.

Dissortadament no és així. A “l’Alguer vella” d’algueresos en viuen  molt pocs (qui escriu n’és u), el barri està despoblat després de la  gran migració als barris perifèrics (Sant Agustí, La Pedrera, Sant  Miquel, la Pivarada, lo Carme, l’Argilera, lo Caragol, la Taulera,  l’Escaleta, etc.) començada massivament als anys 70 del segle passat.

Ara hi ha poc més d’un miler de residents (dades oficials) que  majoritàriament són nats fora, sobre uns 45.000 habitants que compta  la ciutat. Així, és fàcil que, si es vol sentir parlar català pel  centre històric, cal esperar potser més les tardes, quan els  algueresos, com els turistes, hi baixen a passejar després de la  feina. Perquè viuen fora.

Si la turista hagués residit, per exemple, un dia al barri de La  Pedrera (que són uns 20.000 habitants), probablement n’hauria tret una  diferent impressió.

Pensau, però, que als algueresos que han anat a Barcelona (uns quants  milers) succeeix el mateix: quan hi van, no senten ningú que parla  català!

Per acabar, deixau que afegeixi una breu cosa relativament al que s’hi  diu de Sardenya. La construcció megalítica tan poètica té nom català.  Els “ninguns” algueresos, des de fa segles, l’anomenem “nurag”, amb so  [k] final. Als diccionaris hi consta…

Cordialment,

Luca Scala

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!