El pols de la llengua als Països Catalans

Comentaris sobre què pot significar l’arribada d’alumnat novingut a les aules de Principat de Catalunya.

En els anys darrers, un dels canvis més importants i més significatius que s’ha produït als centres educatius de Catalunya (i, de fet, de tots els Països Catalans amb percentatges força similars) ha estat l’arribada continuada i creixent d’alumnat procedent d’altres estats. De fet, en aquests moments, a Catalunya tenim alumnes procedents de més de 150 estats d’arreu del món. A més, ha estat una arribada molt ràpida i amb una distribució que, tot i que irregular, es consolida a totes les comarques catalanes, tant les industrials, com les turístiques com les agrícoles. Com a exemple, només cal fixar-nos que, al Principat de Catalunya, durant  el curs 1999-2000 l’alumnat de nacionalitat estrangera que teníem a l’educació infantil, a l’educació primària i a l’educació secundària obligatòria representaven percentualment el 1,76%, el 2,30% i el 2,38% respectivament dels alumnes de cadascun dels nivells educatius. En acabar el curs 2005-2006, aquests percentatges eren del 8,05%, del 12,48% i de l’11,94% (vegeu gràfic).

Davant d’aquesta realitat, i mitjançant el Pla per a llengua i la cohesió social, el Departament d’Educació (www.xtec.cat/lic) engega el curs 2004-2005 les aules d’acollida com a resposta metodològica i organitzativa a aquest nou repte educatiu. Sens dubte, l’arribada de la nova immigració tindrà unes implicacions socials que poden marcar el futur de la societat catalana del segle xxi. Una bona acollida, una bona integració sense renunciar al pòsit cultural i lingüístic que cada persona nouvinguda té del seu lloc d’origen, una garantia que tothom ha de tenir dret a les mateixes oportunitats… són alguns dels elements que ens podran ajudar a dibuixar una societat catalana cohesionada, no excloent, integradora, respectuosa amb les aportacions d’aquells qui vinguin de fora i, alhora, fidel a la pròpia història, a la pròpia llengua i a la manera d’entendre el món que ha caracteritzat els catalans i les catalanes que al llarg de la història hem format aquest país.

Per tots aquests motius, els esforços de l’administració educativa catalana han estat molt importants: el curs 2004-2005 es van crear ja 600 aules d’acollida, el curs 2006-2007 eren ja quasi 1100. Aquestes aules, a més, han tingut dotació informàtica amb el programari adient, dotació econòmica inicial per a l’adquisició de material didàctic, formació específica per al tutor de l’aula d’acollida i per a tots els professionals implicats en l’acollida de l’alumnat nouvingut, enviament i difusió de bona part de les novetats editorials en temes d’acollida, i seguiment pedagògic de les aules d’acollida per part dels assessors de llengua, interculturalitat i cohesió social que el Departament d’Educació té arreu de Catalunya (més de 200 el curs 2006-2007). Segurament, es pot afirmar que és un aposta tan rellevant com la que es féu a la dècada dels 80 del segle passat amb la implantació del programa d’immersió lingüística. Ara cal no afluixar i que no passi allò que va passar amb aquest programa: en un moment determinat va deixar d’interessar políticament perquè es donava tot per fer.

I ho diem, perquè és obvi, però, que un recurs com el de l’aula d’acollida no té sentit si no s’engloba en un plantejament molt més ampli. Hi ha qui ha afirmat que la presència d’alumnat nouvingut és una excel·lent oportunitat per fer reflexionar sobre com ensenyem i, en definitiva, per intentar rebaixar el fracàs escolar en el conjunt de l’alumnat. Només cal observar que un docent que es troba davant d’un grup d’alumnes que —totalment o parcialment— no entén la llengua centra els seus esforços en el fet que els seus missatges siguin compresos. Això l’obliga a la contextualització constant mitjançant l’activitat gestual, l’entonació marcada d’allò que expressa, l’èmfasi que li permet destacar allò que és més rellevant, la recerca d’estratègies de comunicació comprensible, per tal d’aconseguir que els seus alumnes s’impliquin i no quedin al marge del seu discurs. En canvi, si el mestre o el professor sap que l’alumnat l’entén prioritza els aspectes formals i oblida la contextualització abans esmentada. En contextos socioculturals baixos aquesta actitud és extremadament perillosa, ja que, si bé hi ha una coincidència formal entre les paraules del professorat i de l’alumnat, el seu ús és molt diferent, ja que l’alumnat té un nivell pobre de llenguatge.

Però és més, la presència de l’alumnat nouvingut ha tornat a posar sobre la taula el tema de l’ús de la llengua catalana. Si la llengua catalana no és usada de forma coherent per part de tots els membres del centre educatiu i no és utilitzada en els àmbits de l’educació no formal, difícilment l’alumnat la percebrà com una llengua útil que cal usar. En el millor dels casos hi veurà una llengua escolar que únicament s’ha d’aprendre però que no serveix per viure.

I, finalment, l’acollida de l’alumnat nouvingut ens ha de fer replantejar l’acollida que es fa a tothom que arribi nou a un centre vetllant, especialment, pels aspectes emocionals.

El Pla per a la llengua i la cohesió social (el conegut com a Pla LIC) sembla una excel·lent eina, ja que es concreta al voltant de tres línies de treball que volen donar resposta als reptes plantejats:

·         Una aula d’acollida que doni resposta a les necessitats primeres de l’alumnat nouvingut.

·         Un centre educatiu, que sigui integrador, que sigui coherent en els usos lingüístics, que faci una educació intercultural i que treballi per aconseguir l’èxit escolar de tot l’alumnat, la qual cosa implica tornar a repensar la immersió lingüística adaptant-la a la nova realitat sociolingüística catalana.

·         I els plans educatius d’entorn, que s’han definit com una iniciativa oberta i de cooperació educativa que vol donar una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives dels infants i joves, coordinant i dinamitzant l’acció educativa d’una zona més enllà de l’àmbit escolar, i en la qual intervenen les diverses administracions públiques i les entitats culturals, esportives, de lleure… de l’entorn. Uns plans que han de permetre, entre d’altres objectius, visualitzar la llengua catalana com una llengua útil i no únicament com una llengua acadèmica.

Les eines hi són –o comencen a  ser-hi–: ara cal aprofitar-les i no deixar-les perdre per desídia, pors, rutines, deixar fer, interessos partidistes, poca convicció, manca de pressupost…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!