El pols de la llengua als Països Catalans

És un fet evident que els darrers 30 anys, amb l’arribada d’un règim democràtic a l’Estat espanyol, la presència de la llengua catalana a les escoles dels territoris de parla catalana que actualment són dins d’aquest estat ha anat augmentant progressivament. A la Franja de Ponent, el territori catalanoparlant que és dins de la Comunitat Autònoma d’Aragó, el català, com a llengua optativa, ha arribat (curs 2009-2010) al 81,76% dels alumnes (4.693 alumnes –enfront dels 791 del curs 1984-1985 o dels 3.045 del curs 1994-1995) i s’han anat incorporant algunes línies bilingües català/espanyol (el català, a més d’ensenyar-se també ha esdevingut vehicular d’algunes assignatures). Al País Valencià, les línies educatives en la nostra llengua han anat augmentant lentament fins arribar a un 30% de l’alumnat (curs 2009-2010) i, en tot cas, són clarament insuficients per atendre les peticions de les famílies. A les Illes Balears i Pitiüses l’avenç del català ha estat molt significatiu fins a l’extrem que es pugui afirmar que un 50% dels centres educatius d’ensenyament no universitari fan l’ensenyament en la nostra llengua (i l’espanyol com a assignatura) mentre que l’altre 50% fan ensenyament, en graus diversos, bilingüe català/espanyol. I, finalment, a la Comunitat Autònoma de Catalunya, després d’un procés que arrenca del final dels 70 i del començament dels 80 del segle passat, i que ha anat avançant durant la dècada dels 90 i el primer decenni del segle actual, el català ha esdevingut, amb algunes llacunes (especialment en alguns centres privats d’elit, en alguns instituts i centres de secundària de zones molt castellanitzats i en una part de la formació professional), la llengua normalment usada en tot l’ensenyament no universitari.

Aquest “progrés” de la llengua als diversos territoris de parla catalana s’ha vist estroncat, però, amb el retorn al poder del Partit Popular a l’Aragó (2011), a les Illes (2011) i, sobretot, al Govern de l’Estat (2011). A més, al País Valencià ja governava des de 1995. En aquest sentit, cal recordar que els atacs contra la presència de la llengua al sistema educatiu han estat constants a tots aquests territoris (en el cas de la Franja, negant fins i tot el nom de català; en el cas del País Valencià atacant directament les línies en valencià amb el decret de trilingüisme; en el cas de les Illes promovent la lliure elecció de llengua per part de les famílies –que, per cert, ha esdevingut un autèntic fracàs per al PP, en només demanar educació en castellà un 8% de les famílies). En el cas de Catalunya, en tenir el PP unes quotes de poder molt limitades, la seva acció s’ha centrat a posar traves jurídiques a la situació de la llengua catalana (i en general a l’autogovern), l’exponent més clar –i que no pas l’únic– de les quals ha estat la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat democràticament el 2006, i en la qual es qüestionava explícitament que el català fos l’única llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya i que fos, en general, llengua preferent en qualsevol àmbit.

Ara, el ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, ha fet un pas més enllà. En l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE, segons les sigles en castellà), que recordem que és una modificació de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, de Educació, es proposen diversos punts que atempten directament a la situació del català al sistema educatiu.

 Així, en el seu punt 82 es proposa una nova disposició addicional, que duria com a títol Lengua castellana y lengua vehicular de la enseñanza, en la qual es diu literalment:

1. Las Administraciones educativas garantizaran el derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en castellano, lengua oficial del Estado. En las Comunidades Autónomas que, junto al castellano, posean otra lengua oficial de acuerdo con sus Estatutos, el ejercicio de ese derecho se ajustara a las reglas enunciadas en el apartado siguiente.

La lengua castellana y su literatura tendrán el tratamiento necesario para que todos los alumnos la comprendan y se expresen en ella con corrección, de forma oral y por escrito, al finalizar la enseñanza básica.

Las Administraciones educativas adoptaran las medidas oportunas a fin de que la lengua no constituya obstáculo para hacer efectivo el derecho de los alumnos a recibir conocimientos, ni sea fuente de discriminación en el ejercicio del derecho a la educación.

2. En las Comunidades Autónomas que posean, junto al castellano, otra lengua oficial de acuerdo con sus Estatutos, el uso de las lenguas deberá acomodarse lo siguiente:

a) Las administraciones educativas garantizaran en todas las etapas educativas obligatorias que las lenguas cooficiales sean ofrecidas en las distintas asignaturas en proporciones equilibradas en el número de horas lectivas, de manera que se procure el dominio de ambas lenguas oficiales por los alumnos, sin perjuicio de la posibilidad de incluir lenguas extranjeras.

b) Corresponde a las Administraciones educativas determinar la proporción que proceda en el uso del castellano y la lengua cooficial como lenguas vehiculares en el sistema educativo, en atención al estado de normalización lingüística.

c) Las Administraciones educativas podrán otorgar, en función  del estado de normalización lingüística en sus territorios, un trato diferenciado a la lengua cooficial respecto del castellano en una proporción razonable, sin que en ningún caso pueda suponer de hecho la exclusión del castellano.

d) Mientras no se realice la determinación a que se refiere el párrafo anterior, los padres o tutores tendrán derecho a escoger la lengua vehicular de la enseñanza que reciban sus hijos. Cuando, como consecuencia de dicha falta de determinación, no exista oferta docente pública o concertada en la lengua vehicular elegida en la localidad de residencia de los alumnos, los padres o tutores podrán optar por escolarizar a sus hijos en centros privados, correspondiendo a la administración educativa sufragar los gastos de escolarización.

Aquest punt ens recorda diversos aspectes. En primer lloc, que l’alumnat, en acabar l’ensenyament bàsic, ha de conèixer amb correcció la llengua de l’Estat, cosa la qual ja es garanteix al sistema educatiu a Catalunya, tal com s’explicita en els nostres currículums i tal com es demostra amb les proves de competència lingüística en castellà que es fan d’àmbit estatal (i també d’àmbit català). Fins aquí, d’entrada, cap problema; el problema ve, però, en el punt 2, en què s’insisteix en el fet que la les llengües cooficials (en el cas nostre català i espanyol) siguin ofertes com a llengües vehiculars en una proporció equilibrada (no es parla de l’ensenyament de la llengua, sinó de l’ensenyament en una o altra llengua). Bo i això, admet que correspon a les comunitats autònomes determinar-ne el percentatge final d’aquesta presència, segons l”’estat de normalització lingüística” (terme que, com tothom sap, és relatiu, per què què vol dir realment normalització lingüística?), que permetria un tracte “diferenciat” (?) a la llengua cooficial que no sigui el castellà en una “proporció raonable” (un altre cop, un terme d’una ambigüitat calculada), sense que això signifiqui que el castellà no sigui llengua vehicular de continguts.

Com es pot veure, la visió és molt allunyada de l’esperit de la normativa catalana, que, des de 1983, ja va establir el català com a llengua de l’ensenyament per compensar la realitat sociolingüística de les dues llengües oficials a Catalunya i garantir, així, el dret de tots els ciutadans de conèixer-les (cosa la qual no garanteix, per exemple, el sistema educatiu al País Valencià, on els nens que fan l’ensenyament en català saben aquesta llengua i l’espanyola, mentre que els que el fan en la llengua de l’Estat en molts casos no són competents en la nostra llengua, que només s’ensenya com a assignatura). No cal dir que aquest model que proposa el ministre qüestiona seriosament l’escola en català i l’aplicació, allà on cal per la realitat sociolingüística dels alumnes i de l’entorn, de les metodologies pròpies del programa d’immersió lingüística.

Per reblar el clau, però, amenaça (no crec que es pugui usar un altre terme) que, mentre l’administració educativa competent no estableixi aquests percentatges, els pares o tutors tindran dret a escollir la llengua vehicular de l’ensenyament dels seus fills. Però és més, si aquesta oferta no existeix, els pares o tutors podran optar per escolaritzar els seus fills en centres privats. Les despeses d’aquesta escolarització aniran a càrrec de l’administració educativa corresponent. De fet, aquestes afirmacions ens fan plantejar-nos diverses preguntes: a Catalunya hi ha centres privats que imparteixen classes principalment en espanyol?; al País Valencià els pares que demanen ensenyament en valencià i no poden ser atesos per la Generalitat Valenciana també tindran aquest dret (o amb el decret de trilingüisme ja s’estableixen els percentatges i s’acaba el tema)?; amb diner públic es poden subvencionar places a l’ensenyament privat no concertat?

Pel que fa a la jerarquització de les llengües que proposa aquest avantprojecte de llei, el català (i la resta de llengües cooficials) se situa en el tercer grup d’assignatures: hi ha les troncals (on és la llengua castellana i la primer llengua estrangera), les específiques (on hi ha la segona llengua estrangera), i, finalment, les d’especialitat (on hi ha a llengua cooficial). En aquest esborrany, a més, la matèria de catalana (o de la llengua cooficial diferent de l’espanyol) no entraria dins de l’avaluació individualitzada en la qual, se suposa, es pretén comprovar el grau d’adquisició de les competències corresponents. És a dir, el català no seria matèria avaluable en aquesta prova. Sembla, però, que davant les primeres reaccions en contra d’aquest avantprojecte, el ministre ha retirat aquesta clara discriminació. El mateix passaria en l’avaluació final de batxillerat.

En definitiva, en temes lingüístics una proposta que emana directament de la doctrina del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de 2006, que continua amb la idea d’anar contra un sistema educatiu que té el català com a llengua principal i que, segons el ministre, no espanyolitza i que, a més, crea un “sentiment independentista” (sic).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!