El pols de la llengua als Països Catalans

En temes de diversitat lingüística la primera afirmació que cal fer és que aquesta diversitat és molt més habitual del que els parlants de les llengües numèricament més importants es pensen, ja que és extraordinàriament difícil trobar al món un estat on únicament hi hagi establerta una comunitat lingüística. I quan parlem de comunitat lingüística ho fem seguint la Declaració Universal de Drets Lingüístics que la definia com aquella societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. Així, quan fem referència al concepte llengua pròpia d’un territori fem referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquest espai.

Si analitzem el nostre entorn més immediat, Europa, ens adonarem que, tret dels microestats i encara amb matisos –Andorra[1], Liechtenstein[2], Luxemburg[3], Malta[4],  Mònaco[5], San Marino[6]–, l’únic estat d’Europa on només es parla una llengua és Islàndia (una illa certament allunyada del rovell de l’ou de la història europea).

Per això no ens pot estranyar, per exemple, que hi hagi població de parla alemanya a Alemanya, Àustria, Suïssa, França, Polònia, Luxemburg, Itàlia, Hongria, Txèquia, Romania, Bèlgica, Ucraïna, Liechtenstein, Dinamarca, Eslovàquia i Sèrbia. Cal, a més, tenir en compte els 1.500.000 parlants del judeoalemany (íddix) a Rússia, Ucraïna, Moldàvia, Bielorússia, Letònia, Lituània i Polònia. 0 que hi hagi població de parla italiana a Itàlia, Suïssa, França (Còrsega), Croàcia, San Marino, Eslovènia i Mònaco La diversitat lingüística en els estats és, per tant, habitual i ben normal, el problema és com es gestiona.

No cal dir que, a més d’aquesta definició diguem-ne clàssica de diversitat lingüística, cal tenir en compte que, si més no a l’Europa occidental, els fluxos immigratoris han fet que a les nostres societats visquin persones procedents de moltíssimes comunitats lingüístiques. Per exemple, al sistema educatiu del Principat de Catalunya tenim alumnat procedent de més de 160 estats, la qual cosa, segons la lingüista de la Universitat de Barcelona Carme Junyent, significa que tenim presents en més o menys mesura unes 300 llengües. Per tant, es tracta d’una realitat complexa, però que sens dubte afegeix nous reptes, però també noves oportunitats, especialment per a les comunitats lingüístiques com la catalana

 En aquest sentit, cal recordar que, segons les dades d’Ethnologue (http://www.ethnologue.com), el català ocupa el 19è lloc de les llengües parlades a Europa (i a altres llocs), de les 239 llengües europees que trobem en aquesta enciclopèdia on es referencien 6,912 llengües vives (el català és, a més, la 88a llengua més parlada de les 6912 llengües registrades):

1.      Espanyol                                      332.000.000

2.      Anglès                                          322.000.000

3.      Portuguès                                    170.000.000

4.      Rus                                              170.000.000

5.      Alemany                                         98.000.000

6.      Francès                                         72.000.000

7.      Turc                                               59.000.000

8.      Polonès                                         44.000.000

9.      Ucraïnès                                        41.000.000

10.  Italià                                               37.000.000

11.  Romanès                                      26.000.000

12.  Àzeri del sud                                 24.364.000

13.  Serbocroat                                    21.000.000

14.  Neerlandès                                    20.000.000   

15.  Hongarès                                       14.500.000

16.  Txec                                               12.000.000   

17.  Grec                                               12.000.000

18.  Bielorús                                          10.200.000

19.  Català                                              9.118.882

20.  Búlgar                                              9.000.000

21.  Suec                                                9.000.000

22.  Llombard                                         8.974.000

23.  Kazakh                                            8.000.000

24.  Tàrtar                                               8.000.000

[2] L’alemany és la llengua oficial. S’hi parla una variant altalemanya

[3] Hi són oficials el luxemburguès  –una variant altalemany que és la primera llengua de la població–, l’alemany estàndard i el francès.

[4]La llengua pròpia és el maltès –una llengua semítica que comparteix molts trets amb els dialectes àrabs contemporanis–, però també és oficial l’anglès (vas ser durant molts anys una possessió anglesa).

[5] Tot i que és l’única llengua oficial, la llengua pròpia i històrica de Mònaco no és el francès, ni tan sols l’occità, sinó una variant lígur de l’italià: el “munegascu”. El monegasc, tot i que es trobi envoltat del territori històric del provençal (una de les variants de l’occità), el cert és que és una variant lígur (genovesa), amb forta influència, això sí, del provençal, que en la seva variant niçarda es parlava, segons sembla, en alguns barris de Mònaco. A la pàgina oficial del Principat (http://www.gouv.mc/devwww/wwwnew.nsf/Home), s’hi pot llegir: “Le français est la langue officielle, mais l’italien et l’anglais sont aussi communément compris et parlés. La langue monégasque est utilisée par les “anciens” et enseignée aux plus jeunes dans les écoles de la Principauté”.

[6] La llengua oficial és l’italià . S’hi parla una variant emilià-romanyès del gal·loitalià.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!