El pols de la llengua als Països Catalans

En general, com també destacàvem en l’informe de l’any passat, la situació de la llengua als sistemes educatius dels diversos territoris de parla catalana viu moments de canvi, especialment en aquelles zones que depenen de l’Estat espanyol, on l’arribada al Govern del Partit Popular (tant a l’Estat, com a les Illes Balears i a l’Aragó) està significat un fre a la presència del català a l’escola. Un fre que va des de la proposta d’una llei estatal (la LOMQE) que vol potenciar el castellà com a llengua vehicular, a la proposta de currículums suposadament trilingües a parts iguals català/castellà/anglès que semblen, a voltes, pensats per frenar l’expansió del català com a llengua vehicular (especialment a les Illes i al País Valencià), passant, és clar, per la pressió jurídica que s’exerceix sobre Catalunya arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol al recurs d’inconstitucionalitat interposat contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.

En el cas de l’Alguer, com ja apuntàvem des de l’informe 2010, el model d’ensenyament de la llengua que ha funcionat fins ara s’ha esgotat per manca de professionalització, per ser un model basat en el voluntarisme, per la poca voluntat política dels responsables de la ciutat, de la regió i de l’Estat italià, per la no oficialització real de la llengua… Com dèiem també ens els informes anteriors, pràcticament només podem destacar la continuïtat de la línia d’educació infantil en català de “La Costura” (ara, però, sense l’ajut econòmic per part de la Generalitat de Catalunya). També ressaltar que, malauradament, s’ha aturat la feina feta amb el Ministeri de la Instrucció del Govern italià per part de la Representació del Govern de la Generalitat per tal d’aconseguir que el català pugui tenir una presència oficial en l’ensenyament als centres educatius de la ciutat a causa de les crisis endèmiques del sistema polític italià, que han fet que no hagi tingut continuïtat el grup de treball creat per ambdues administracions per tal de fer propostes concretes sobre el tema.

Finalment, i com també fèiem en l’informe anterior, només podem citar com a relativa novetat alguna experiència en l’educació en el lleure (en aquest cas a l’estiu), com el Projecte “Vivim la llengua”,  destinat a nens i nenes d’entre 6 i 11 anys, que té com a objectiu acostar-los a la descoberta de la variant algueresa de la llengua catalana. El projecte proposa experiències de vida quotidiana anant a visitar nous i vells ambients de treball on l’alguerès encara continua sent una llengua viva (molts del minyons que hi participen provenen de les diverses promocions escolars que han passat per “La Costura”).

Pel que fa a la Franja i a les Illes Balears, la victòria del Partit Popular a les eleccions autonòmiques que ja hem comentat, amb un discurs clarament anticatalanista, ha començat a tenir els seus fruits, que el 2012 es concreten, de moment, només en una aturada del suport a l’ensenyament del català i en català. Tots els indicadors, però, fan pensar que durant el 2013 s’acabaran de concretar les mesures que poden fer recular la nostra llengua de les escoles d’ambdós territoris.

A la Franja, l’aprovació el juliol per part del Govern aragonès d’una nova llei de llengües (va iniciar els tràmits parlamentaris per a la seva entrada en vigor al setembre) que deroga l’anterior, en vigor des del 2009, deixa la llengua més desprotegida. Si la llei actual, malgrat no reconèixer l’oficialitat del català, en promou la conservació, el text de la nova ni tan sols accepta el terme llengua catalana i en remarca l’ús voluntari.

A les Illes Balears, i com a exemple, cal recordar que l’Ordre d’admissió  i matriculació d’alumnes per al curs escolar 2012-2013 va incloure que, per primera vegada a les Illes Balears, les famílies podien triar a llengua de primer ensenyament dels seus fills a 2n cicle d’educació infantil (3 a 6 anys) i a 1r cicle d’educació primària (1r i 2n curs). Així, a partir d’aquest any, els impresos de sol·licitud d’admissió van incloure la possibilitat de triar entre català i castellà com a llengua de primer ensenyament. Aquesta mesura afectava uns 50.000 alumnes, però l’oposició de la societat a la mesura es va manifestar amb la resposta de les famílies, que van demanar massivament l’ensenyament en català i només un  7%  es van decantar per  l’opció en castellà.

El resultat final ha estat que, en el curs 2012-2013, malgrat els intents del Govern balear, la lliure elecció de llengua no ha fet que variés substancialment la situació respecte al curs anterior, ni tan sols als centres amb més immigració. Els pares han continuat apostant pel català.

Al País Valencià, el PP també ha intentat d’aplicar un decret de plurilingüisme, que estableix dos programes plurilingües, un que té com a llengua base el català (Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià, PPEV), al qual assimila les línies en valencià (PEV i PIL), i un altre en què la llengua base és el castellà (Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Castellà, PPEC), al qual assimila el PIP, amb obligatorietat també d’incloure una assignatura no lingüística en anglès, a més del castellà (PPEV) o del català (PPEC), en tots dos programes.

El decret s’aplica aquest curs als alumnes que inicien el segon cicle d’educació infantil (3 anys) i s’anirà implantant progressivament. El resultat, però, ha estat que, malgrat tot, s’hagin pogut obrir 34 línies noves que tenen com a llengua base el valencià (uns 1.000 alumnes aproximadament aquest primer curs).

A Andorra i a la Catalunya del Nord, la situació és força similar a la que hi havia l’any anterior: la consolidació definitiva de l’escola andorrana per davant de l’escola espanyola i francesa, en el primer cas, i un progressiu, però lent, lentíssim, augment de la llengua catalana als centres educatius de la Catalunya del Nord. En aquest cas darrer, cal destacar l’obertura, amb 18 alumnes, de l’escola Jordi Pere Cerdà a Sallagosa (Alta Cerdanya), una nova escola associativa que aplica el programa d’immersió lingüística i que vindria a compensar (de fet, en seria la continuació) el tancament de la Bressola de Càldegues, també a l’Alta Cerdanya.

En el cas del Principat de Catalunya, només la pressió judicial, que arrenca de la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que persegueix que el castellà sigui també llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya, ha fet trontollar, de moment sense una repercussió important (numèricament parlant), el model lingüístic de l’escola catalana, encara no qüestionat seriosament per cap de les sentències en ferm contra de la Generalitat. A tots aquests fets, però, cal sumar-li les possibles repercussions que pot tenir la nova llei d’educació espanyola, la LOMQE,[1] contra la llengua catalana si el 2013 s’aproven els punts (o bona part dels punts) d’aquesta llei que ha anunciat el ministre Wert. Sortosament, la reacció de la societat civil catalana, mitjançant plataformes com Somescola.cat[2], que han fet innombrables mobilitzacions arreu de territori, ha permès visualitzar en l’opinió pública l’ampli suport social que té el model lingüístic de l’escola catalana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!