El pols de la llengua als Països Catalans

Dos anys després de l’Any Patufet, en el qual es commemorava el centenari d?una de les revistes que formen part de la imaginari de moltes de les famílies d?aquesta terra, creiem que pot ser interessant recordar-la, ja que cap més publicació representa com ella les contradiccions d’un país que no acaba de creure’s a ell mateix.

A molts de nosaltres, quan érem petits, els nostres pares ens parlaven d?una revista infantil que, divendres rere divendres, esperaven delitosos. I que, un nefast desembre de 1938, es deixà d?editar…

El 26 de gener de 1939 queia Barcelona, amb la qual cosa la derrota total de Catalunya només era qüestió de dies. La victòria de l?exèrcit franquista va significar la supressió de tot ús públic de la nostra llengua, incloses les revistes per a nois i  noies. A voltes, per entendre com es van sentir aquells nens i aquelles nenes dels anys 30 només cal imaginar-se com se sentirien els nostres fills i les nostre filles si, després de tres anys de bombardejos, de gana, de privacions, els desaparegués un únic oasi d?esbargiment comparable a allò que ara seria, per exemple, el Club Súper 3. Només com homenatge als nostres pares i com homenatge a tots aquells que varen haver de renunciar a fer cultura en català a causa de l?ocupació dels ?nacionals? (espanyols i de dreta), calia recordar com cal la revista En patufet.

Independentment de la ideologia d?alguna de les parts d?En patufet, i del fet que ja durant els anys 20 s?acusà el setmanari de ser excessivament xaronet (?patufistes? i ?antipatufistes?), la gran aportació de la revista fou la d?haver contribuït extraordinàriament a la catalanització del país. Hem de pensar que va arribar a tenir un tiratge de 65.000 exemplars (!), llegits per nens, joves i adults. A voltes, en un país com el nostre, desmitificador com cap altre, amb un autoodi no arrelat, sinó arreladíssim, fa l?efecte que molta gent únicament té interès a destacar d?En Patufet la carrincloneria i no pas la gran tasca que durant quatre dècades féu de cohesió nacional i social, de cohesió sociolingüística, de difusió de la nostra llengua estàndard escrita, d?autocentrament nacional dels catalans… Per tant, si bé cal tenir molt clar que no era una revista de lluita (com ho havia estat el seu germà gran, el Cu-Cut!) i que era una publicació força moralitzadora, és indubtable que la seva feina catalanitzadora fou immensa (generacions de catalans varen aprendre la llengua gràcies a la revsita). Sense oblidar, a més, un estol d?excel·lents dibuixants (Cornet, Junceda, Llaverias, Ricard Opisso, Apa, Lola Anglada…), l?obra dels quals, en qualsevol país normal, estaria en els millors museus d?art del segle XX.

Per il·lustrar el que hem dit,  fixem-nos en aquests dos fragments:

Estimem el nostre idioma (núm. 1501, del 7 de gener de 1933)

Mai com ara cal que estimem la nostra llengua, i per estimar-la, cal emprar-la; i per emprar-la, cal saber-la. En Patufet que, d’ençà que és el món, sempre l’ha emprada i no en sap d’altra, ara que entra al seu trentè any de vida, vol aportar un nou granet de sorra a l’esforç dels benemèrits patriotes que ens l’han deixada restaurada i rejovenida. Aquest granet de sorra és la publicació setmanal d’uns exercicis amb faltes i, després, degudament corregits. Vosaltres, petits lectors i en dir petits volem dir eixerits-, sabreu cercar-les i trobar-les. I així repassareu el que ja sabeu o aprendreu el que mai encara no us han ensenyat.

Apa, doncs! Mans a la feina que En Patufet -que també sap ésser agraït- us ho premiarà.

Una estadística interessant (núm. 1620, del 20 d?abril de 1935)

Passa, moltes vegades, que en parlar de la importància geogràfica de la llengua catalana, nosaltres mateixos ?els catalans- no sabem prou bé quina és la seva extensió i, és clar, n?ignorem el seu abast. ¿Quants som els individus que, escampats per la Terra, parlem la llengua catalana?

Ja sabem que ningú de nosaltres, particularment, no pot arribar a establir una estadística ben documentada, però el nostre benemèrit Institut d?Estudis Catalans té l?oficina corresponent a aquests treballs i ens dóna, gairebé amb exactitud matemàtica, el nombre d?individus que parlen la nostra gloriosa llengua. Advertim, però, que dades facilitades corresponen a l?any 1930. Com que, des d?aleshores ençà, la natalitat ha superat la mortalitat, és de creure que la xifra actual ha de superar la de les estadístiques de cinc anys enrera.

Catalunya                     2.785.110

Balears                           365.512

València                       1.543.102

L?Aragó                             82.885

França                            220.130

L?Alguer                            12.671

Andorra                               5.271

Total                            5.014.681

Aquesta xifra s?atansa bastant a la realitat, puix si bé és cert que hauríem de descomptar un bon nombre d?habitants que a Catalunya no parlen el català, no és menys cert que hi ha una gran quantitat de catalans escampats pel món, per exemple a Amèrica, que no han deixat mai de parlar la seva llengua pairal. De manera que no és cap exageració afirmar que la llengua catalana és parlada actualment per més de cinc milions de persones.

Ara bé, tenint en compte la població general d?Espanya, resulta que el català és parlat per un vint per cert de la totalitat.

¿És petita aquesta proporció? Ben al contrari, és una proporció molt forta i ella sola fonamenta l?amor i el respecte que tenim i demanem per a la nostra llengua gloriosa.

Creiem que aquest dos textos, dins d?una revista d?acudits i historietes,  no necessiten de cap comentari, en tot cas, només indicar com es treballava l?autoestima col·lectiva!!!

I què es va fer per commemorar-ne el centenari? D?entrada, hi havia programada una gran exposició que havia de ser itinerant. De fet, però, i després de retallades pressupostàries diverses, el resultat va ser una mostra ben intencionada però, possiblement, no excessivament atractiva per al públic jove actual. I la itinerància va començar a  la Universitat de Barcelona i va acabar ràpidament al municipi de Teià, on va arribar gràcies a la sensibilitat d?un batlle que era professor de llengua i literatura, i aquí es va acabar. Amb el canvi de Govern, es va desfer la Comissió ?Any Patufet? (certament de forma inexplicable i potser perquè algú pensava que era "convergent"?). Sortosament, les iniciatives ja pactades van continuar, entre les quals cal destacar l?exposició En Patufet, cent anys. Imaginari, cultura i indústria, organitzada i amb molt bon criteri per la Institució de les Lletres Catalanes, i es va fer la publicació per part de la Fundació Folch i Torras del Bloc Calendari 2004 En Patufet.  El gran nombre de vendes del qual (exhaurit abans de sortir al mercat) van confirmar que la revista encara era viva en la ment de molt catalans.

Aquests èxits, però, no ens poden fer oblidar que el centenari d?aquesta publicació hagués necessitat d?un xic més d?interès institucional per part, especialment, dels, aleshores, responsables del Departament de Cultura…, però ja sabem que la catalanitat no sempre ven…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!