El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

15 de maig de 2011
0 comentaris

Els relats de vida lingüística: un exemple

Una bona eina per a la classe de llengua o en l’àmbit de la tutoria és el que s’ha definit com a “relats de vida lingüística”, entesos com l’escrit que fa una persona, quan una altra li ho demana, a propòsit del propi repertori lingüístic: les llengües que es coneixen, i en quin grau es coneixen (en una idea propera als portfolios de les llengües), és a dir, quines habilitats es tenen en cada una, així com la manera com s’han après, l’ús que se’n fa (o que ja no se’n fa), les qualitats com a aprenent, les consideracions de caire sociolingüístic que se’n puguin derivar…

L’anàlisi dels relats de vida dels nostres alumnes –i, de fet, de qualsevol col·lectiu, inclòs el conjunt del professorat– segur que ens ajudar a gestionar les diverses llengües que tenim en un centre educatiu (la llengua vehicular, el català; les llengües curriculars o parcialment vehiculars, com el castellà, l’anglès o el francès, segons el centre; les llengües de les noves i no tan noves immigracions, com l’amazic, l’àrab, el panjabi… o el gallec…), ja que ens permet adonar-nos de la potencialitat que té la diversitat lingüística, ens permet escoltar les persones que estem formant i, com diuen els professors Juli Palou i Montserrat Fons en l’article que us adjunto també ens permet “crear nous contextos que facin possible l’aprenentatge i l’ús de la llengua catalana com un dels objectius bàsics de l’escola. La presa de consciència de les diferències culturals i lingüístiques, i la capacitar de relacionar, comparar i contrastar adquireixen ara i aquí un alt valor formatiu”.

 

Imatge extreta del bloc de la ZER del Baix Segrià: http://blocs.xtec.cat/zerbaixsegria/21-02-llengua-materna/

Un exemple de relat de vida lingüística (el meu relat):

Vaig néixer a l’Hospitalet de Llobregat dels anys 60, en una família catalanoparlant  procedent de la comarca de l’Anoia. Per tant, la meva llengua familiar va ser sempre el català, tot i que tenia uns cosins germans, que vivien al carrer de costat de casa, que només parlaven en castellà, perquè la seva mare, la meva tia, no els havia transmès la llengua en casar-se amb una persona castellanoparlant.

A l’escola tot l’ensenyament el vaig rebre en castellà. De fet, no recordo cap problema en especial (a part del castellà dels meus cosins, tot el meu consum televisiu era, en aquells moments, en aquesta llengua), tret del fet que va haver-hi un professor que no entenia per què jo m’equivocava quan escrivia paraules com “ciudad”, que jo sempre les acabava amb T. No entenia que jo era catalanoparlant i que els catalanoparlants no pronunciem mai una D (sonora) en posició final. Cal dir que a partir de la segona bufetada ja no em vaig equivocar mai més (encara que no vaig entendre per què m’equivoca)… Amb els anys vaig saber que el que fèiem era just al revés del que s’ha de fer en un programa d’immersió. Puc dir tranquil·lament que em van aplicar un programa de “submersió” en castellà, on la meva llengua familiar no importava gens ni mica (de fet, només a casa em deien Pere, a l’escola era un tal “Pedro”). Amb els anys vaig descobrir, per exemple. que un tal “Guillemani” era realment en Guillemany, que a casa parlava català amb el pare, però que a l’escola només parlava en castellà…

El meu primer contacte formal amb el català no arribà fins als 13 anys quan, després de canviar-me d’escola, en el centre educatiu nou –que dirigia un professor que, amb els anys, vaig saber que havia estat un mestre represaliat després de la Guerra Civil– van introduir unes classes de català. Que difícil que m’era el català escrit! A casa, el pare havia intentat que llegís revistes com En Patufet, però eren molt allunyades dels meus interessos –o eren dels anys 30 o eren els nous números que finalment es van poder editar al final dels anys 60, però pensats més per a les persones que eren nens als anys 30 que no pas per als nens del moment, que estàvem imbuïts pels productes de l’Editorial Bruguera.

A primària també vaig tenir el meu primer contacte formal amb una llengua que no tenia presència a Catalunya: en aquest cas l’anglès (érem dels pocs centres que estudiàvem aquesta llengua, i ho fèiem a partir dels 12 anys).

A la segona meitat de la dècada dels 70, i ja l’institut, vaig continuar fent classes d’anglès (que, per cert, no entrava ni a la selectivitat) i de català (que era, encara, una autèntica “Maria”). Al COU (curs preuniversitari), però, una professora d’història es va atrevir  a fer la classe en català (tot just començava la transició i s’havia fet legal la introducció del català al sistema educatiu), malgrat el rebuig d’una part de l’alumnat i una part del professorat (que valenta que era la dona, sobretot tenint present que érem en el barri de Can Serra de l’Hospitalet, on els catalanoparlants érem franca minoria –en un curs, recordo, jo era l’únic catalanoparlant familiar!). El català, com l’anglès, tampoc no era present a la selectivitat.

A l’època de l’institut, em vaig adonar que a casa d’alguns dels meus companys els pares encara parlaven en gallec, encara que ja no l’havien transmès als fills –si més no davant meu…

Segurament, pel context polític del moment, per lectures que començava a fer (com, per exemple, que El que s’ha de saber de la llengua catalana de Joan Coromines), per interessos…, vaig decidir, a partir dels 18 anys, intentar mantenir l’ús de la llengua catalana davant de qualsevol persona que portés anys vivint a Catalunya. Recordo que al principi em va costar un xic, però al final s’ha convertit en un acte de normalitat…

Va ser aleshores quan vaig anar a la Universitat i vaig decidir fer filologia catalana (ara no sé si realment ho vaig fer per aprendre català –el meu nivell en la meva pròpia llengua era extraordinàriament baix– o per què). Paral·lelament, em vaig matricular a cursos de nivell C i de nivell D de català (i vaig obtenir-ne els certificats, aviat farà trenta anys!).

A primer de carrera, vaig matricular-me a classes d’àrab (a l’institut havia fet també llatí i grec) i va ser una manera d’introduir-me en una altra llengua (recordo haver-hi treballat molt –la professora només va aprovar un 10% de la classe!).

Amb 20 i poquíssims anys vaig començar a fer classes en una acadèmia, on impartia català i castellà del reforç d’estiu, de preparació de la selectivitat i de majors de 25 anys que volien accedir a la Universitat (on encara no entrava el català!). A les classes en castellà només parlava en castellà amb els alumnes, a les classes de català i en contextos no d’aula només parlava en català. Era un exercici que poca gent feia en aquell moment. Fins i tot, un alumne de les classes d’adults em va comentar si era un castellanoparlant que havia pres molt bé el català!

A partir dels 25 anys entro a treballar en una escola privada de Sant Boi, on només faig classes de llengua catalana i on es comença a respirar un cert procés de normalització del català, fins i tot a secundària (som ja a la segona meitat de la dècada dels 80).

Finalment, l’any 89 passo les oposicions de professor de secundària de llengua catalana i literatura. A partir dels anys 90, em dedico a temes de gestió lingüística del sistema educatiu al Departament d’Ensenyament.

El meu contacte amb llengües estrangeres es limita, en aquells moments –i bàsicament em refereixo a l’anglès, el francès i l’italià–, als meus viatges de plaer… Només amb els anys he passat a la lectura, més o menys habitual, en aquestes dues primeres llengües, i a atrevir-me a parlar en públic en italià –llengua que no he après mai formalment, però en la qual m’he atrevit, fins i tot, a fer conferències.

Per raons professionals, ens els anys darrers he tingut molts contactes amb persones que parlen gallec i occità, amb les quals practico el que s’anomena bilingüisme passiu (és a dir, ells em parlen en la seva llengua i jo ho faig en català), que puc dir que, per a mi, és altament gratificant, ja que és la demostració que, pel que fa a la intercomprensió entre varietats lingüístiques, la voluntat de comunicar-se és importantíssima. De fet, en el cas occità he arribat a la conclusió que, si la història hagués estat un xic diferent, ara diríem que el català i l’occità són la mateixa llengua.

A partir del final del anys 90 i, sobretot del començament del segle XX, l’arribada d’alumnat de nacionalitat estrangera em fa posar en contacte amb les llengües de la nova immigració, les quals es converteixen en un dels temes, tant professionals com personals, que més m’interessa. Sobretot perquè encara tenia, tinc, al cap aquell nen que als 60 castigaven per no escriure bé “Ciudad”. La immersió al català s’havia de fer bé, perquè no fos la “meva submersió” i, especialment, perquè s’havia de tenir en compte la llengua familiar de les persones, com a part de la seva identitat.

En aquests últims anys m’he dedicat a promoure’n les classes d’aquestes llengües, a fer materials didàctics sobre aquest tema, a participar en associacions que defensen l’ensenyament, per exemple, de l’amazic…

A nivell de la llengua catalana, també participo en entitats que treballen per la unitat de la llengua al conjunt dels territoris de llengua catalana i per la difusió del català com a llengua de cohesió social.

En aquest sentit, per raons familiars i també laborals, penso que puc expressar-me oralment, més o menys bé, en català de les Illes (especialment en eivissenc) i en català de l’Alguer… Una riquesa més de la diversitat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!