El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
5 de gener de 2013
0 comentaris
Els Països Catalans es redescobreixen a Mataró: ho escrivíem ara fa 16 anys i tan actual!
El dia 21 de setembre de 1996 el Grup d’Historiadors Jaume Compte organitzà una jornada de debat sobre nacionalisme català a la sala d’actes de l’edifici de promocions culturals del Maresme de la ciutat de Mataró.
D’aquell acte, en primer lloc, hem de destacar l’altíssima qualitat dels ponents, que representaven tots els territoris dels Països Catalans i que aportaren una valuosa visió de conjunt de la situació de la nostra comunitat lingüística (que en el cas català vol dir també la nostra comunitat nacional). Noms com els de Joaquim Monclús -un dels principals activistes culturals de la Franja de Ponent-, Alà Baylac-Ferrer -un jove (aleshores!) professor de Catalunya Nord impulsor de la Federació per la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes-, Sebastià Serra -professor de la Universitat de les Illes i regidor del Partit Socialista de Mallorca a l’ajuntament de Ciutat de Mallorca- i Jaume Pérez Montaner -professor de la Universitat de València i membre del Bloc de Progrés Jaume I- eren, sens dubte, una garantia indiscutible que les sessions tindrien un gran nivell. I, en segon lloc, destacar, també, el marc immillorable en què es realitzà, que, com a bons mediterranis, ja no existeix…
En el cos d’aquest apunt trobareu la introducció que vaig preparar per a aquella Jornada i, com a documents adjunts, els textos dels ponent del País Valencià i de la Catalunya Nord, i l’epíleg que redacta el Grup d’Historiadors Jaume Compte.
La jornada fou especialment interessant, ja que va permetre reflexionar sobre els Països Catalans, en un dels moments més crucials de la seva història. Fins ara, les cultures sense Estat podien sobreviure amb més o menys sort, amb més o menys força, però al final del segle XX, amb el rapidíssim desenvolupament dels mitjans de comunicació, amb la facilitat de moviment de la població, amb la internacionalització de l’economia i amb l’homogeneïtzació cultural que comporta, el futur no és tan clar. Els lingüistes creuen que, de les més de 80 llengües que actualment es parlen a Europa, al final del segle XXI tan sols ens sobreviuran unes vint si segueixen els processos d’aculturització actual: parlar d’occità, de bretó, de gaèlic irlandès, de sard serà parlar de llengües mortes, com ho són ja el dàlmata, el manx, el còrnic… Com a catalans, com a membres d’aquesta cultura i com a parlants del català, el nostre repte de futur hauria de ser, precisament, convertir el català en una d’aquestes vint llengües que arribaran al segle XXII..
En aquest nou context, únicament sobreviuran les llengües que tinguin al darrere un poble que s’hagi adaptat al món modern, que tinguin al darrere una cultura moderna. Les llengües supervivents ho seran perquè seran necessàries per viure en un territori determinat i perquè, en definitiva, s’hauran convertit en les llengües d’un mercat. Per això, és tan important la idea de Països Catalans: tenim moltes més possibilitats de supervivència si sumem més parlants, ja que un dels factors que fan decidir les empreses a apostar per una llengua és que aquesta tingui un mercat potencial que faci rendible la inversió, a més, és clar, d’un marc legal favorable. Així, és molt més fàcil “vendre” el català si afirmem que té un mercat potencial de més de 10 milions d’habitants que no pas si ens quedem amb la visió reduccionista dels famosos “6 milions”. És més, per exemple, una suposada “llengua valenciana” no tindria cap mena de futur en aquest nou món, i més, quan els aferrissats defensors d’aquesta “llengua” sempre n’utilitzen una altra (la llengua espanyola, és clar!).
Però quina és la realitat de la nostra comunitat nacional? Després d’uns anys en què la idea de Països Catalans (o de Catalunya en un sentit global de tota la comunitat) semblava oblidada per amplis sectors de la societat catalana, especialment en el Principat de Catalunya, on un cert cofoisme regional volia oblidar “antics imperialismes” i optava per la “no-intervenció” (cosa la qual no feien ni Espanya ni França, òbviament), la dècada dels 90 albira un cert renaixement d’aquest concepte que engloba la Catalunya Nord, Andorra, la Franja de Ponent, el Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, l’Alguer i, fins i tot, la petita comarca catalana del Carxe, a la comunitat murciana.
Fixem-nos que en els darrers anys s’han produït factors prou importants que ens permeten veure el futur amb un cert optimisme. En primer lloc, s’ha descriminalitzat el concepte d’unitat que és el mot Països Catalans, ja que l’independentisme s’ha convertit en força parlamentària al Principat. En segon lloc, s’ha consolidat el nacionalisme polític a les Illes i ha revifat el nacionalisme cultural al País Valencià davant dels intents d’aniquilar la llengua i la cultura catalanes del sud. I, en tercer lloc, en la resta de territoris també s’han produïts fets certament positius: Catalunya Nord ha realitzat tímides però constants passes de revitalització de la llengua (entrada del català al sistema educatiu públic, campanyes recatalanitzadores per part de l’Ajuntament de Perpinyà…); Andorra ha entrat a l’ONU, on ha fet una presentació de la cultura catalana a tot el món i en català; l’Alguer ha vist com, per primera vegada durant segles, hi ha un alcalde preocupat pel futur de la nostra llengua; la Franja ha lluitat i lluita per la cooficialitat del català a la zona i fa sentir la seva veu a l’Aragó; i, fins i tot, el Carxe ha estat redescobert a la resta de ciutadans dels Països Catalans per uns joves valencians de la comarca de les Valls del Vinalopó.
Evidentment, aquesta revifalla ha provocat la reacció dels sectors contraris al redreçament del català. Així, no ens poden estranyar els moviments en defensa del castellà que s’estan produint al Principat de Catalunya (que, com hem vist, no són precisament només patrimoni de la dreta espanyolista, sinó que sectors importants de l’anomenada esquerra també han pres actituds contràries a la plena normalització del català), la renovada força dels blavers valencians amb l’arribada al poder del Partit Popular i d’Unió Valenciana, que ens permeten ja parlar d’una segona batalla de València (la primera fou al principi de la dècada dels 80 i el resultat fou prou negatiu), la incipient força dels moviments anticatalans de les Illes, la posició del PP d’Aragó contra els intents de cooficialitat del català a la Franja, el neojacobisme del prefecte de Perpinyà en contra dels intents de normalitzar mínimament el català…
És evident que només amb un treball conjunt entre les diverses terres de parla catalana podem fer front al futur. I per treballar en conjunt cal, en primer lloc, conèixer-se i saber-se respectar. Hem d’aconseguir, per exemple, que la gent d’Alacant conegui allò que passa a Catalunya Nord, que la gent del Principat de Catalunya s’interessi pels fets que passen a la propera, i desconeguda, Franja de Ponent. I, també, que es vagi assumint que els problemes que afecten la gent d’un territori afecten el conjunt de la comunitat catalana. Si a Alacant o a Benidorm hi ha persones que són agredides per parlar en català, aquesta és una agressió que es fa a tots els catalanoparlants, siguin d’on siguin. Els problemes del País Valencià són, també, els problemes de la gent del Principat o de les Illes. En aquest sentit, el nostre missatge és clar, aquesta comunitat es troba formada per diversos territoris, més grans, més petits, amb un procés de normalització lingüística -o potser hauríem de dir de desaparició de la llengua?- més o menys desenvolupats, amb una realitat política més o menys esperançadora, però sempre tenint present que no hi ha germans grans ni germans petits, sinó que tots, en les respectives realitats, ens trobem en la mateixa lluita i que els enemics són, si fa no fa, els mateixos i que, potser, aquells territoris que semblen més a punt d’aconseguir una certa normalitat de la llengua no estan tan bé com es diu i que en aquells territoris que hom considera perduts és justament on hi ha més gent que treballa i es mou per la nostra llengua, que, en definitiva, a la nostra comunitat, vol dir la continuïtat com a poble, la continuïtat com a nació.
La jornada, per tant, va complir la seva funció: la gent de cada territori va poder explicar la situació política i sociolingüística a la resta. Ara bé, cal no oblidar que, tot i la qualitat dels ponents i el marc immillorable, la presència de públic fou realment molt minsa. En aquest sentit, va ser molt representativa l’escassa, per no dir nul·la, assistència de membres dels anomenats partits nacionalistes. Per exemple, vàrem podem observar que al regional-nacionalisme del partit que governa a Catalunya només li interessa el terme Països Catalans per fer declaracions de grandiloqüència, sense que, després, hi hagi un treball seriós per seguir avançant. Només cal veure com CiU, tot i que segons diuen havien passat per l’adreçador el PP -força política a la qual dóna suport al Parlament espanyol-, no ha aconseguit frenar el secessionisme lingüístic del Partit Popular al País Valencià, l’oposició frontal del Partit Popular a la cooficialitat de català a la Franja, l’actitud condescendent del Partit Popular davant dels defensors de les “llengos baleás”, els atacs de bona part del Partit Popular a la nova llei del català al Principat de Catalunya…
Una crítica extensible, però, als partits teòricament més nacionalistes (independentistes). Difícilment es pot tirar endavant un país sense un mínim de formació, sense saber com es respira a les altres regions que formen el teu espai nacional. Si bé aquest desinterès es pot entendre a partits d’àmbit regional (el Principat de Catalunya), es fa molt més difícil d’entendre en organitzacions que sí que tenen com àmbit d’actuació el conjunt de la nació catalana. Potser és que tots plegats hem perdut el rumb i estan més preocupats per altres temes que no pas per construir els Països Catalans. A voltes, fa la impressió que tot el que ens passa com a poble ens ho mereixem i que ja és hora que comencem a plantejar-nos què volem ser realment i que les consignes i els crits reivindicatius no serveixen de res si no hi ha gent preparada per reconstruir el país.
(Nota: actes com aquests eren petites llavors que ara comencen a florir)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!