El pols de la llengua als Països Catalans

El 16 de desembre proppassat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va resoldre “estimar parcialment el recurs interposat per l’Advocat de l’Estat, tot declarant l’obligació de la Generalitat de Catalunya d’adoptar les mesures que siguin necessàries als efectes de garantir que, als ensenyaments compresos al sistema educatiu de Catalunya, tots els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials en els percentatges que es determinin, que no podran ser inferiors al 25% en un i altre cas”. El text íntegre de la sentència núm. 5201/2020 el podeu trobar a: http://www.poderjudicial.es/search/openDocument/e4a3a5cecd017449.

Tot i que la Generalitat ha presentat, com és lògic, un recurs de cassació, ja que la sentència no és encara ferma, aquest redactat busca el que sabem des de fa temps: una sentència global del sistema educatiu no universitari a Catalunya. D’alguna manera, la Justícia espanyola busca evitar el degoteig de sentències dels anys darrers en què s’apliquen aquests percentatges als alumnes de les famílies que ho demanen i al grup-classe al qual pertanyen. Cal destacar, però, que les famílies que han demanat aquest ensenyament “bilingüe” són realment poques, estadísticament irrellevants: el 2019, van presentar sol·licituds 11 famílies per a 13 alumnes i el 2020, en van presentar 3 famílies per a 5 alumnes. Si ens fixéssim en les sentències, el nombre encara seria més ridícul.

Segurament, el període més àlgid fou els dels primers anys de la dècada passada [2011-2015], quan el Departament d’Ensenyament va rebre aproximadament més d’un miler de sol·licituds en via administrativa –el 2013 foren 32 famílies i 48 alumnes, el 2014 van ser 325 famílies i 472 alumnes, i el 2015 239 sol·licituds, que corresponen a 126 famílies i a 196 alumnes–, que demanaven tres qüestions diferents: un ensenyament bilingüe –aquesta petició és comú a totes–, que les comunicacions amb la família es facin també en castellà i el canvi de model de casella en el full de preinscripció per tal de poder incloure l’opció de fer l’ensenyament en castellà.

Les resolucions que es van dictar denegaven, repetidament, la sol·licitud de modificació del règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya i el canvi de model de casella, però acordaven que les comunicacions a la família es fessin també en castellà.

Aquestes sol·licituds, tot i que estaven signades per particulars, responien molt majoritàriament a models prèviament preparats per dues associacions –Convivencia cívica catalana i, en menor mesura, Asamblea por una escuela bilingüe–, que fomenten i incentiven aquests tipus de reclamacions.

Finalment, només hi hagué cinc sentències en ferm que obligaven diversos centres educatius de Catalunya a fer un mínim del 25% de les classes en castellà en els grups on hi havia els fills de les persones demandants. Les solucions per les quals van optar els centres van ser diverses: fer en castellà alguna assignatura que es feia en català; introduir-lo en grups desdoblats; utilitzar-lo en tasques específiques; o, fins i tot, en algun cas no ha estat necessari fer res perquè ja es feia servir el castellà com a llengua vehicular en algunes assignatures.

De fet, el Tribunal Superior continua la lògica jurídica que arrenca del 1983, quan la Generalitat de Catalunya modifica, suposem que a requeriment del Govern espanyol, el Decret 362/1983, de 30 d’agost, sobre l’aplicació de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de Normalització Lingüística a Catalunya, a l’àmbit de l’ensenyament no universitari, segons el qual «el català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l’ensenyament». Aquestes modificacions garanteixen que, «a més de la llengua castellana, s’haurà de professar, almenys, una altra assignatura o àrea en aquest idioma».

En aquest sentit, arran d’un procés que havia començat l’advocat Esteban Gómez Rovira el 1983, el Tribunal Constitucional espanyol dicta el 1994 una sentència en què considera constitucionals quatre article de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística, pels quals es regula el règim lingüístic de l’ensenyament a Catalunya. Bo i que la sentència, per tant, implica considerar constitucional fer de la llengua catalana vehicle d’expressió normal, tant en les activitats internes, incloent-hi les de caràcter administratiu, com en les de projecció externes dels centres educatius, se’ns recorda, a la part dels fonaments jurídics de la sentència, que «el precepto autonómico cuestionado de ningún modo entraña la exclusión de una de las dos lenguas cooficiales en los niveles posteriores a la “primera enseñanza” como llengua docente» –recordem que, segons la Llei 7/1983, «els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà»– i «ninguna disposición de dicha Ley –la Llei 7/1983– excluye el empleo del castellano como llengua docente».

Per tant, no ens pots estranyar que en els currículums que es van aprovar els anys 90 (i posteriors) a Catalunya dels diversos nivells educatius no universitaris, en la Llei de política lingüística de 1998, en la mateixa Llei d’educació de 2009 i, en general, en tota la normativa d’educació en què es faci referència a la qüestió lingüística es digui que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge”. Aquest “normalment”, mig d’amagat, implica que el català no és l’única llengua que pot ser vehicular.

És en aquest context que la consellera del Departament d’Ensenyament Meritxell Ruiz digués en seu parlamentària, sense posar-se vermella, «que són 39 les famílies d’alumnes que s’han acollit al decret que preveu una ajuda de 6.000 euros per als estudiants que volen que el castellà sigui la llengua vehicular en el seu ensenyament i que, al no disposar d’un centre públic al seu municipi, opten per anar a escoles privades. A tots ells se’ls ha enviat una carta informant-los de l’existència d’escoles que imparteixen matèries no lingüístiques –Matemàtiques o Ciències, per exemple– en castellà, per si volen matricular-hi els seus fills.», encara que la seva mentora, la també consellera Irene Rigau, anés a manifestacions de Somescola contra les sentències que obligaven a fer un 25% d’assignatures en castellà.

Tampoc no ens pot estranyar que, en alguns contextos, el català no sigui la llengua vehicular de referència: escoles privades (normalment d’elit, però no únicament) alguns centres de formació professional, algunes escoles d’adults, batxillerats internacionals… i que en cap cas el Departament d’Educació hagi actuat per modificar la situació i fer que el català sigui, com a mínim, la llengua de referència.

I què es demana en aquesta nova sentència? doncs que, com a mínim, s’utilitzi la llengua castellana almenys en un 25% de les hores lectives, incloent-hi l’ensenyament de la llengua esmentada i, com a mínim, una altra assignatura troncal o similar. Ara bé, a part d’intentar consagrar aquest 25% de classes en castellà (que en molts contextos segurament ja passa i en alguns fins i tot es supera amb escreix), també aporta un element un xic nou: aquest percentatge d’un mínim del 25% és aplicable a les dues llengües. Per tant, d’alguna manera està beneint els centres que citàvem en el paràgraf anterior que fan, en alguns casos, un ús testimonial de la llengua (recordem el cas extrem d’una escola privada no concertada del Maresme, que a tercer de primària només feia en català l’assignatura de llengua i literatura catalanes i, suposadament, eren trilingües (català, castellà i anglès) la piscina –poc s’hi deu parlar!–, el pati (?), l’assemblea i la tutoria… La resta d’assignatures eren en anglès i castellà…

És la doble pinça del català, els jutges (i l’estat) estan preocupats per la suposada baixa presència del castellà al sistema educatiu a Catalunya, i des d’aquí es fa veure que tot es fa en català i no es fa res per revertir la situació en contextos en què tothom sap que no es fa un ús preferencial del català com a llengua vehicular.

Però, és més, s’arriba a afirmar que, gràcies a les negociacions que, suposadament, s’han fet amb el Govern espanyol s’ha pogut blindar la immersió amb l’anomenada llei Celaá, amb la sempiterna equivocació entre immersió (ensenyament en una llengua que no és la familiar de la majoria de l’alumnat) i ensenyament en català. És evident que aquesta nova llei d’educació no canvia significativament ni l’estatus del català i ni la del castellà… Torna a ser un exemple més de l’autoengany en què constantment es repenja la nostra política lingüística.

I tot això tenint present que els nostres alumnes, quan acaben l’ensenyament obligatori, tenen un mateix domini del català i del castellà (com ho demostren totes les proves de competències bàsiques) i que tenen, a més, un domini molt similar del castellà (a vegades fins i tot superior) al que tenen els alumnes de la resta de l’Estat (com ho testimonien proves d’àmbit estatal). Una demostració que no hi ha cap motiu per canviar el règim lingüístic del nostre ensenyament per augmentar les hores de castellà. Només cal recordar que si hi ha alguns alumnes que no són capaços d’expressar-se en una de les dues llengües oficials (tres si comptem l’occità), la llengua en la qual no es poden (o no volen) expressar és el català (i l’occità a l’Aran). Hem de poder rebatre el discurs que presenta el castellà com a víctima i al català com a botxí… La realitat, i cal dir-ho ben clar, al nostre país, als nostres Països Catalans, és que l’única llengua que està en perill és el català (i l’occità a l’Aran).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!