El pols de la llengua als Països Catalans

Antoni Canu ha publicat, fins al moment, tres reculls de poesia. El primer, que portava per títol Poesies, fou publicat l?any 1995. El segon, En l?arc dels dies,  l?any 2000 ?un llibre que fou presentat a moltes localitats de Catalunya i de Sardenya. I el que avui presentem per primer cop al Principat de Catalunya, Nou cant publicat enguany (2007). Tots han estat publicats per Edicions del Sol de l?Alguer amb el suport de l?Escola d?alguerès Pasqual Scanu i l?Obra Cultural de l?Alguer.

La setmana vinent Antoni Canu (http://web.tiscali.it/antonicanu/) presentarà aquesta obra a Barcelona, Mataró, Arenys de Mar i Vilafranca del Penedès, a més de ser entrevistat pel blocaire Emigdi Subirats (http://blocs.mesvilaweb.cat/independentista).

Vegeu també el bloc de Joan Pinyol: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/71342

Per saber on es fan els actes, vegeu document annex.

ANTONI CANU: UNA VEU DE L?ALGUER

Parlem, en primer lloc, d?Antoni Canu, tot emmarcant la seva obra en el context sociolingüístic en què cal situar-la.

Com ja sabeu, el fet que es parli català a l?Alguer és producte d?una repoblació feta ara fa 650 anys majoritàriament per catalans. De tota manera, cal recordar que la barreja de la població catalana amb els sards ha estat constant al llarg de la història, com ho demostra el fet que els actuals cognoms dels algueresos són en la seva immensa majoria de procedència sarda.

Ara bé, fins als anys 60 del segle XX, tots els sards que arribaven a la ciutat aprenien la llengua catalana, ja que era l’única llengua viva del carrer, l?única llengua que permetia arribar a llocs importants dins de la societat algueresa.

El prestigi del català, el poc prestigi, en canvi, malauradament, del sard (a hores d?ara encara no hi ha una varietat estàndard unificada) i la relativa autosuficiència de la ciutat respecte  a  la  resta de l’illa,  ja que els  sards  eren  bàsicament un poble  de  pastors -pràcticament no hi havia ports a l’illa-, són alguns dels factors que expliquen aquesta supervivència de la nostra llengua, sense oblidar, és clar, la voluntat dels algueresos de sentir-se diferents de la resta dels sards.

Per adonar-nos de com els sards s?incorporaven a la cultura catalana de l?Alguer, llegiu el text següent, en el qual s’explica la biografia del poeta alguerès Ramon Clavellet (pseudònim d’Antoni Ciuffo). Clavellet, tot i ésser sard, a la fi del segle XIX i començament del XX es convertí en un dels impulsors del retrobament entre l’Alguer i la resta dels Països Catalans, i en un defensor aferrissat de la llengua i cultura alguereses. Clavellet representà l?Alguer en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906) i es quedà a viure definitivament a Barcelona, on féu conèixer la realitat algueresa a la resta dels catalans. Morí a la capital del Principat de Catalunya el 1912.

            Antoni Ciuffo, aquest és el nom de baptisme de Ramon Clavellet, naix a Sàsser, al carrer Cavour 23, el 14 de setembre del 1879.

            Lo pare, funcionari de la pretura, se transfereix a l’Alguer amb tota la família. Antoni és un jove estudiant (…).

            Així a dinou anys, quan encara era al segon any de les escoles superiors, deixa l’escola i comença a fer el tipògraf, una feina que pràcticament no deixarà mai més i que, probablement, és estada l’ocasió pròxima dels sous contactes i de les relacions freqüents, i diria quotidianes, amb el món de la cultura.

            Arribat a l’Alguer, Antoni Ciuffo, així com d’altra part era habitual per tots els immigrants que de l’interior se transfereixen a l’Alguer, comença el procés d?integració o, si volem utilitzar el llenguatge pintoresc que el pòpul a l’Alguer amb un mixt de humorisme i de sentiments de bonària superioritat ha sempre usat, de "sardu" se transforma en "alguerés".

            Un procés ben ràpid i profund: l’Alguer serà la sua pàtria i l’alguerés la sua llengua.

            Una transformació i una consciència ben radicades que porta Ramon Clavellet a entrar en el grup cultural que en aquells anys fundarà l’agrupació La Palmavera.

            Nughes, Antoni : Ramon Clavellet, pàgines de literatura algueresa. Edicions del Sol, l’Alguer 1991.

A partir dels anys 60 del segle XX, però, tot canvia. Ja des del temps de Mussolini, l’alguerès s’havia bandejat de l’escola, la qual cosa no canvià a la postguerra. El desenvolupament del turisme, la mobilitat de la població, les immigracions, les emigracions, l’allau dels mitjans de comunicació de massa en italià, el despoblament de la ciutat vella són alguns dels elements que fan iniciar el retrocés de la llengua.

Moltes famílies van deixar de parlar el català als seus fills i usaven l’italià, la llengua de l’Estat, de l’escola, dels mitjans de comunicació, del turisme, dels nouvinguts. A l’hora d’analitzar aquest fenomen, no hem d’oblidar que l’abandonament de la llengua també s’ha produït, per motius semblants als de l?Alguer, en altres indrets dels Països Catalans: per exemple, cal recordar que a Barcelona, després de la guerra civil (1936-1939), bona part de la burgesia va passar a parlar en espanyol als seus fills.

Aquest poema fet el febrer de 1991 per l’escriptor alguerès Antoni Canu i la seva biografia ens permetran entendre un xic millor el que ha passat a l’Alguer:

Vella Alguer 

El cel mira el tou cor atzur,

les muralles i les torres ferides.

 Vella ciutat,

plena de malenconia i de paraules  callades,

en les tues ruïnes

se fermi la mia veu.

S?obriran encara les ventanes tancades?

On és la tua llum antiga

i la llengua dels pares?

Aquí on són les reguines del temps,

ressoni el meu cant pels antics carrers,

on hi eren perfums de vida.

Glossari:

tou, tua, tue adj i pron Possessius que fan referència a la segona persona.

atzur adj i m Color del cel, blau.

fermar v Lligar alguna cosa a una altra.

ventana (cast) f Finestra.

reguina (sard) f Arrel.

En aquest poema podem observar com el procés de degradació de la ciutat antiga ha significat també l’enfonsament de la llengua. Pensem que, de les 1850 famílies residents el 1960 a la ciutat vella, l’any 1970 només se n’hi comptaven 850.

Antoni Canu és un autor nascut a Ocier (població sarda del nord de l?illa), que va arribar a l’Alguer a l’edat de 10 anys. Per tant, la seva llengua materna és el sard. En aquell moment, però, el català era la llengua principal del carrer. Si no parlaves alguerès, no podies jugar amb els altres nens, per tant, era imprescindible per viure a la ciutat. La figura de Canu (casat amb una algueresa i membre actiu d’entitats que lluiten per conservar la llengua) i la seva obra (en català), que no només ha estat reconeguda amb diversos premis a l’Alguer, sinó a nivell de l’Estat italià, és una demostració de com s’han integrat durant segles els sards que arribaven a la ciutat. I diria més, Antoni Canu i la seva esposa, la senyora Maria Mazu, són de les poques parelles que als anys 60 continuaren parlant en català als seus fills. De fet, els fills de l?Antoni i la Maria, que tenen la meva edat, la generació del trencament sociolingüístic no només a l?Alguer, sinó al conjunt de territoris amb llengües minoritzades de pràcticament tot Europa, són de les poques persones que han ?mamat? la llengua dels dos pares.

I encara més per conèixer més en profunditat i utilitzar amb més propietat l?alguerès Antoni Canu freqüenta, a partir de 1985, l?Escola d?alguerès ?Pasqual Scanu? i a partir de 1990 comença a utilitzar l?alguerès també com a expressió poètica. Algun crític ha dit que Canu ha fet seu l?idioma del país que als 10 anys el va adoptar, portant, però dins la memòria i els costums de la terra d?origen: segurament aquest és un dels trets més originals de la seva poesia, que li ha permès ampliar el propi horitzó i, en definitiva, l?horitzó de la literatura catalana de l?Alguer.

Aquest fet l?han convertit certament en un ambaixador de la cultura catalana a Sardenya i a Itàlia, on ha guanyat nombrosos premis literaris. Una dada curiosa, una poesia, que trobareu en el recull que avui presentem, Vibracions, fou publicada en català (al costat hi havia la traducció italiana) en una publicació a nivell estatal de l?empresa Zanussi. I a l?inrevés, la seva obra ha permès conèixer als catalans de la resta dels Països Catalans l?Alguer i Sardenya. De fet, a Ocier, la seva població natal, i on ha guanyat diversos premis literaris escrivint en català, li comenten que, gràcies a la poesia de Canu, Ocier també pot ser coneguda als Països Catalans. Certament, la cultura catalana també forma part de la cultura de Sardenya. Fins i tot, cal dir que la seva poesia ha servit per explicar l?Alguer a alumnes de secundària del Principat de Catalunya: així la seva poesia l?Alguer ha servit per il·lustrar la situació sociolingüística de la ciutat catalana de Sardenya en dossiers del Departament d?Ensenyament (dossier Gust per la Lectura Em dic Paco…, on s?aprofita aquesta poesia per parlar de la integració) o en el llibre de text Cat llengua i societat dels Països Catalans.

Parlem ara pròpiament de l?obra de Canu. Antoni Canu ha publicat, fins al moment, tres reculls de poesia. El primer, que portava per títol Poesies, fou publicat l?any 1995. El segon, En l?arc dels dies,  l?any 2000 ?un llibre que fou presentat a moltes localitats de Catalunya i de Sardenya. I el que avui presentem per primer cop al Principat de Catalunya, Nou cant publicat enguany (2007). Tots han estat publicats per Edicions del Sol de l?Alguer amb el suport de l?Escola d?alguerès Pasqual Scanu i l?Obra Cultural de l?Alguer.

Cal dir també que els dos primers llibres han aparegut acompanyats de magnífics pròlegs de la professora Giulia Lanciani, esposa del conegut catalanòfil Giuseppe Tavani, grans amics de la cultura catalana.

La característica més remarcable de la seva poesia és que, mitjançant un vers curts, àgil i precís, desprovist d?artifici, sap comunicar-nos la seva experiència viscuda i, a voltes, nostàlgicament recuperada. Sap dignificar allò que és quotidià amb un ritme poètic personal, altament intuïtiu. Cal destacar, com ha fet Giulia Lanciani, la utilització de figures metafòriques certament inèdites.

Els poemes de Canu presenten una calculada meditació estilística, malgrat que, a voltes, per algun lector pugui semblar que, a voltes, l?autor recorri a allò que hom ha nomenat ?paraula viva?. És justament aquesta conjunció la que li doni valor i frescor a la poesia de Canu: una aparent senzillesa que aconsegueix comunicar uns sentiments, uns records, uns anhels. Però al darrere hi ha una constant feina de revisió, d?autoexigència, d?ajustament, de recerca del mot precís per a aquell context buscant la musicalitat (cercant, si cal, en les fonts de tot el català).

Justament, a nivell lingüístic, també cal destacar la recerca de Canu per trobar una llengua literària que, sense renunciar als trets d?identitat algueresos, sigui compresa per la resta dels catalans. No és una obra localista, d?àmbit reduït, sinó una obra que vol arribar al conjunt de la comunitat lingüística catalana i més enllà.

Pere Mayans

Novembre de 2007

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!