El debat, confós molt confós, de la 3 hora de castellà ha tornat a posar sobre la taula dues qüestions cabdals per al futur de la llengua: la primera és que, malgrat el que es digui a l’Estatut, la falta d’independència política a l’hora de decidir sobre temes lingüístics és més que evident i cal sempre “fer invents” perquè Espanya no ens enviï als tribunals; i la segona és que s’obren grans debats per a temes que podrien ser secundaris si realment es fes bé l’ensenyament de la llengua als nostres centres educatius; és a dir, no es tracten els temes de fons sinó els temes que tenen una rendibilitat política més immediata.
Ens explicarem. Tot es pot entendre: convenciments personals allunyats de la realitat sociolingüística dels nostres centres escolars i del nostre alumnat que eleven a categoria allò que és anecdòtic; pressions dels “amics” (i dels enemics!) de Madrid; pressions internes i externes dins dels propis partits a Catalunya; jocs polítics d’aquells que ens van fer creure durant vint anys que tot anava bé en política lingüística, especialment en el camp de l’ensenyament no universitari; acontentament de votants descontents; pors a partits que poden posar en perill la “pau lingüística” de Catalunya… I com que tot es pot entendre, i tot té una lògica i una justificació, segurament encara hem sortit ben parats amb el decret pel qual s’estableix l’ordenament dels ensenyament de l’educació primària (http://www.xtec.cat/estudis/primaria/06_curriculum_2007/decret_primaria.pdf).
Ara bé, també pensem que el problema de fons continua sent el mateix: la nostra societat (i la classe política n’és la mostra) no té clar quin futur lingüístic vol per a Catalunya i, de retruc, què espera del sistema educatiu en matèria d’ensenyament i aprenentatge de llengües.
Sens dubte, en les dues dècades darreres el pes del procés de normalització lingüística a bona part del nostre país (bàsicament al Principat de Catalunya, però també a les Illes Balears i Pitiüses i, en menor mesura, al País Valencià) ha recaigut en l’escola. Si agafem, per exemple, la Llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya, ens adonarem que únicament es va fer del català primera llengua en quatre àmbits: llengua de l’Administració de Catalunya (Generalitat, diputacions, ajuntaments…, tot i que els usuaris tenien i tenen el dret a rebre atenció i documentació en llengua espanyola), llengua de la toponímia, llengua dels mitjans de comunicació propis de la Generalitat (que donà pas al naixement de TV3 i de Catalunya Ràdio) i la llengua de l’ensenyament no universitari. I aquesta situació no ha canviat substancialment amb les lleis posteriors.
A partir d’aquesta premissa, és evident que per a bona part de la població l’únic àmbit que els podia garantir un coneixement de la llengua catalana era l’escola. Però la pregunta és evident: és suficient l’escola per capgirar un procés de substitució lingüístic? Pot, com a mínim, frenar-lo?
Per respondre, cal veure quin és el paper actual de l’escola en la nostra societat. D’una banda, és cert que és una eina potentíssima de socialització (que no l’única!!!), una eina que garanteix a la majoria de població uns coneixements mínims que, en teoria, els permetrà desenvolupar-se com a ciutadans en peu d’igualtat uns amb els altres. Després les capacitats individuals i, cal no oblidar-ho, les circumstàncies socioculturals, econòmiques i personals de cadascú faran que cada individu tingui un camí formatiu i professional diferent. D’altra banda, també és cert que l’escola ja no té el pes decisiu que havia tingut en un passat. El món dels nostres joves ja no gira entorn del centre educatiu, ja que disposen d’elements potentíssims de lleure i d’obtenció de coneixements (televisió, internet…) segurament molt més atractius. És més, fins fa quatre dies una titulació acadèmica podia ser la garantia d’un progrés en l’escala social (un pare paleta volia un fill arquitecte!); a hores d’ara tot plegat és molt confús: amb un bon ofici s’obtenen guanys més jove i sense estudiar tants anys; uns estudis superiors no són sinònims d’una millor feina… El paper dels mestres i dels professors ja no és de referència com ho podia ser abans, és qüestionat, a voltes barroerament, a voltes merescudament, per pares i mares, per alumnes de totes les edats, pels mitjans de comunicació…
Poc té a veure aquesta escola amb l’escola que els estats espanyol, francès i italià ens van imposar als catalans del final del segle XIX i sobretot de tot el segle XX (amb l’excepció dels intents d’escola catalana dels anys 30 al Principat de Catalunya). Només un exemple: quan un mestre de l’Alguer deia als anys 60 (del segle XX!) a un pare i a una mare algueresos que parlessin en italià al seu fill perquè així tindria menys problemes a l’escola i que aprendria més fàcilment, la immensa majoria d’algueresos van fer cas i van abandonar la llengua. En menys d’un segle espanyols (entre els anys 40 i 60 del segle XX), francesos (entre les dues guerres mundials) i italians (als anys 60) van aconseguir que tots els catalanoparlants, de totes les classes socials, coneguessin i usessin les llengües “nacionals” d’Espanya, França i Itàlia. I, a més, amb elements “nacionalitzadors” tan forts com el servei obligatori per a tothom, els funcionaris estatals monolingües (tan importants a França!) o els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i, finalment, televisió, que comportà tenir a casa, a partir dels anys 60, un castellanoparlant, un francoparlant o un italianoparlant…). Quan el català s’imposa com a primera llengua de l’escola al Principat de Catalunya, la llengua “estatal” ja esta plenament consolidada al nostre país i, en cap cas, se n’impugna l’ús, ja que continua sent omnipresent arreu.
Per això, centrar tot el procés de normalització lingüística en l’escola era només garantir, en el millor dels casos, el coneixement de la llengua per part de les noves generacions de ciutadans de Catalunya, però en cap cas podia garantir que es passés del coneixement a l’ús. Per fer-ho possible calia, cal, d’una banda un plantejament pedagògic que comporti molt més ús oral de la llengua a l’escola, que s’hi treballin pautes d’ús lingüístic favorables al català, que s’adaptin les metodologies d’ensenyament de la llengua a la realitat sociolingüística de l’alumnat; i, d’una altra, que el català esdevingui la llengua principal del lleure, del món de l’esport, de l’empresa, dels mitjans de comunicació, de les tecnologies de la informació i de la comunicació…
En conclusió, el debat no era d’hores, sinó que el debat era –és– fer bé el que es fa a l’escola en matèria d’ensenyament de llengües i tenir clar que sense una metodologia d’ensenyament adaptades a les necessitats de l’alumnat (metodologies d’immersió lingüística en molts casos) i una presència de la llengua a l’entorn (allò que fa útil una llengua) difícilment ens en podem sortir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!