El pols de la llengua als Països Catalans

Ho sento pel títol, i més quan és una part del país que m’estimo especialment pel compromís en defensa de la llengua de tanta i tanta gent, però és el que penso quan sento Francisco Camps parlant amb José Montilla en un català, a la manera de València, pràcticament perfecte .

Com algú normal pot negar el que és evident? El català de Barcelona i el català de València, altrament dit valencià, són dues (entre d’altres) de les maneres que hi ha de parlar aquesta llengua que, internacionalment, es coneix com a català.

Ara fa poc més d’un mes participant en les XIV Jornada de Sociolingüística d’Alcoi (per cert, perfectament organitzat per aquests valencians que citava al començament d’aquest escrit) i vaig tenir l’oportunitat de veure i sentir el següent:

D’una banda, el regidor de Joventut, Política Lingüística, Personal, Consum i Comerç Jorge Juan Gisbert Domenech (el seu nom apareix així al web municipal), del Partit Popular, va afirmar, en presentar el membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Honorat Ros, que els polítics no en sabien, de llengua, i que havien de deixar parlar els lingüistes (caram, qui ho diria, quan és cavall de batalla polític cada dia).

Pel que fa a l’acadèmic Honorat Ros, que pertany al sector, diguem-ne, més a favor de la unitat de la llengua, va destacar en la seva conferència dues cites (extretes del Llibre blanc de l’ús del valencià II publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) que eren dues declaracions d’intencions ben clares:

“Entenem per valencià una realitat lingüística més àmplia, que s’estén més enllà de les terres pròpiament valencianes, i que també rep altres noms, des d’un punt de vista estrictament tecnolòtgic (sic), allò que escrivim a Castalla, Sabadell, Ordino, Perpinyà, Manacor, Mequinensa i l’Alguer es pot tractar com una única llengua” (II.14.4 Mikel L. Forcada Zubizarreta, professor del Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics de la Universitat d’Alacant).

“Cal que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua consensue amb altres institucions normatives del nostre domini lingüístic estàndards comuns i integradors que servisquen per a tothom i en els quals es troben còmodes totes les variants dialectals” (II.13.1 Vicent Soler Marco, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València).

I, finalment,  un vull fer veure (en la fotografia d’aquest apunt) el nom d’un carrer d’Alcoi. Un nom, per cert, que al PP de Mataró li va provocar un atac d’alèrgia ara fa un temps (llegiu: http://autodara.com/opinio/detall.asp?id=1897&tipus=1).

Tot plegat estareu amb mi que és una mica surrelalista…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!