El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

1 de maig de 2014
0 comentaris

El català al sistema educatiu: indefinicions, sentències, realitats…

Ahir es va fer públic que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va desestimar tots els recursos de reposició (tant els presentats per la Generalitat de Catalunya com pels titulars i les AMPA dels centres afectats) contra les interlocutòries en les quals s’indicava que s’havien d’impartir en castellà un 25% de les classes, només que la família d’un alumne ho demanés…

No cal dir que és un pas més en aquesta mena de Dragon Khan jurídic al qual està sotmès el règim lingüístic del sistema educatiu català (tant a Catalunya com a la resta del país que és dins de l’Estat espanyol). Ara, evidentment, toca presentar un recurs de cassació davant el Tribunal Superior (espanyol, és clar). No cal dir, tampoc, que ,en el sentit totalment contrari, l’entitat Convivencia Cívica Catalana, representant de les famílies que van demanar l’ensenyament en castellà, també ho farà, perquè creuen que aquest 25% és insuficient i caldria que arribés a un 50%.

És evident que es tracta d’acabar amb pràcticament l’únic àmbit en què el català és primera llengua, perquè, a més, cal pensar en l’onada que ens està arribant de fer continguts curriculars en anglès (i en alguns, encara pocs, en francès). I aquí la pressió és social i mediàtica… A més a més, caldria sumar-hi tots aquells professors (especialment a secundària i en segons quines zones) que, malgrat que declarin que fan les classes en català, directament no les fan en la nostra llengua o, simplement, canvien de llengua davant d’un alumne estranger o davant d’un alumne que els parli en castellà… O aquells centres que ja havien decidit (o alguns professors ho havien decidit) incorporar assignatures en castellà (459 centres segons la consellera, fent servir dades d’inspecció),

Però què ens diuen exactament els jutges…

Literalment, ens diuen: “Partint de la consideració del català com a centre de gravetat del sistema educatiu, amb la corresponent repercussió en l’horari lectiu que ha derivar d’aquest principi, hom fixa la presència mínima del castellà com a llengua vehicular en el curs i classe on el fill o filla del recurrent segueix els seus estudis, en un 25 % de les hores efectivament lectives, havent d’impartir-se en aquesta llengua oficial l’àrea, matèria o assignatura lingüística corresponent al seu aprenentatge i alhora, com a mínim, una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular troncal o anàloga”.

Si ho llegim, desapassionadament, veurem que, en el fons, ens estan dient el mateix que ja es deia el 1983, quan, arran d’un requeriment del Govern de l’Estat, es va haver de modificar la redacció de l’article 9 del Decret 362/1983, sobre l’aplicació de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de Normalització Lingüística a Catalunya, a l’àmbit de l’ensenyament no universitari. A partir d’aquell moment s’havia de garantir que, “a més de la llengua castellana, s’haurà de professar, almenys, una altra assignatura o àrea en aquest idioma”. Es tracta de limitar que el català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho fos també de l’ensenyament.

Com es pot veure més o menys el que diuen ara. La diferència: en aquells moments l’onada era a favor de la catalanització del sistema educatiu (associada a conceptes com democratització, renovació pedagògica, valors de servei públic, coeducació…). Això va fer possible que aquella norma pràcticament passés desapercebuda i que durant els anys 90 les propostes que es varen fer de projecte lingüístic de centre per part del Departament l’obviessin. Eren els anys dels pactes polítics, de la interpretació del “normalment” en català, com a sinònim de “sempre”, quan en el fons volia dir habitualment però no exclusivament. De fet, aquesta norma de 1983 no es deroga fins al 2011, malgrat que la majoria en desconeixia l’existència.

En definitiva, podem afirmar que, jurídicament parlant, mai no ha estat evident que el català pugui ser la llengua vehicular (exclusiva) del sistema educatiu. La realitat, especialment a secundària i en segons quines zones de Catalunya, també ho desmenteix. Mala peça al teler!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!