El pols de la llengua als Països Catalans

Lluitador incansable, vital, apassionat; aquest és l’Enric Larreula d’aquesta entrevista, on explica què el va motivar a escriure el llibre Dolor de llengua (València: Edicions 3 i 4, 2002). Enric Larreula[1] (Barcelona, 1941), que ha estat professor de didàctica de la llengua a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, és conegut especialment per la seva tasca com a autor de narrativa infantil, juvenil i per a adults. De la seva extensíssima obra (unes 100 obres!), volem destacar-ne tres que creiem que són especialment interessants per als lectors preocupats per la llengua i pel futur del país: Em dic Paco… (una reflexió sobre la situació de la llengua, la immigració, els usos lingüístics…[2]), Terres Verges (la lluita per crear una nova Catalunya lliure de diferències socials i lliure de l’opressió espanyola), Els arbres passen ran de finestra  (la lluita per la llibertat i el respecte envers les persones i els pobles).

—Enric, què és el que t’ha motivat a escriure aquest llibre?

—Jo sempre explico que vaig començar a escriure per aprendre i per practicar aquella llengua que l’escola m’havia amagat i per poder explicar tot allò que em preocupava. Segurament, si hagués nascut en un país on la gent visqués sense cap problema ni acorralament lingüístic (Anglaterra, França, Espanya…), suposo que no m’hauria estimulat tant a escriure. Probablement no m’hauria preocupat ni hauria escrit mai! Potser, amb la perspectiva que em donen els anys, m’atreveixo a dir que la meva autèntica vocació hagués estat la de dedicar-me a l’estudi dels animals, a la defensa de l’ecologia.

—Però, de fet,  vas acabar estudiant filologia catalana…

—Cert, però no em considero ni un gramàtic ni un lingüista vocacional, en tot cas sóc un ecologista lingüista. Una persona que, preocupada per la defensa de la Terra, també es preocupa per la defensa de les llengües en procés de desaparició; un procés que els últims a adonar-se que es produeix són, precisament, els propis parlants de l’idioma recessiu, tret d’aquelles persones conscients del que passa, i que per això pateixen allò que anomeno dolor de llengua.

—En el pròleg, afirmes que aquest llibre l’has estat realitzant durant 32 anys…

—Efectivament, vaig tenir la idea de fer-lo al final de la dècada dels 60, quan jo feia classes de llengua catalana en el barri del Bon Pastor de Barcelona i on em deien, a mi, un indígena que no s’havia mogut de la seva ciutat, el catalán. Vaig quedar atrapat pel tema de la lluita per la llengua. I un fet, si vols anecdòtic, em va acabar de decidir: en un viatge a les regions castellanes de l’Estat espanyol em vaig adonar d’allò que hauria de ser evident i lògic a tot arreu: aquella gent vivia, sense que ningú no els qüestionés en cap moment, íntegrament en la seva llengua i quan algú venia de fora s’hi adaptava i prou. Ningú els deia mal educats si parlaven en castellà, ningú els multava, la seva llengua s’ensenyava a l’escola… El català, per tant, s’havia de defensar d’una gran injustícia. I, justament, al barri del Bon Pastor és on vaig començar a conèixer patidors de la llengua, que, independentment del seu origen, lluitaven pels drets del català. És aleshores quan començo aquest llarg procés que ha estat el llibre. En acabar-lo, ha estat com un alliberament, tot i que sempre hi estaria afegint coses, perquè en el fons és un llibre obert fins que no es resolgui el tema de la llengua al nostre país.

—El procés del llibre, per tant, t’ha portat a treballar amb moltíssimes persones d’arreu del país.

—Des de la persona que em retallava articles del diari Avui referents al tema de la llengua, passant pels nombrosíssims informants d’arreu del país. Com veuràs, hi ha gent de la Catalunya Nord, de la Franja de Ponent, d’Andorra, de les zones més castellanitzades del Principat de Catalunya, de València ciutat, del sud del País Valencià, d’Eivissa, de l’Alguer  i, fins i tot, un noi de Cabdet, població que antigament havia estat catalanoparlant i que actualment és a la província d’Albacete. Un noi, per cert, que ara viu a Alacant i on lluita perquè no passi allò que va passar en el seu poble: la desaparició del català.

—Ens expliques, per tant, mitjançant  diversos testimonis, el procés de substitució lingüística que s’està produint al nostre país i com aquest procés pot afectar les persones conseqüents amb l’ús de la llengua.

—Cert, al capdavall el que volia dir era que ens ho estem passant molt malament i que no hi ha dret. Jo volia expressar el crit de dolor de la nostra gent i necessitava escriure per dir-ho. Gent que, per exemple, ha de sentir, indignada, com el cap de l’Estat espanyol afirma, sense cap més problema, que el castellà mai no ha estat imposat. A voltes penso que Franco ha tornat a guanyar si és que mai havia perdut. Això no se li fa a un poble!! Davant d’aquest comportament envers el català dels Estats, tant l’espanyol com el francès, jo, en la mesura de la meves possibilitats, em defenso amb la força de la paraula…

—Què opines d’aquells “intel·lectuals” que afirmen que s’ha anat massa lluny en la normalització del català?

—Quan parles, com jo he fet, amb els darrers parlants del català de pobles tant del nord com del sud del nostre país, i sents les afirmacions d’aquests “intel·lectuals”, només pots pensar que o hi ha molt d’autoodi o realment hi ha molta mala llet. Resulta que existir crea problemes, que voler allò que tenen totes les llengües normalitzades et fa convertir en gairebé un dictador. Potser nosaltres hem de desaparèixer perquè els altres no se sentin molestos pel català? Quina perversitat!!

—Malgrat que la majoria de les persones que apareixen en el teu llibre són persones preocupades pel futur de la nostra llengua, quina creus que és l’actitud general del poble català en aquest tema?

—Em sap greu dir-ho, però només un poble derrotat psicològicament actua com ho fa la majoria dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Canviem de llengua, renunciem constantment a la llengua, davant de qualsevol interlocutor que veiem que no és “català del tot”: davant d’un nen que està escolaritzat en català i que segur, seguríssim, que l’entén i que el parla; davant de la persona castellana que fa l’esforç de començar a parlar en català… Ens hem passat mitja vida no parlant en català perquè l’Estat no ens ha deixat i ara resulta que ens passarem l’altra mitja vida no parlant-lo no fos cas que molestéssim. Algú s’ha aturat a pensar què deuen pensar els castellanoparlants (i ara la gent que ve d’arreu del món al nostre país) que estan aprenent català i que, quan parlen amb catalans, aquests els contesten en castellà?

—Però els hàbits lingüístics són molt difícils de canviar i més quan, per exemple, no hi hagut models favorables a l’ús de la llengua als mitjans de comunicació.

—És cert, però a voltes penso que, en el fons, no els volem nostres. Que ja ens està bé que nosaltres en sapiguem dues, de llengües, i que els altres amb una ja en tenen prou. Crec que es pot afirmar que no parlar en català a les persones que han decidit, per la raó que sigui, establir-se al nostre país és una forma, si voleu no conscient, de racisme. És dir tu no seràs mai dels nostres. O això o un fals paternalisme darrere del qual hi ha la convicció, més o menys soterrada, que els altres no són tan intel·ligents com tu  i que no poden saber dues llengües… Tot això, a més, barrejat amb un acovardiment lingüístic producte d’una repressió que ha anat calant generacionalment entre els catalans. El còctel que ha resultat de la suma de tots aquests factors és la difícil situació actual de la llengua catalana pel que fa al seu ús.

—La lectura del llibre, malgrat tot, és una crida al canvi de la situació.

—Òbviament, jo vull que els ciutadans i les ciutadanes del nostre país s’adonin de la substitució lingüística que estem patint. Per canviar les coses, primer hem de saber què hem de canviar. Ens hem de desacomplexar  ja que, entre d’altres raons, nosaltres som a casa. Només així tindrem un futur com a comunitat lingüística  i com a poble. Vull per al català el mateix que tenen assegurat l’espanyol, el francès o l’italià.

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!